El malson de sis nits d’estiu

AF_Mirmanda_183És possible que no t’agradi un llibre molt ben escrit? Doncs sí, i tant que és possible, i un bon exemple d’això és una de les recents novetats de la literatura catalana. Feia temps que mirava de cua d’ull a Jordi Lara. No van ser poques les passejades per la llibreria amb un exemplar de Mística conilla a la mà. Però del llibre només m’agradava l’editorial que el publicava: no coneixia l’autor, no m’agradava la coberta, no m’agradava el títol i no m’atreia la sinopsi. Així que el temps va anar passant fins que Lara va treure nou llibre, vaig sentir al seu editor parlant d’ell, una lectora me’l va recomanar, va arribar el mes que surt al títol i, finalment, em vaig rendir i vaig llegir Sis nits d’agost.

La narració arrenca el sis d’agost de 2007, quan, als setanta-cinc anys, Lluís María Xirinacs (polític, escriptor, religiós, filòsof, ex-senador, catalanista, -agafo aire-, antifranquista, activista, ex-sacerdot, pacifista, independentista, candidat al Nobel de la pau i, n’estic segur, un llarg etcètera), se’n va de Barcelona i puja a la muntanya per morir-hi sol. I, efectivament, hi roman durant sis dies fins que el troben mort.

I ja està, “esta es la noticia”. No busqueu més en aquest llibre perquè no ho trobareu pas. Lara dona voltes, i voltes, i voltes, i voltes (i voltes, i voltes, i així fins a les més de 200 pàgines que té el llibre) als pocs -poquíssims!- fets que es coneixen d’aquesta mort, arribant a fer-se exageradament repetitiu. La veritat és que aquest llibre se m’ha fet etern; llegia en diagonal paràgrafs sencers perquè ja sabia el que s’hi explicava (i no perquè tingui un poder o intuïció especials, sinó perquè ja m’ho havia explicat al capítol anterior i a l’anterior d’aquest també).

«El poble està trinxat, però hi és. Si som madurs, en lloc de cridar independència com un nen que vol la lluna, farem el coet»

Sin nombre
Quan te’n vas a la muntanya per morir sol i discretament i en Lara va i escriu un llibre sobre la teva mort.

És evident que Jordi Lara sap escriure molt bé. A Sis nits d’agost demostra tenir un vocabulari ric i un gran domini de les paraules. Però no he connectat en cap moment amb el que m’explicava. És un llibre molt ben escrit però sense contingut. I jo ni tan sols exigeixo contingut en el sentit d’una trama, només que m’interessi el que se’m narra. Lara repassa en un sol i breu capítol tot el currículum de Xirinacs (que no és precisament curt i avorrit com ho poden ser el teu o el meu) per passar a centrar-se de seguida en la seva mort. L’estructura, si bé complexa i coherent, no ajuda: pren la paraula una coral de fans de Xirinacs i, a la vegada, Lara no es queda enrere i comparteix el relat de les seves investigacions, la seva experiència personal i fins i tot el que s’imagina que va succeir. Resultat: jo suplicant-li a algú que em porti a mi a morir a la muntanya, ben lluny d’aquesta cançó enfadosa.

Potser és culpa meva per haver nascut tard o no haver-me informat mai de qui era Xirinacs, però precisament esperava que aquest llibre, a través de la seva mort, em despertés l’interès per aquest personatge o fins i tot pel misteri del seu final. Però no; ha arribat a avorrir-me una figura tan visionària i extraordinària com Xirinacs. He acabat aquest llibre constatant el fet que, ben mirat, m’és completament igual què va passar durant aquest (i permeteu-me la deformació del títol shakespearià) malson de sis nits d’estiu. Només les vull perdre de vista per sempre.

tenor

Un llibre per cada cançó de Per la bona gent (Manel)

per-la-bona-gent-manelManel ha tret nou disc i, com sempre, als fans de la banda ens toca passar per aquell moment que necessitem per processar els canvis i les sorpreses que guarda, per recuperar-nos d’aquest (nou) gir. I és que Per la bona gent ha apostat molt per la inclusió de samplers d’altres artistes i fins i tot per l’autotune sense renunciar, això sí, a la seva identitat profundament literària, si se’m permet. Hi ha moltes cançons de Manel que em traslladen a llibres que he llegit i, per això, ja feia temps (des de fa més d’un disc de Manel) que li donava voltes a la idea d’escriure una entrada com aquesta per proposar un llibre relacionat d’alguna manera amb cada cançó d’un dels seus discos (tot m’encanten), sigui per la història que ens explica, pel missatge o fins i tot per l’ambientació i el ritme. Evidentment, les interpretacions que dono a les cançons de Manel no són en cap cas les oficials, són les meves personals i poden diferir de les d’una altra persona. I aquesta és, en gran part, la màgia dels Manel, no?

