La senyora Dalloway, de Virginia Woolf

 

“La senyora Dalloway va dir que ella mateixa compraria les flors.
Que la Lucy ja tenia prou feina. S’havien de treure els portes de les frontisses; havien de venir els homes de Rumpelmayer. I, a més a més, va pensar la Clarissa Dalloway, quin matí -com acabat de fer per als nens a la platja”.

 

A vegades n’estic tan segur que un llibre m’agradarà, que marcarà un abans i un després al concepte que tinc de la literatura, que vaig endarrerint la seva lectura, temerós de que no sigui el moment idoni per endinsar-me en aquesta història i no poder-la exprimir al màxim, posant per davant lectures que sé menys exigents, més fàcils de digerir. Però no sé què em passa últimament que m’estic tirant de cap a moltes piscines que fins ara m’havia vedat a mi mateix. Vaig començar amb la lectura del Don Quixot de Miguel de Cervantes, que des de principis d’any he anat llegint un capítol per dia. I quin fart de riure pels estirabots del protagonista, i la meva parella que em mira estranyada quan li dic que és Don Quixot que em fa riure tant! Després va ser El ruido y la furia de William Faulkner, que va resultar una lectura molt complicada que em va deixar alhora la sensació que no havia sabut rebre tot el que em donava i la d’estar davant d’una obra que no oblidaria mai. Però si un llibre m’ha deixat literalment sense paraules ha sigut Combray de Marcel Proust, el primer volum de A la recerca del temps perdut. I tot això només amb dos mesos! Embriagat per la fascinació que sentia per aquestes obres magistrals que inesperadament i contra tot pronòstic s’obrien a mi, em convidaven a passar als seus mons, a volar entre les constel·lacions de nous llocs, personatges, reflexions i emocions, vaig decidir llegir per primera vegada a una escriptora britànica que, ja n’era conscient, m’encantaria. Avui us parlo de La senyora Dalloway, de Virginia Woolf.

El primer tret que crida l’atenció d’aquesta novel·la és que tot es desenvolupa al llarg d’una sola jornada, concretament tota la història succeeix al llarg d’un dia de juny de 1923 a la Londres que es llepa les ferides de la recentment guanyada Primera Guerra Mundial. Coneixem de bon matí a la Clarissa Dalloway -que dona títol al llibre- quan comença a fer els preparatius per una festa que ha organitzat a casa seva per la nit. La Clarissa és una encantadora, efusiva i romàntica dona de classe alta, casada amb en Richard Dalloway -un home bo, simple, immers en la seva tasca com a membre conservador del parlament- i mare d’una filla adolescent, l’Elizabeth. Els tres formen una família respectada a la societat londinenca del moment, una família que ha assolit l’èxit. Però, inevitablement i contra tot pronòstic, a vegades la Clarissa sent que la vida se li ha escapat d’entre les mans, que ha pres totes les decisions de la seva vida pensant en el que s’esperava d’ella, en satisfer als demés. I el retorn d’en Peter Walsh, a qui la Clarissa va rebutjar per casar-se amb en Richard, no fa més que enfortir aquest pensament. El distret, gelós i faldiller Peter, que ha tornat de l’Índia fugint d’un desengany amorós que es suma a molts d’altres, perquè l’apassionat Peter mai ha deixat d’estimar a la Clarissa, la busca en altres dones, l’odia i l’adora alhora, sofreix per l’amor no correspost, no suporta que s’hagi convertit en una dama britànica de classe alta convencional “que fa festes“, però no deixa de ser ella. El retorn d’en Peter fa que la Clarissa es replantegi la seva vida, la porta a pensar que potser s’ha convertit amb el pas dels anys en el que abans havia criticat i hauria volgut evitar a qualsevol preu, i recorda els seus anys de joventut, amb en Peter i la Sally Seton, la seva millor amiga aquells anys i amb qui va compartir la primera experiència amorosa, un amor pur i sincer. La Clarissa recorda amb nostàlgia els moments més feliços del passat, abans que en Richard aparegués a la seva vida, abans de ser la senyora Dalloway, abans de fer festes a casa seva per les figures més eminents d’Anglaterra, i secretament es pregunta què decidiria fer si pogués fugir de la seva vida aparentment perfecta per recuperar aquell paradís perdut.

