Joc i distracció, de James Salter

“A ell li tremolen els braços. De sobte nota que la carn d’ella cedeix i, tot seguit, deliciosament, que el múscul se li clou al voltant. Mira de no prémer res, d’entrar directament. A ella se li ha accelarat la respiració i, quan ell recula, després de la primera envestida, nota que ella s’estremeix de plaer. Li agraden els moviments curts. Empeny el cos contra ell. Se li escapen gemecs. En Dean s’escorre -és com una hemorràgia- i en acabat ella l’estreny amb força. Nota un seguit de suaus espasmes anulars. Es queda immòbil fins que les últimes cinglades, aquelles abraçades apaivagadores que li extreuen fins a l’última gota de semen, remeten. Llavors es retira. El gland se sotmet a una pressió intensa i decreixent que també cessa. S’han separat.
– ¿T’ha agradat? -pregunta ell.
Beaucoup.”
Ja fa més de mig any que James Salter, un dels escriptors nord-americans més aclamats, ens deixava. Tot i que la seva obra ve de lluny i no és curta, sembla que les editorials catalanes -especialment l’Altra Editorial, però també Empúries- es van posar a editar les seves obres en els seus últims mesos de vida. El fet és que, quan em vaig assabentar de la trista notícia, tenia tres -TRES!- llibres seus esperant a la meva estanteria, pendents de ser llegits. Així que vaig decidir posar-me amb ell.
Anys seixanta. Coneixem al narrador, un nord-americà que s’ha proposat conèixer tota la França que queda fora de París amb l’objectiu de trobar els llocs més recòndits i propis del país. Així doncs, es troba a la regió d’Autun quan, a través de certes amistats, coneix a Phillip Dean, un jove, bohemi i atractiu estudiant nord-americà que viu cada dia com si fos l’últim tirant dels diners que la seva família li envia. Dean està convençut que ell no està fet per treballar, es mofa de les convencions socials que tothom segueix com un ramat d’ovelles i viu la vida des d’una llibertat absoluta i perseguint el pler il·limitat i ininterromput.
És fàcil caure en l’aura de la seva bellesa, els seus ideals i la seva manera d’actuar i parlar. El primer a fer-ho és el mateix narrador, que des d’un principi ens adverteix que ell no és de fiar, que el seu relat no queda limitat pel que va succeir realment, ja que l’admiració i l’enveja que sent cap a Dean fan impossible una versió objectiva dels fets. El nostre narrador queda anestesiat per la bellesa i la joventut d’en Phillip, i l’obeserva i l’admira fascinat. Extreu tot el que en Phillip li explica en les seves confidències i narra una història fruit del que recorda que va passar i el que s’imagina, narrant escenes sexuals en els quals ell no hi va ser present com un imaginatiu voyeur.

“Sóc el perseguidor. L’essència d’aquest fet és que, a diferència d’en Dean, jo sóc el que sap el que passa, la qual cosa no vol dir, ni de bon tros, que estiguem en igualtat de condicions. En primer lloc, per més que m’hi escarrassi, jo no ho puc descobrir tot. Només amb això ja n’hi ha prou perquè ell triomfi. No em podré avançar a les seves accions; ell és el primer que mou peça. Jo només sóc el criat de la vida. Ell n’és un habitant. I, sobretot, no m’hi puc enfrontar, ni tan sols puc imaginar-m’ho. La raó és ben senzilla: em fa por, com tots els homes que tenen èxit en l’amor. Vet aquí la font del seu poder”.

La segona en caure en la seva aura és una jova i bella francesa de províncies, Anne-Marie Costallot. Junts mantenen una apassionada relació amorosa i especialment sexual. Els amants estan en èxtasi constant, no surten del llit, s’abracen despullats i desesperats, incapaços de controlar aquest amor embogit, aquest frec fogós, incapaços de separar els seus cossos suosos, delectant-se de la sensació de ser-ne un de sol, impacients per salvar-se, salvar-se de tot el que no és ell i ella. Phillip Dean veu com, a poc a poc, la seva independència que amb tant de frisor defensava, cedeix davant un sentiment nou cap a l’Anne-Marie.

“Estem tots a la seva mercè. Depenem de la seva amistat, del seu afecte. Obrem segons els principis del seu món, que intentem localitzar en nosaltres mateixos. És aquí on resideix el seu poder, un poder que ni tan sols sé identificar, i que és fluctuant, a estones present i a estones absent -i sense el qual ell està buit, és un cos desalentat, tan ordinari com el seu reflex al mirall-. Aquest és el poder que garanteix la seva existència, fins i tot després, fins i tot quan ja no hi és”.

Aquesta relació farà que en Phillip toqui de peus a terra i vegi que la seva felicitat depèn de l’admiració dels altres, aquesta admiració només és possible a través de la seva aura d’independència i despreocupació, i aquesta depèn completament de l’ajuda econòmica del seu pare, que n’està tip de mantenir-lo tot sabent que no fa res de profit. Així, a ulls del lector passa de ser un ésser immortal, eternament jove, despreocupat, bell, mancat de les preocupacions que pateix la resta de la humanitat a un noi consentit, indefens, espantat, amb la desorientació de qui s’acaba de despertar d’un somni deliciós.

Abans de posar-me amb aquest llibre ja havia llegit que es tractava del llibre més eròtic i sexual de James Salter, i evidentment així és. Les escenes de sexe explícit se succeeixen i Salter demostra la seva habilitat per narrar-les. He vist a molts grans escriptors fallant a l’hora de narrar aquestes escenes. Alguns opten per centrar-se en les parts eròtiques i no explícitament sexuals, parlant dels petons i les abraçades i segellant l’escena amb alguna frase genèrica, allunyant el lector de la intimitat dels amants. Tot i que escassegen, també n’he vist de més atrevits que han decidit narrar-ho centrant-se en la part excitant i morbosa de l’acte i caient inconscientment en un caire pornogràfic. Salter ho sap fer, ho ha aconseguit, sent completament explícit i sense censurar absolutament res ha aconseguit transmetre la passió, la desesperació, la impaciència, l’exultació, l’amor que hi ha en el sexe. I ho fa amb una naturalitat impressionant.

Joc i distracció és una novel·la eròtica -la tensió sexual, implícit o explícit, està present en tot moment-, d’amor -a poc a poc del sexe neix quelcom més- i, d’admiració -l’embruix de la personalitat d’en Phillip cap a tothom que l’envolta- i de maduresa -el seu despertar al món real-. En ella he conegut un nou Jay Gatsby, un nou Dean Moriarty (sospito que el cognom d’en Phillip és en honor seu). Personatges complexos, admirats i observats per narradors prudents i mig invisibles, incapaços d’interferir en el camí d’aquests grans personatges, encantadors i segurs d’ells mateixos. El millor de la novel·la, per a mi, és l’evolució d’en Phillip Dean, que brilla especialment tirant cap al final de la història. Si hagués de buscar un punt feble a aquesta novel·la seria el personatge d’Anne-Marie, que m’ha semblat que es quedava una mica buit i superficial. Una novel·la curta i molt recomanable.
“Convé tenir herois, la qual cosa equival a afirmar que convé crear-los. I es tornen reals gràcies a la nostra enveja, a la nostra devoció. Som nosaltres els que els atorguem la majestuositat, el poder, que nosaltres mai podrem posseir. I ells, al seu torn, ens en donen una part. Però són mortals, aquests herois, com nosaltres. No són eterns. S’extingeixen. S’esvaeixen. Acaben sent superats, oblidats, i no se’ls sent anomenar mai més”

One thought on “Joc i distracció, de James Salter

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s