Sense més preliminars, aquests són els llibres de les cançons de Per la bona gent:

1. Canvi de paradigma

Temps de segona mà. La fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx.

71f5tQ6VdULLa primera cançó de l’àlbum -i la meva preferida- parla d’una persona que s’ha deixat portar per un moment i, en haver-hi un canvi de paradigme social, corre a cremar “les bestieses que tu i jo havíem arribat a dir” i passa a viure una vida retirada, preferint un segon pla d’aquest món que ja no entén ni vol entendre.

Tenia varis candidats literaris per aquesta nostàlgica cançó, però ningú captura el desarrelament emocional provocat per un canvi social com la Premi Nobel de literatura Svetlana Alexiévitx. La seva obra mestra, Temps de segona mà. La fi de l’home roig (Editorial Raig Verd / Acantilado) retrata a través de cents de testimonis el xoc i la decepció de tants soviètics que van veure com tot en el què creien era una mentida i tot pel què lluitaven s’esfondrava.

2. Per la bona gent

Persecució, de Toni Sala

Persecucio-Toni-Sala-f31El senzill que ens va anticipar aquest disc també dóna títol al disc i, amb un sample de Maria del Mar Bonet de tornada, ens presenta a un home malvat que sap amagar la seva naturalesa maligne rere una màscara calculada. I convida a que el posin a prova (“afina les preguntes, afina les preguntes“) perquè sempre tindrà coartades, mai ningú sabrà del cert si és bona o mala persona. I és que, realment sabem si les persones que ens envolten són bones o dolentes?

He estat dubtant molt el llibre d’aquesta cançó, ja que Thomas Ripley, el mític protagonista del llibre més famós de Patricia Highsmith, El talento de Mr. Ripley, és un personatge d’una maldat esfereïdora que, no obstant, sap amagar rere el seu talent. No obstant, la tornada de Maria del Mar Bonet m’ha recordat massa a l’Èlia, una de les narradores de Persecució, de Toni Sala (L’Altra Editorial), una exploració impressionant del mal que encaixa a la perfecció amb el to fosc i incisiu de Per la bona gent. Aquesta novel·la arranca quan, després d’un any de relació amb l’Albert Jordi, l’home perfecte, aquest li confessa que va passar vuit anys a presó per haver matat a la seva dona.

3. Formigues

Casa tomada, de Julio Cortázar

81BjOg-hFTLSens dubte, la cançó més inquietant de l’àlbum. Serà pel poema de Jacint Verdaguer amb la qual comença, la veu greu que el canta o la invasió progressiva de formigues que es narra fins a convertir-se en un malson? “Els sobra l’energia, perseveren dins els nius, me’n trec de les orelles, de la boca i els narius“.

Tot i que la invasió d’animals no és nova en literatura (per exemple els coloms a la casa de la Natàlia de La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda) i fins i tot hi ha novel·les que narren una invasió de formigues similar a la d’aquesta cançó (Cent anys de solitud, de Gabriel García Márquez), aquesta vegada m’he decantat per un conte de Julio Cortázar que captura el misteri i la sensació d’estar acorralat de Formigues: Casa tomada (Alfaguara). En aquest relat dos germans que viuen sols en una gran casa han d’anar abandonant resignadament les seves habitacions per la invasió d’uns intrusos indeterminads dels quals només ens arriben sorolls indefinitis i xiuxiueigs. Esgarrifós.

4. Aquí tens el meu braç

Brooklyn Follies, de Paul Auster

63351aaeaf02719bad2a3d03f6bc11e77ee39914Aquesta cançó és el crit desesperat d’un home que sent la necessitat de la inèrcia de la joventut, de la improvisació de l’adolescència, d’alguna cosa que manllevi la seva monotonia i tranquil·litat.

