L’illa de la infantesa, de Karl Ove Knausgård (La meva lluita 3)


“Era com entrar en una zona clara i brillant on gairebé tot el que hi havia a fora s’esmorteïa i perdia el sentit. Va sonar el timbre, vam desfilar per les escales i pel passadís, ens vam asseure a les nostres taules i vam treure els llibres. I jo vaig fer el que havia de fer, vaig escoltar quan havíem d’escoltar, vaig xerrar com sempre feia, vaig dibuixar els meus vaixells enfonsats i els meus submarinistes nedant, em vaig menjar l’entrepà i em vaig beure la llet, vaig jugar al futbol a l’hora del pati, vaig seure al costat d’en Geir i vaig cantar a l’autobús tornant cap a casa, vaig córrer enmig de la colla amb la motxilla penjant a l’esquena, tot baixant l’últim pendís, tota l’estona present en cos i ànima, però sense ser-hi del tot, perquè a dins meu de sobte existia un nou cel, sota la volta del qual fins i tot les activitats i els pensaments més coneguts semblaven nous”.
Crec que ja ha quedat prou clar per ressenyes anteriorment publicades que sóc un fan absolut d’en Karl Ove Knausgård. No només per l’indubtable talent literari que demostra en els seus llibres, sinó per la valentia i l’honestedat amb què escriu fets de la seva vida sense témer les conseqüències. Llegint els llibres que configuren la saga “La meva lluita” penso constantment que a tots ens aniria bé fer el mateix exercici que ha fet Karl Ove: narrar la nostra vida, les nostres emocions, els nostres pensaments, sense obviar els nostres errors o els nostres egoismes. Hi he pensat constantment en això durant aquesta lectura, perquè és impossible no sentir-se identificat amb el que narra en aquestes memòries. Avui us porto el tercer volum d’elles, L’illa de la infantesa, de Karl Ove Knausgård.
Si a La mort del pare ens parlava de la seva figura paterna i a Un home enamorat del procés d’enamorar-se i convertir-se en pare, aquest ens parla de la seva infantesa. En ordre cronològic Knausgård repassa anècdotes, reflexions i pensaments de (la que hauria de ser) l’època daurada de la vida, on tot brilla, tot és ple de colors, tot és nou i emocionant. El títol d’aquest volum em va agradar particularment pel seu doble sentit. Per un cantó, l’illa on el protagonista va passar tots els anys que es relaten en aquest llibre, Tromøya. Per l’altre, el sentit més figurat, la infantesa entesa com una illa, aïllada de la resta d’etapes de la vida, intacte i inabastable des de l’adultesa. Sempre m’han agradat les illes, sempre m’han transportat a la infantesa, quan les veia com un territori inexplorat, ple de pirates, perills, aventures i misteris per resoldre. Però segurament, mentre jo m’imaginava això -i ho veia, i ho vivia-, els adults em veien jugar en una roca de la Costa Brava, lluny de les seves illes de les seves infanteses.
Aquest llibre comença quan uns pares joves, amb un noi -l’Yngve- i un nadó -en Karl Ove- arriben a l’illa de Tromøya per instal·lar-s’hi fins que uns pares no tan joves es muden amb un preadolescent -en Karl Ove- i s’independitza el fill adult -l’Yngve-. Durant tots aquests anys en Karl Ove fa el que sap fer millor, explicar anècdotes que el van marcar, ja sigui el primer dia a l’escola, bretolades amb els seus amics, l’ambient que es respirava a casa seva, etc. Com sempre, amb una habilitat literària impressionant, sap agafar al lector i ficar-lo en el seu lloc, fent que li interessi tot això que li hauria de ser indiferent. Com sempre, Knausgård, a través de lo petit, de l’anècdota personal, del relat particular d’un nen que creix en un petit poble noruec durant els anys 70-80, reflecteix reflexions, pensaments i perspectives que tothom ha tingut en la seva infantesa. I aquí està l’actiu principal de la seva literatura i la raó per la qual no puc deixar de llegir aquest autor. És un mirall, i en ell no deixo de reflexionar i recordar moments de la meva pròpia infantesa amb la distància espacial, temporal, social i cultural que la separa de la de l’autor. Els llibres de La meva lluita són terapèutics.
El ritme d’aquest volum s’adapta també a la infantesa. Desproveït de tantes reflexions i pensaments filosòfics, el relat avança a través dels fets, les reaccions i les emocions d’un nen que explora, que prova, que s’equivoca. Especialment en això últim. Tot i que l’últim que és aquest llibre és objectiu, a l’autor no li tremola el pols a l’hora de narrar els seus errors, les seves mancances, les seves vergonyes. No es mostra com el nen perfecte, víctima de les circumstàncies i de la crueltat i la imperfecció dels seus companys de vida, sinó com un nen més que busca el seu camí per la vida com pot.

