Tot això ho faig perquè tinc molta por, d’Empar Moliner

“El realitzador Xavi Pons va posar-se la mà al braç i, mentre queia, va tenir temps de pensar que allò era un infart i que ja feia sis dies que ho sabia, que tindria un infart tard o d’hora. I també va pensar que a aquelles hores de la nit a l’empresa només hi quedaven els vigilants, els de continuïtat i els que feien el programa nocturn, però que per sortir al carrer a fumar per força havien de passar per allà i el veurien, perquè tots fumaven molt. I que, amb sort, passarien abans de quatre minuts, que eren els minuts que -ho recordava molt bé- el seu cervell podria aguantar sense patir una lesió irreversible per falta d’aire”.
No acostumo a llegir llibres escrits per gent mediàtica. Sempre m’he resistit a llegir les novel·les de Pilar Rahola, Risto Mejide, Xavier Bosch, Albert Pla o Eduardo Punset (crec que no és necessari que descarti expressament els llibres que escriuen gent com en Mario Vaquerizo o l’Aless Guibaja). Si ja em costa aplicar una presumpció de bona qualitat literària als escriptors d’ofici, no puc evitar una presumpció de poca qualitat literària a la gent mediàtica. Em molesta que molts, tot i no tenir gens de talent com a escriptors, puguin publicar les seves obres per haver-se fet famosos per qualsevol motiu, mentre que molts escriptors anònims amb molt de talent mai veuran les seves obres publicades. Però, per l’altra banda, sempre me n’he fiat bastant del Premi Sant Jordi -d’Òmnium Cultural- i aquest any he decidit confiar en el seu premi de contes, el Mercè Rodoreda. Per tant, avui us porto l’últim llibre guanyador d’aquest premi, Tot això ho faig perquè tinc molta por, d’Empar Moliner.

Tot això ho faig perquè tinc molta por és un recull de dotze contes molt diferents entre si. Són contes directes, que, a través de la quotidianitat propera i realista, envien un missatge entranyable al lector. A Bullying coneixem com s’enfronten uns pares a la notícia que el seu fill pateix bullying. Es veu l’hipocresia, la duresa, la culpa a la persona equivocada. Però, tot i així, no em va acabar de convèncer. A La Mullena l’Empar retrata el costat més absurd de l’amor, d’una dona que vol que el seu home l’estimi només a ella, i per aconseguir-ho, és capaç de les pitjors baixeses. A Com fer servir el desfibril·lador coneixem en Xavi Pons quan pateix un atac de cor i la seva supervivència depèn dels seus companys de feina, encegats per banalitats. Ell no reia mai és un conte perfecte per entendre la fi de moltes parelles, de com ens fixem en els defectes de l’altre sense mirar-nos al mirall. El conte que dóna títol al recull, Tot això ho faig perquè tinc molta por, és el més curt, i a través d’una dona que es troba a la sala d’espera d’una òptica entrem dins un cap convuls que hi dóna mil voltes a tot. És un conte que transmet molt bé el nerviosisme i l’angoixa de la protagonista, però també em va donar la sensació que no avança cap a una direcció clara, que deixa al lector indiferent.
A la nostra edat, com ja s’intueix pel mateix títol, tracta la nostàlgia d’un presentador de televisió, en Miquel Obrador, quan se’n adona que s’ha fet gran. Un conte molt fluix. En canvi, L’home dels espàrrecs és per a mi el millor conte del recull. Narra com se sent una dona que, quan un dia fa footing amb una amiga, un home viola a la seva companya i a ella, en canvi, no perquè la troba lletja. Un relat sotil, amb un missatge molt afilat que no deixa indiferent. Però Dos anys en la vida de la Flora Camí (trobo molt encertat el seu cognom) també ha sigut dels que m’han agradat més, i és que narra la història d’una bonassa netejadora de gimnàs que somnia en tenir fills, però no troba un home que ho vulgui ni li han funcionat els mètodes de reproducció assistida. La Flora, però, troba la manera d’aixecar el seu ànim en el footing, i com més s’hi aficiona, més reticents es mostren la seva parella i les seves amistats, que l’intenten aturar, desil·lusionar. Les ovelles grises i addictes a la rutina no suporten els colors de qui va a contracorrent.
La divisió de les famílies és un conte que se’m va fer llarg per repetitiu. La protagonista és una escriptora que busca guanyar un premi literari que li permeti sanejar la seva economia, i per aconseguir-ho la seva editora li suggereix un seguit de canvis que acaben per canviar completament la seva obra. Un blog de gastronomia i El tema de l’article em van semblar també dos contes molt fluixos que no van enlloc (o almenys jo no vaig saber veure cap a on). Per sort, el recull acaba amb un bon conte, Sempre ho havien dit, que relata com uns pares divorciats es retroben quan la seva filla mor a causa d’una malaltia estranya, i s’entreguen a les drogues junts, com als vells temps, per complir una vella promesa que es van fer.
Empar Moliner no brilla per la seva qualitat literària, sinó pel seu realisme, la seva simplicitat i la seva proximitat. Tot i que recorda a escriptores tan fantàstiques com Marta Rojals, li queda molt per arribar a aquest nivell de sotilesa i profunditat. Els contes que conformen Tot això ho faig perquè tinc molta por, evidentment amb alguns millors que altres, són entretinguts. Però aquest està lluny de ser un recull inoblidable. Contes com Com fer servir un desfibril·lador, Ell no reia mai, L’home dels espàrrecs, Dos anys en la vida de la Flora Camí o Sempre ho havien dit fan que valgui la pena llegir aquest llibre, contes amb un missatge molt ben portat, amb una direcció clara i que fan brillar les virtuts de l’autora. Però els demès m’han recordat a la protagonista de El tema de l’article, una periodista que no troba el tema del seu article i busca omplir línies, escriure una paraula rere l’altre per complir amb les seves obligacions contractuals amb el diari.
A tall de cloenda, un llibre entretingut, amb alguns bons contes. Però inevitablement em desperta la por que el Premi Mercè Rodoreda es converteixi en una espècie de Premi Planeta / Ramon Llull, és a dir, un premi comercial que busca escriptors famosos i mediàtics que escriguin de manera senzilla, poc exigent, per satisfer als que per Sant Jordi compren llibres que mai llegiran amb cap altre criteri que l’última polèmica televisiva. Si seguiu aquesta direcció els vostres premiats seran els més venuts, d’això segur, però perdreu quelcom molt més difícil d’aconseguir: l’excel·lència.