I qui hi ha millor per capturar l’improvisació i l’atzar que Paul Auster? Aquí tens el meu braç em va recordar molt a l’esperit de Brooklyn Follies, de Paul Auster (Anagrama). El protagonista d’aquesta novel·la, en Nathan Glass, és un venedor d’assegurances jubilat de seixanta anys que es muda a Brooklyn després de sobreviure a un càncer de pulmó i un divorci conflictiu. Allà es posa a escriure un llibre narrant tot el que veu (de la mateixa manera que el protagonista de Aquí tens el meu braç observa al veïnat) i a ell sí, li arriba la desitjada inèrcia. Esperem que al protagonista de la cançó també.

5. L’Adela i el marge

La uruguaya, de Pedro Mairal

arton1930L’Adela torna a aparèixer a una cançó dels Manel. Aquesta vegada en una cançó curta i de complicada interpretació en la qual veiem com la mateixa Adela de Quin dia feia, amics (qui sap si és aquesta la cançó l’escriptura de la qual va interrompre) no es creu les mentides de la societat i convida al protagonista a acompanyar-la més enllà del món habitat, més enllà del marge, on hi ha “un sender amb ombra per caminar“.

He d’admetre que aquesta és una de les cançons de la qual més m’ha costat trobar llibre, què us transmet aquesta cançó? La llibertat de la naturalesa? La recerca de la veritat? L’Adela em recorda a la Maga de la Rayuela de Julio Cortázar, però com que ja ha sortit aquest autor m’he acabat decantant per una altra uruguaia, la que va a veure la protagonista de La uruguaya, de Pedro Mairal (Asteroide). Una dona lliure, independent, imprevisible i espontània que és la debilitat del protagonista, un home casat. Qui sap si és per això que la cançó acaba repetint-se que “no tens per què estar aquí! Aquest és un honor del que pots prescindir!”?

6. Els entusiasmats

El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald

71JnjhJsGnLAixò és la guerra. Tots els barris de Barcelona estan enfrontats: “els tristos del Putxet i els sarcàstics de Badal, contra els vençuts de La Creueta”. El protagonista d’aquesta cançó, un cínic d’Horta, és segrestat pels entusiasmats per reclutar-lo. Els entusiasmats no volen justícia ni saber la veritat, només troben la felicitat en “la vibració, l’esclat de bogeria“.

Tot i que he estat dubtant fins l’últim moment, Cape May, de Chip Cheek, encara no ha estat traduïda, així que m’he decidit pel clàssic de Fitzgerald, El gran Gatsby. Tot i que desprovista d’aquesta ironia i aquest humor que té Els entusiasmats, aquesta novel·la immortal captura l’èxtasi i l’entusiasme dels feliços anys vint a través de varis personatges que no pensen en les conseqüències de les seves accions, només busquen “la vibració, l’esclat de la bogeria“. Un gran llibre per una gran cançó.

7. Amb un ram de clamídies

La Senyora Bovary, de Gustave Flaubert

9788490652848Ull amb la trampa d’aquesta cançó, i és que les clamídies sembla que siguin unes flors com ho poden ser les orquídies, però en realitat és una infecció de transmissió sexual que es van intercanviant entre amants. És una cançó de la qual em costa desgranar la història exacta, però el que és segur és que hi ha infidelitat i penediment.

Si hi ha un llibre d’adulteri i infidelitat imprescindible de la literatura, aquest és La Senyora Bovary, de Gustave Flaubert (Alba). No, no hi apareixen infeccions de transmissió sexual però Emma Bovary és una dona amb un bon marit que busca l’emoció i la sensació d’estar viva en altres homes. La seva promiscuitat porta al mateix final de la cançó: la solitud d’ell i la reprovació social d’ella.

8. Les restes

Ultraviolencia, de Miguel Noguera

61kqeFwgmCLO, com en diem a casa, “la cançó rara d’en Roger Padilla“. No pot faltar. Aquest cop ens explica la versió “no oficial” de la troballa d’un sarcòfag quan regiraven la terra de la Plaça del Mercat per construir-hi un pàrking. El cap d’obra desperta un geni que li concedeix un desig i, després de pensar-s’ho, el bon home demana un superpoder: “provocar a qui jo volgués que li comenci a regalimar pel front oli de sobrassada com si fos suor”. Olé tú. Surrealista. M’encanta.

