Cançons d’amor i de pluja, de Sergi Pàmies

“En realitat, a l’escriptor li agradaria respondre que, més que misogínia, el que potser amaga aquesta conducta deu ser una incapacitat misantròpica per entrar en el món dels altres, també en el de les dones. Perquè, en general, intenta parlar del que coneix. I quan a la vida extraliterària ha aconseguit entrar-hi, en el món de les dones, ha descobert que, per no decebre-les, havia de canviar, i que canviar hauria suposat renunciara bona part d’allò que, conscientment o inconscientment, li havia permès -encara no sap com- d’entrar-hi.”

Sóc completament conscient del fet que, com a lector, em queda molt per descobrir. Per això, a poc a poc m’atreveixo a entrar en diferents terrenys de la literatura. Fa cinc anys era impensable per a mi llegir quelcom de Victor Hugo o Franz Kafka, “massa dens, massa difícil” en pensava avergonyit. Però tot arriba i, ara, amb vint anys, m’estic començant a aficionar als contes i als relats curts. He anat descobrint progressivament autors com Alice Munro o Gabriel García Márquez (en el camp dels contes, com no) i la veritat és que m’han agradat molt. Si bé els relats curts no t’aporten el mateix que una novel·la completa, també és cert que t’aporten altres coses diferents.
L’altre dia estava parlant amb una llibretera sobre l’última guanyadora del Premi Nobel de la Literatura, Alice Munro. Ella em deia, amb un punt d’indignació admissible, i fins i tot lògic, que ara tothom anava desesperat buscant les seves obres perquè havia estat guanyadora d’un prestigiós premi quan ja feia temps que molts dels seus contes estaven a la prestatgeria de “recomanats” de la llibreria. “I la gent ni s’hi acostava”, em va dir, “al món literari anglosaxó els contes per a adults són aclamats però aquí, en canvi, es té la imatge del conte com quelcom dirigit als infants”. Jo assentia i em sentia lleugerament culpable per tenir inconscientment aquest estereotip dins el meu cap. Vam mantenir aquesta conversa perquè aquell mateix dia venia a visitar la llibreria Sergi Pàmies, “un dels únics escriptors nacionals de contes que, aquí, es ven bé”. I no li falta raó, no deixo de veure per tot arreu el seu llibre a dalt de tot de les llistes dels més venuts en català. Així que, aprofitant l’ocasió, vaig decidir conèixer-lo; en persona i a través del seu últim llibre: Cançons d’amor i de pluja.
Aquest llibre conté vint-i-sis contes i ningun té res a veure amb l’altre quant a contingut, només comparteixen l’estil despreocupat, enginyosament senzill i subtilment irònic del seu autor. Alguns són contes que contenen una història -entesa com un seguit de fets i accions- i d’altres només contenen reflexions -quasi totes tenyides d’un punt d’ironia que és on realment es fa la màgia-. Aquesta barreja d’elements fan la narració tan natural que aconsegueix un to sincer, un to que fa pensar que hi ha quelcom de cert en el que es llegeix, i segurament és així ja que els que el coneixen més diuen que conté molt d’autobiogràfic aquest llibre. Tots els contes també comparteixen la delicadesa a l’hora de triar els adjectius més adients, els finals més impactants, els missatges més vaporosos. El que aconsegueix amb tot això és convertir actes quotidians sense res fora del que és normal en cròniques emotives i intenses.
El meu conte preferit ha estat La clau del son, en el qual l’autor demostra un cop més el seu domini de l’escriptura fent un experiment: introdueix al lector com a un personatge més del relat. L’incorpora a través d’una veu que en segona persona del singular ens mou com si fóssim mers titelles, amb una veu diferent de la de l’autor i que des del principi es mostra crítica amb la història, una veu que surt de les pàgines trencant tots els límits ordinaris que s’autoimposen els llibres. Segurament no és el primer a fer això però em va agradar molt.
A tall de cloenda, com haureu pogut deduir ha sigut una experiència molt bona com a lector aquest llibre. Sergi Pàmies m’ha semblat proper, sincer, irònic, crític, íntim, emotiu. Lluny dels contes llargs, densos i complexes d’Alice Munro -accepteu la mala comparació, sóc nou en això dels relat curt- l’autor busca sorprendre al lector, guanyar-se la seva confiança, apropar-se a ell i ensenyar-li un altre cantó de la realitat que viu dia a dia. Això és el que més m’ha agradat d’aquest llibre. Sens dubte tornaré a ell.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s