PD: si t’ha agradat la ressenya, has decidit llegir aquest llibre i vols col·laborar amb aquest blog, compra’l a través del següent enllaç:

9 thoughts on “Tot això ho faig perquè tinc molta por, d’Empar Moliner

  1. Jo tampoc acostumo a llegir mediàtics però l'Empar la vaig llegir abans de tot el rebombori televisiu i té aquesta quota de realitat i direccionalitat que fa que els seus contes/articles siguin diferents… Estic esperant per llegir aquest nou volum per veure si continuo pensant el mateix.

    D.

    M'agrada

  2. Vaig llegir Empar Moliner fa molt temps, un dels seus reculls antics, quan no era qui és ara, i molt temps abans de la seva polèmica televisiva. No em va semblar massa diferent de Sergi Pàmies ni de Quim Monzó, per qui no tinc un especial devoció, més aviat el contrari. Eren, llavors, els relataires catalans més coneguts, deixant enrere ja Calders, és clar. Per exemple, Calders els supera als tres, naturalment. Tinc precisament un altre llibre de la Moliner, de qui no he tingut pressa per tornar a llegir res, en rampa de sortida, veurem què tal, per saber si algun dia aquest que ara tu ressenyes acabarà a les meves mans. El que et dic, el 'Busco senyor per amistat…', ja fa temps que corre per casa i crec que li toca primer.

    Però gairebé la part més interessant de la teva ressenya, molt exhaustiva, és la dels premis literaris. Res a dir si tu confies en el Sant Jordi, però a mi em sembla que té diferència zero amb el Planeta. No hi ha cap possibilitat, cap, que un autor desconegut presenti una obra inèdita i guanyi aquests premis. En canvi, sempre hi veuràs un nom conegut en el guanyador, un nom no necessàriament mediàtic, però si amb trajectòria. La literatura? Bé, és qüestionable. He llegit algun dels autors que dius al principi com a mediàtics, i no estan malament. Els premis aquests, probablement també es deixen llegir. Què busques en la lectura, l'excel·lència? Segurament llegint el Nobel, com tens previst, la trobaràs. Jo m'adormiria. No és que busqui només coses fàcils, no em malentenguis, però m'agrada que els llibres flueixin i m'enganxin, no tenir la sensació que estic llegint una obra mestra. L'obra mestra serà si la història és bona, està ben escrita, i em sap mantenir enganxat a les pàgines. No demano més. Això molt probablement no ho trobaré al Sant Jordi.

    Ah, un comentari final. Com a tu, això sí, em fot moltíssim que les editorials publiquin llibres de presentadors, comentaristes, polítics i altres plantes. No hi ha escriptors, sembla ser. Però com que la gent compra aquests llibres, sobretot per Sant Jordi, perquè coneix els qui els han escrit (o els que posen la cara almenys), és la manera que tenen les editorials de subsistir, amb aquests guanys, i invertir els beneficis en publicar alguns llibres bons, però no tan mediàtics. És el drama editorial del país.