Tot i que els fets que es narren a la cançó recorden a un conte de Pere Calders (“Un estrany al jardí“), el final, tan inesperat com surrealista, em porta a un dels còmics que més riure em fa: Miguel Noguera. Tant se val el llibre que tireu d’ell, tots estan plens de reflexions o escenes tan surrealistes com aquesta. Let’s say Ultraviolencia (Blackie Books).

9. Tubs de ventilació

Quadern gris, de Josep Pla

81UEGUJyM+LEn aquesta cançó els Manel parlen de la recerca de la inspiració. Quantes vegades els hi deuen haver preguntat en entrevistes com es van inspirar a l’hora d’escriure alguna de les seves cançons més extravagants? Eh, Roger Padilla? Quan la monotonia dels dies iguals l’ofega, el protagonista de Tubs de ventilació se’n va a passejar i busca “on, per ’nar bé, no hauria de buscar” els detalls més ocults i discrets de la ciutat.

Se m’havia ocorregut el Llibre del desassossec de Pessoa per aquesta cançó, però per proximitat m’he decidit per El quadern gris de Josep Pla (Destino). Pla també tenia aquest bon ull per captar aquests detalls de la vida quotidiana i treure’n reflexions, històries i descripcions que desperten l’interès.

10. Boy Band

Ballar en la foscor, de Karl Ove Knausgard

ballar_en_la_foscorEl segon senzill de Per la bona gent recorda a El Seu Gran Hit, de Els Amics de les Arts. Amb Boy Band els Manel es caricaturitzen a ells mateixos, es fan un Roast Yourself? Doncs no. És la història d’un marrec que somia amb dedicar-se a la música i monta una boy band d’aquestes que arrastren a tantes adolescents impressionables. Però no ho fa perquè li agradi la música, sinó per “tapar-me una mancança, un buit, una vanitat“.

Un adolescent com aquest era en Karl Ove Knausgard quan l’ànsia d’independència per fer el que li ve de gust sense donar cap explicació el van portar a treballar com a passant de professor a una petita escola, en un poble del nord de Noruega. Allà, on els hiverns gelats enfosqueixen els dies, en Karl Ove fa classes i es deixa distreure del que era la seva missió durant aquests mesos. No, no era cantar en una boy band, sinó convertir-se en escriptor. I és que el final de la cançó podria haver estat escrit per Knausgard: “Ara escric a biblioteques plenes d’estudiants i vells, però em distreu un grup del Whatsapp o el misteri d’un clatell. Ara vago per les places, busco un adjectiu alat, però em despisten les terrasses o llum, tènue, en un terrat”. D’acord, en aquells temps no hi havia Whatsapp, però ja m’enteneu. Tot això ho narra al quart volum de la saga La meva lluita: Ballar en la foscor (L’Altra Editorial / Anagrama).

11. Les estrelles

Víctima de mi hechizo, de Nina Simone

16367La penúltima cançó de l’àlbum és una adaptació de Stars, de Janis Ian, però a mi també em va recordar “Nobody Knows You When Youre Down And Out“. A una persona famosa se li diu estrella i “les estrelles venen, van, cremen ràpid, triguen anys, i com els últims raigs del sol, desapareixen”. La solitud de la fama. Una bona ressaca després del desig de fama d’un adolescent.

Abans que acabés la cançó, abans fins i tot de sentir com hi apareixia explícitament, jo ja pensava en la sacerdotissa del soul: Nina Simone. Ella va viure la muntanya russa de la fama en pròpia pell i ho va explicar tot (també la seva lluita contra el racisme i la violència de gènere) en les seves memòries, Víctima de mi hechizo, que recentment han estat reeditades per Libros del Kultrum.