Potser la part que m’ha interessat menys d’aquest volum és la de les anècdotes amb els amics i companys d’escola. Tot i que realment és una part necessària i no puc dir que m’arribés a avorrir, m’ha cridat infinitament més l’atenció quan narra la seva relació amb els seus pares. Per un cantó, la mare que ja vaig conèixer a Un home enamorat: càlida, bona, generosa, despistada i entregada als seus. Hi ha una escena realment emotiva que em va arribar el cor, una en què la mare per cap d’any compra uns pocs petards per intentar que els seus fills s’ho passin bé en aquella nit tan especial, però els petards no s’encenen i els fills se’n van entre enutjats i decebuts:

“Mai m’havia fet tanta llàstima la mare com quan abandonàvem el lloc del llançament per ficar-nos a la calor de dins de casa, envoltats de crits i explosions de tots els veïns alegres. El que feia més mal era pensar que ho havia fet tan bé com havia sabut. Que no en sabia més.”
Per l’altre cantó, el pare que ja vaig conèixer a La mort del pare en els seus “millors” moments: sever, cruel, irascible i impacient. La por desproporcionada del petit Karl Ove quan se’n adona que arribarà tard a casa, que s’ha tacat la samarreta o ha perdut un mitjó. Una por que l’envaeix per dintre, que el paralitza, que fa que no pugui evitar aquestes llàgrimes que irriten al seu pare i ho fa tot pitjor.

“A la meva habitació només anhelava una cosa, i era ser adult. Era decidir de forma totalment lliure sobre la meva vida. Odiava el pare, però estava a les seves mans, no hi havia manera d’escapar del seu poder. Era impossible venjar-me’n més enllà dels pensaments i la imaginació, tan exaltats. Allà el podia esclafar. Allà podia créixer, fer-me més gran que ell, posar la mà sobre les seves galtes i prémer-les fins que els seus llavis formessin aquella boca de ximpleque tan sovint ell feia per imitar-me, i que deia que era així perquè tenia les dents sortides. Allà podia clavar-li un cop de puny tan fort que li trencava el nas i la sang en brollava. O millor, tan fort que l’os del nas se li ficava al cervell i es moria. El podia llançar contra una paret, o escales avall. El podia agafar pel clatell i esclafar-li la cara contra la taula. Podia pensar així, però quan era a la mateixa habitació que ell, tot això es dissolia. Ell era el meu pare, un home adult i era més gran que jo, així que tot havia de passar segons la seva voluntat. Ell trencava la meva voluntat com si res.”


A tall de cloenda, porto la meitat del sextet llegit i no puc estar més content. Cap dels volums que he llegit de moment m’ha decebut, tots han estat al mateix nivell, cap d’ells m’ha deixat indiferent. Potser aquest, a diferència de l’anterior, no té cap part ni cap escena que se m’hagi fet pesada pel bon ritme que té la història. Si sou dels que guarden els objectes i records de la infància com un tresor, que recordeu amb anyorança aquells anys i no podeu deixar d’explicar anècdotes de quan éreu petits, no deixeu de llegir aquest volum. I, igualment, llegiu a Karl Ove Knausgård, val molt la pena.

“Cada dia era una festa, en el sentit que tot el que passava vibrava d’emoció, i res es deixava predir del tot”.

PD: Ja he començat la quarta part de La meva lluita, Ballar en la foscor, que acaba d’estrenar L’altra editorial!

One thought on “L’illa de la infantesa, de Karl Ove Knausgård (La meva lluita 3)

  1. Hola Jan, jo he començat al revés del 4 cap al 1. he acabat el 4 i just enfilo les 100 primeres pàgines del 3, el que comentes (L'illa de la infantesa). Breument dir-te que KOK m'agrada fins al moment, en Ballant en la foscor transmet perfectament la foscor i opressió dels llargs dies d'hivern tan al nord i la seva poca mà fent de mestra, només pensant en el mateix, perdre la virginitat com a única fita d'aquell any de la seva vida. Però em va agradar i espero passar-m'ho també bé amb aquest tercer. Pel què dius em recomanes els dos primers, oi?! Ja et diré. Santi

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s