    M'agrada

  3. Jo també descarto casi sempre els llibre d'autors mediàtics. I segurament n'hi ha de bons, però em creen rebutg. Aquest ed L'Empae la veritat és que no em cridava l'atenció, i després de llegir-te em confirmo amb la meva impresió.
    Un petó 😉

    M'agrada

  4. Hola XeXu!

    De Quim Monzó només he llegit “El perquè de tot plegat” i de Sergi Pàmies “Cançons d'amor i de pluja”, i almenys en aquests llibres els vaig trobar molt millors que la Moliner. De fet trobo que, tot i que comparteixen estil, els dos primers tenen el que he trobat a faltar en aquests contes: la profunditat, la direcció, el sentit.

    Gairebé com a tradició he llegit al menys els últims cinc Planeta, els últims cinc Ramon Llull i els últims cinc Sant Jordi i la diferència és clara. Tot i que els meus premis preferits són els que premien obres ja publicades (Nobel, Goncourt, Llibreter…). Estic d'acord amb tu perquè els has assimilat en un aspecte que efectivamente comparteixen, i és que no premien a autors desconeguts. Jo no he dit que el Sant Jordi faci tal cosa, però al menys els llibres que premien són bons, no com els últims Planeta i Ramon Llull, que perden la qualitat a favor de premiar amb interessos editorials (més que res perquè el jurat del Sant Jordi és Òmnium, mentre que el de Planeta i Ramon Llull és triat directament per editorial Planeta, i evidentment això fa que perdi la imparcialitat).

    Si, l'ideal seria que es premiéssin a escriptors desconeguts, però per a mi això no és imprescindible, la trajectoria en literatura sempre és un punt a favor, com l'experiència ho és en tots els àmbits de la vida. Tampoc he dit que els autors mediàtics estiguin malament, simplement els hi aplico sense voler una presumpció de poca qualitat literària perquè les vendes les tenen assegurades per ser qui són, i no per la força de la seva ploma.

    I si, en un llibre premiat hi busco l'excel·lència, però malinterpretes aquesta paraula. Assimiles l'excel·lència a una lectura molt carragada, lenta, farragosa, densa i complicada. Això evidentment pot ser excel·lent, però també ho pot ser un llibre amb un ritme més àgil, amb vocabulari més senzill, més pròxim. Es pot ser excel·lent de moltes maneres. Però uns contes que, tot i que n'hi han alguns de bons, vaig sentir que no em porten enlloc, aquests no són excel·lents, i si bé es poden publicar, no crec que hagin de ser premiats. Una obra que flueix i enganxa pot ser una obra mestra, tens els conceptes d'”excel·lència” i “obra mestra” molt esterotipats. I si, el que busques ho pots trobar al Sant Jordi, només cal que llegeixis l'anterior premiat “L'àguila negra”.

    I al teu comentari final no me'l crec. Ho sento però això no m'ho trago. Hi han no poques editorials al noste país que només publiquen llibres de qualitat, sense publicar res de presentadors, comentaristes i polítics. I evidentment no tenen pèrdues perquè sinó no seguirien. Club editor, Periscopi, Cercle de Viena, L'altra editorial, Asteroide, Anagrama i Navona només en són uns exemples. No, per sort estem en un país amb una cultura generalitzada que fa possible editar amb qualitat el catàleg sencer d'una editorial.

    Moltes gràcies pel teu extens comentari!

    M'agrada

  5. Responent només a això últim, perquè ens hi passaríem la vida. El que he dit no ho dic jo, m'ho han dit autors i també algunes editorials. Sempre depèn del que consideris 'beneficis'. Periscopi s'ha llaurat una aura de publicar de puta mare, amb tot el mereixement, perquè no publiquen qualsevol cosa, al contrari. Tindran beneficis, però els seus beneficis són com els de La Campana, que va començar amb quatre canyes i mira ara? Es publica bé, naturalment, obres molt bones, però per algunes editorials el peatge és publicar merda mediàtica, i així donen després més publicitat a les seves obres que ho mereixen. Amsterdam, per exemple, publica llibres dels dos tipus. No dic que sigui a tot arreu, però no és només una percepció meva, és una cosa que passa, reconeguda, i si t'ho mires bé, potser no està tan mal pensada. Obtenir beneficis d'una manera, per poder publicar allò que vols, encara que no te'n doni.

    M'agrada

  6. Tampoc acostumo a llegir llibres de gent mediàtica (com tu dius), pero l'Empar em fa gràcia, la trobo ingeniosa (de vegades massa esperpèntica, però), i potser m'animaria. D'ella tinc a casa “Contes infantils contra tot pronòstic”, un recull dels contes que explicava a la seva filla quan era petita, i son genials i divertidíssim, sorprenents pels girs. Ptns.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s