12. El vell músic (amb Sisa)

Amb la corda al coll, de Joseph Conrad

amb-la-corda-al-coll-conrad-joseph-book-D_NQ_NP_969511-MLA31369982527_072019-FLa primera col·laboració en un disc dels Manel és amb en Jaume Sisa. Amb una lletra tan breu com preciosa es van relacionant oficis amb les seves respectives pors i, clar està, la por del músic (especialment si és vell) és la sordera que li manllevarà el seu tresor: la música.

He pensat bastants llibres per aquesta cançó, des de El vell i el mar d’Ernest Hemingway a Les ones de Virginia Woolf, passant per L’illa de Giani Stuparich (sí, curiosament totes les lectures m’han sortit molt marineres). Però al final, la que crec que s’adequa més a les pors i frustracions de la vellesa i a l’aparent senzillesa d’aquesta cançó és Amb la corda al coll, de Joseph Conrad (Viena). I no diré per què; per saber-ho l’haureu de llegir!

I això és tot! Ja saps, si t’agrada alguna d’aquestes cançons no et pots perdre el llibre respectiu! ¿Que t’agrada tot el disc? Doncs ja saps!

Digueu-me als comentaris si us agrada el disc, els llibres i si us agradaria que ho fes amb altres discos!

Anatomia de la maldat

Persecucio-Toni-Sala-f31Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.

Em vaig ficar al llit vestida. Al matí havia canviat els llençols per ell, la coixinera feia olor de suavitzant i vaig quedar com narcotitzada pel perfum de les flors estampades als llençols, de les flors de la samarreta i els pantalons que no m’havia tret. L’olor de les garlandes a la pantalla del llum de la tauleta, l’olor de les sanefes de les parets, dels rams de flors a les cortines, de les corones de flors al mosaic. Vaig adormir-me en un núvol de pètals, com si la morta fos jo.

Després de cinc anys des de al publicació de Els nois (2014), Toni Sala torna amb una novel·la que explora la naturalesa de la maldat i la mort. Persecució és de moment la meva millor lectura de l’any. Si vols saber per què, aquí tens la vídeo-ressenya:

No tots els que erren estan perduts

9788473292337Una de les cites més cèlebres de J.R.R. Tolkien, que va combatre a la Primera Guerra Mundial. Forma part del poema No tot l’or rellueix, inclòs al primer volum de El Senyor dels Anells. All that is gold does not glitter, not all those who wander are lost. No tot el que és or rellueix, no tots els que erren estan perduts. Aquest podria ser, de fet, el títol de Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine (Club Editor, 2019). En les seves pàgines coneixem a errants, aquests somiadors que imaginem a partir de les pistes que ens deixen els petits detalls, els petits gestos i les petits mirades que ens deixen abans de seguir el seu viatge interminable. Aquesta vida erràtica sembla transmetre’s irremeiablement amb la sang, com una malaltia hereditària o un tret familiar. Dépaysement crònic. No, no tots els que erren estan perduts, potser aquests desarrelats entregats a la fugida perpètua són els més lúcids, clarividents i savis. Però segurament el preu és la soledat i l’oblit.

La Marta -autora, narradora i personatge- viu a la vora del llac Ontario, al Canadà, lluny d’aquesta Barcelona on mai s’hi ha aconseguit sentir com a casa. Gairebé sense voler troba l’origen d’aquesta inquietud que l’empeny a viatjar pel món, a fugir d’alguna cosa invisible i intangible. El seu avi, implicat en la lluita obrera, va haver de fugir a Besiers amb la seva família davant la repressió. El seu pare va haver de fugir dues vegades, la primera de la dictadura de Primo de Rivera, i la segona del fatídic desenllaç de la Guerra Civil Espanyola. Durant dues generacions la família Marín fuig. Fuig de la mort, de la injustícia, de la repressió; fuig per sobreviure. I quan finalment el pare de la Marta deixa de fugir, se sent incapaç d’oblidar tot el que ha viscut i tot en el que creia, incapaç de tornar-se a adaptar, de tornar-se a sentir com a casa, d’arrelar. I si Catalunya ja no és casa seva vol dir que ja no té cap casa en aquest món. “És que nosaltres hi crèiem, en tot això… hi crèiem, ben bé que hi crèiem…“. La Marta fuig de l’eco dels records del seu pare, de totes aquelles mirades, silencis i xiuxiueigs, de tot aquest dolor mut entre els quals va créixer, de tot aquell dolor emmudit que ja forma part de la seva identitat. De la mateixa manera que els Buendía heretaven la solitud, els Marín semblen heretar aquesta actitud, aquesta necessitat de fugir.

