Les noies, d’Emma Cline

“Vaig aixecar el cap per les rialles, i vaig continuar mirant per les noies.
Em vaig adonar primer de tot dels seus cabells, llargs i sense pentinar. Després de les seves joies que brillaven al sol. Totes tres eren prou lluny perquè només pogués veure la perifèria dels seus trets facials, però això era igual… sabia que eren diferents de la resta de gent del parc. Famílies en una filera amorfa que avançava a passets, mentre esperaven les salsitxes i les hamburgueses de la barbacoa. Dones amb bruses de quadres que s’arrambaven als seus nòvios, mainada que llançava botons d’eucaliptus a les gallines mig salvatges que envaïen l’herba. Aquelles noies amb els cabells llargs semblava com si flotessin per damunt de tot el que passava al seu voltant, tràgiques i aïllades. Com reines a l’exili.”

 

Manson. Charles Manson. Encara avui a Estats Units el seu nom estremeix a la gent, enfosqueix les mirades. Quan algú explica el que va passar el to sembla el d’un narrador d’un conte de por, per atemorir els nens petits o per passar l’estona una nit d’acampada a la vora d’una foguera. Quan Manson es va integrar a una comunitat hippie de San Francisco no va passar desapercebut. El seu carisma i la seva habilitat per seduir a la gent van fer que de seguida tingués els seus seguidors, amb els qui finalment es va instal·lar en un ranxo que havia servit per gravar pel·lícules de l’oest. Els seus acòlits, extasiats per les drogues que Manson els hi proporcionava, escoltaven els seus discursos i les seves cançons, el creien un profeta, l’únic que sabia la veritat, l’únic que coneixia els plans ocults de la raça negra de subjugar a la raça blanca. La majoria dels seus seguidors eren dones, les noies, sensibles, incompreses, dòcils, sempre disposades a satisfer sexualment al seu profeta, sempre preparades per qualsevol missió que els hi pogués encomanar. I ell ho sabia, i quan es va voler venjar d’un exitós productor musical que s’havia negat a gravar-lo, va aconseguir manipular a les seves noies perquè cometessin uns assassinats que es recordarien per sempre als Estats Units. Avui us porto Les noies, d’Emma Cline.

 

La novel·la arrenca quan l’Evie Boyd es queda sense feina i un vell amic seu li insisteix que vagi a viure uns dies a la seva casa de vacances. Quan l’Evie hi arriba troba el fill adolescent del seu amic, en Julian, amb la seva xicota, la Sasha, instal·lats a la casa. Els dies durant els quals conviu amb ells, observant com es comporta la Sasha, el seu esperit rebel, les seves ganes d’agradar al Julian, el porten a recordar la seva pròpia adolescència, quan era incompresa pels seus pares recentment divorciats, quan era ignorat pel noi que li agradava, quan la seva mare va començar a sortir amb un home insuportable, quan la Connie, la seva amiga de tota la vida, es va allunyar d’ella, quan se sentia més sola que ningú i quan, finalment, va conèixer a les noies -a la Suzanne, la Donna, la Helen-, barroeres, desinhibides, lliures. Comença a rememorar el ranxo, les drogues, la omnipotència d’en Russell i la nit dels assassinats.

 

El primer que vaig fer quan vaig decidir començar a llegir la novel·la protagonista de la rentrée d’Anagrama va ser mirar aquest documental sobre el cas Charles Manson, que relata els fets amb què es va inspirar l’autora. Em vaig quedar horroritzat i em va despertar un interès desmesurat per aquesta novel·la, esperava trobar-me més detalls escabrosos sobre la manipulació que exercia Manson sobre la seva comunitat o sobre els famosos assassinats. Un escriptor normal hauria caigut a la trampa d’escriure els fets en forma de novel·la morbosa. El que em vaig trobar va ser molt, molt millor. Emma Cline només s’ha inspirat en el cas de Charles Manson pel teló de fons, però, assumint una perspectiva completament diferent, la novel·la se centra en les noies, els seus sentiments i la relació que les uneix.

 

En Russell -inspirat en Charles Manson- passa desapercebut, sorprenentment és un personatge secundari, de la mateixa manera que ho són tots els altres membres de la seva comuna. La protagonista de la novel·la és l’amistat plena de silencis entre l’Evie i la Suzanne, la líder de les noies. La Suzanne és, per a l’Evie, la representació de la llibertat absoluta i l’admiració que sent per ella la porten a quedar-se al ranxo, fins i tot quan comença a veure coses que no li agraden gens. Suzanne es converteix així en el personatge més misteriós de la novel·la, s’està aprofitant de l’Evie o realment se l’estima? Rere el seu caràcter salvatge s’hi amaga un cor sensible? Emma Cline deixa preguntes sense respondre, i m’encanta, perquè la vida és així, sempre que ens despedim d’algú per sempre queden preguntes sense respondre.

 

Però el millor del llibre és com Emma Cline és capaç de retratar amb tanta finor i exactitud els pensaments i els sentiments d’una noia adolescent. Des de Salinger mai havia llegit a cap escriptor acostar-se tant a la desorientació, l’admiració per algú, les ànsies boges de llibertat, la fascinació per lo prohibit i inconvenient, les ganes d’agradar, d’encaixar, de pertànyer a un grup, de fugir de la soledat com sigui. L’Evie del present, la narradora, que ja és una dona de mitjana edat, observa a la Sasha i reflexiona com era ella i què sentia a la seva edat, el que aporta un punt de coherència i estabilitat al relat.

 

En conclusió, Emma Cline demostra amb Les noies que ha arribat per quedar-se. Sent ella tant jove i sent aquesta la seva primera novel·la demostra una potència narrativa impressionant, uns personatges inoblidables i unes profundes reflexions que no deixen indiferent a ningú. Cline ha sigut capaç d’agafar la notícia d’uns assassinats i treure’n una gran història que aconsegueix que el lector perdi interès pels fets i centri la seva atenció a què les noies fugien de les seves famílies per anar al ranxo, la relació que tenien entre elles, com se sentien. Tres-centes pàgines que no oblidaré mai, sens dubte un dels millors llibres que he llegit aquest any. L’heu de llegir.

 

 T’AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 PROS
  • La decisió arriscada però encertadíssima de no centrar-se tant en els fets escabrosos, com els assessinats o el costat fosc del ranxo, sinó en les emocions d’una adolescent insegura que la porten a entrar a una secta.
  • Com l’Emma Cline porta el doble fil argumental, per un cantó la seva convivència amb en Julian i la Sasha i, per l’altre, el seu passat.
  • És una novel·la molt ben escrita, que enganxa i no deixa indiferent al lector. Cada pàgina és important, té exactament les pàgines que necessitava aquesta història.
  • La Suzanne, com a personatge.
 CONTRES
  • Cline desaprofita un personatge tan potent com ho és en Russell, inspirat en Manson i líder de la comunitat del ranxo. Aterrisa a la història amb força i no deixa d’empatitir al llarg de la novel·la.

2 thoughts on “Les noies, d’Emma Cline

  1. A mi també em va agradar moltíssim. En el meu cas no conèixer la historia de Manson crec em va afavorir, ja que no esperaba trobar-m'hi res en especial. Pero definitivament el que més em va enamorar va ser la forma de l'autora de plasmar els pensaments d'una adolescent en el relat.
    Just tinc pensat llegir aquest mes Canadá de Richard Ford, i veig que l'has posat en el quadre dels t'agradarà.
    Un petonet 😉

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s