Fugir era el més bell que teníem és una lectura necessària (amb els temps que corren) sobre les conseqüències a llarg termini de l’exili, un llibre per llegir en silenci i en veu alta, si es pot, gaudint de la seva intensitat, de la seva musicalitat i de la seva bellesa literària (si no em creieu, llegiu el primer capítol). La Marta Marín-Dòmine ha acumulat en aquest llibre reflexions, cites, records i fragments de les memòries del seu pare. El resultat és una obra personal, íntima i profunda sobre vides que s’han vist obligades a posar l’indispensable a la maleta i marxar sense mirar enrere per no veure “els veïns fent-los adéu”, vides que creuen fronteres, oceans i anys buscant un futur més brillant (o un futur a seques), vides que han de fer el cor fort i aprendre un altre idioma per tirar endavant, vides enterrades en la nostàlgia d’un passat que no tornarà, vides, en definitiva, que, sense estar perdudes, erren.

“Qui erra recorda el paisatge, qui arrela recorda els anys”

Dol patològic

Germà, de David Chariandy

Traduït per Marc Rubió. Editat per l’Altra Editorial.

 

9788494782978Què suposa ser fill d’uns immigrants negres al Canadà? Com es manté l’esperança vivint en un barri ple de violència, misèria i precarietat? Com es formen els lligams familiars en aquesta lluita constant per tirar endavant? Com fugir del destí que la societat ha escrit per l’escòria com tu? Com resignar-t’hi? Com es supera una injustícia quan t’arrabassa sense pietat el que més estimes? Com cicatritza aquesta absència? Com poses fi a aquest dol crònic? Com mates aquest silenci que t’oprimeix i t’abraça a la vegada? Com retens aquest crit desesperat de impotència i ràbia que s’agita dins teu?

Germà, la segona novel·la del canadenc David Chariandy, transcorre a través d’aquests interrogants incòmodes. El narrador és en Michael, un nen tímid i insegur que al 1991 viu al Park, un barri obrer, amb les dues persones a les que més estima. La seva mare, que va arribar de Trinitat carregada de somnis, arriba cada nit a casa derrotada de cansament per les feines precàries que ha de combinar per tirar endavant la seva família. El noi de catorze anys que s’acosta prudentment a ella amb un suc i li acaricia la cara perquè es relaxi és en Francis, el germà gran del nostre narrador. I com presentar-vos aquest germà, epicentre d’aquesta història? En Francis és un noi creatiu, ben plantat, afectuós, lleial, espavilat, segur d’ell mateix… però té un defecte imperdonable per la societat canadenca d’aquells temps: no suporta la injustícia. Quan en Francis sent que el racisme l’impedeix avançar o afecta a la seva família o als seus amics, lluny de defugir-la i fer com si no hagués passat res, com fa tothom, li planta cara amb dignitat, la combat amb orgull i fúria.

Però segurament si li preguntéssiu al petit Michael si estima algú més també us mencionaria a l’Aisha, una amiga de l’escola amb qui comparteix una complicitat i un afecte creixent. Deu anys després d’un fet traumàtic que va canviar la seva vida per sempre, en Michael, ja adult, es retroba amb l’Aisha i això farà despertar molts records mal enterrats.

Amb menys de dues-centes pàgines, Chariandy t’introdueix en una història escrita amb una delicadesa, una nostàlgia i una intimitat que t’atrapen des de la primera frase. Aquesta commovedora novel·la plena de veritat sembla avançar per sí sola a través de la extraordinària complexitat dels seus personatges, l’atenció als petits detalls, als petits moments, als petits gestos, a tot el que és petit però que emmascara tot el que és important. I quan l’acabes de llegir et sents com si haguessis passat per un terratrèmol breu, però després del qual saps que mai tornaràs a ser la mateixa persona. No entenc com aquesta petita gran novel·la ha passat tan desapercebuda.

“Se’l va acostar cap a ella i li va dir que aniria a buscar ajuda. Fos el que fos, hagués fet el que hagués fet, aconseguiria l’ajuda que necessitava, li va prometre. Ell va començar a fer uns gemecs greus que li sortien del fons de la panxa. Es va posar a murmurar-li disculpes per tot, per la cara plena de sang amb què li tacava la camisa de dormir, pels terribles esforços que sempre s’havia vist obligada a fer.”

Sant tornem-hi

L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies.

Editat per Quaderns Crema.

MDB0106aSi em preguntessin per dos escriptors que comparteixin estil els primers que em vindrien el cap serien Quim Monzó i Sergi Pàmies. Segurament si tingués més temps per preparar-me una resposta més completa em vindrien al cap altres parelles literàries, però res em semblaria tan defensable com les similituds d’aquests dos escriptors. És cert que Monzó ha influït definitivament, no només en Pàmies, sinó en tots els contistes catalans. També és cert que, tot i compartir veu i estil, Pàmies no posseeix l’humor àcid i la ironia mordaç de Monzó. En Quim és el Woody Allen d’abans, mentre que en Sergi s’acosta més a l’actual.

Vaig estrenar-me amb Pàmies amb la seva Cançó d’amor i de pluja i, de tots els contes que conté, el que se’m va quedar gravat a la memòria va ser un en el qual un escriptor és acusat de misògen al bell mig d’una conferència. En el conte el nerviós protagonista li dona voltes a la seva resposta, repassant mentalment la seva obra literària i analitzant-se a ell mateix.

No tenia pensat tornar a llegir Pàmies, però vaig veure el seu últim llibre disponible a la plataforma d’audiollibres Storytel i no me’n vaig saber estar. Què m’hi he trobat? Doncs més Pàmies. Sant tornem-hi. Ni millor ni pitjor que la cançó d’amor i de pluja. Ni més superficial ni més profund. Ni més previsible ni més sorprenent. L’única novetat és potser un major pes autobiogràfic. Ens parla de la seva mare, del seu pare, de la seva separació, del seu fill. Però no deixa de ser un plat més cuinat pels seus seguidors acèrrims. I és que Pàmies no surt de la seva zona de confort, d’aquesta auto-ficció que dissecciona la quotidianitat i les relacions humanes amb una honestedat que inevitablement atrapa. És necessàriament negatiu que Pàmies no arrisqui? Que no surti d’aquest món tan proper com local? No, no ho és, i l’esdeveniment nacional en el qual es converteix cada nou llibre de Pàmies sembla donar-me la raó. Curiosament, dels tretze contes que comprèn L’art de portar gavardina, els meus preferits coincideixen amb els que tenen els títols més enigmàtics, com Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats, el que dona títol al llibre o fins i tot Bonus track.

Tots estan ben escrits, tots tenen aquesta cosa que té Pàmies que fa que et fixis més en el com que en el què. El problema és que ja el veig venir, ja sé de què em parlarà abans que ho faci, endevino el desenllaç d’Eclipsi Sisplau em sembla banal. La naturalitat pròpia de Pàmies se m’acaba mostrant, qui sap si per repetició o sobredosi, imposada i gairebé forçada.

En definitiva, L’art de portar gavardina està al nivell de les anteriors obres de Pàmies i farà les delícies dels seus lectors. Es llegeix bé i alguns contes són certament bons. Però a mi personalment aquest llibre se m’ha fet tan reiteratiu i innecessari com una nova novel·la de Modiano sobre l’oblit. Modiano ha guanyat el premi literari més prestigiós del món i Pàmies té un exèrcit de lectors fidels que s’encarrega de situar els seus llibres a la llista dels més venuts. Però jo no crec que reincideixi en cap dels dos. Sóc retiçent a les relectures, i més si me les venen com noves lectures.

També et pot interessar:

La solitud de les dones

9788499309002“Tot de cop la Mila va aturar-se, i després es girà en rodó. Una gran impressió la suspengué. Reina del cel, el camí que havien fet!

Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s’ajeien, s’aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se’ls estenia al damunt, amortallant-les.

La Mila hi cercà, en aquell desert blau, la taca alegre d’una fumerola, d’una caseta, d’una figura humana… però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.

—Quina solitud! —murmurà, aterrada, i sentint que el cor li devenia, d’improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses.”