Però al llarg d’aquest dia de juny de 1923 a l’atrafegada Londres, i sempre acompanyats per les campanes del Big Ben -que ens recorda l’ineludible pas dels minuts, de les hores, dels dies, dels mesos, dels anys, de la vida-, també coneixem a altres personatges que s’allunyen de la claror de la vida acomodada de la Clarissa. En Septimus Warren Smith ha servit a la Gran Guerra i ha tornat a casa amb greus traumes que deriven en una psicosi maníac-depressiva, barreja realitat i bogeria. Quan va morir el seu amic Evans en el camp de batalla en Septimus es va sorprendre per no sentir res, cap emoció, i des d’aquell dia està convençut que ha perdut la capacitat de sentir res per ningú, ni tan sols per la seva preocupada dona, la Lucrezia, que esperava poder tenir una vida normal i feliç després de la guerra, desitjava tenir fills. Però en Septimus s’aïlla, es tanca en ell mateix, s’enfonsa en la foscor de la seva ànima i comença a tenir idees suïcides, com la mateixa Virginia Woolf, que sofria un trastorn bipolar que la va portar als seus cinquanta-vuit anys a posar-se l’abric, omplir-se les butxaques amb pedres i llançar-se al riu Ouse. Tot i aquesta malaltia la Lucrezia el segueix estimant, el cuida, no deixa de buscar a metges que prenen mesures amb la intenció de treure’l d’aquest estat però no fan més que agreujar la seva situació. Un altre personatge que em va cridar molt l’atenció és la senyoreta Kilman, la ignorada, mesquina i incompresa professora d’Història de l’Elizabeth que intenta impetuosament salvar-la de la vida superficial que l’espera.

Acompanyem a tots aquests personatges des que la Clarissa surt de casa pel matí a buscar les flors  fins que els últims convidats es retiren de la seva festa. I el que hi passa al llarg d’aquesta jornada i a través d’aquests magnífics i inoblidables personatges és la vida, simplement la vida, amb les seves llums i les seves ombres, amb les seves oportunitats perdudes, els seus anhels, els seus canvis i l’indefugible pas del temps. La senyora Dalloway és una novel·la per llegir sense pressa, centrada sobretot en el món introspectiu dels personatges -realment al llarg d’aquest dia de juny de 1923 no hi passa res d’especial a Londres- plena de digressions, veritats a mitges, records i canvis de perspectiva narrativa. És un llibre que exigeix un esforç important al lector. La prosa de la Virginia Woolf és una meravellosa i caòtica simfonia de pensaments, veus,  emocions, incisos i evocacions. No hi falta ni hi sobra cap paraula, no hi ha cap moment que baixi el ritme, la intensitat i l’excel·lència de la narració. Segur que, en part, el mèrit és de la increïble traducció de la Dolors Udina, que aconsegueix el que sembla impossible: que la traducció d’una novel·la tan complexa com aquesta no es noti. Al no perdre l’harmonia de les paraules i la narració realment sembla que la Virginia Woolf hagués escrit La senyora Dalloway en català.

És aquesta una novel·la per enamorar-se de la capital britànica. Es podria dir que les avingudes, les places, els parcs i els edificis més emblemàtics de Londres són més un altre personatge que un escenari. També hi trobem una crítica social important a les desigualtats que van quedar intactes després de la Primera Guerra Mundial, la religió, l’esnobisme d’alguns aristòcrates i la soledat i la incomprensió dels excombatents, tan per part de la societat anglesa com per part dels metges i psiquiatres.

En conclusió, La senyora Dalloway m’ha enamorat. És un llibre per llegir i rellegir, per no deixar mai d’intentar entendre tots els seus matisos i els seus inoblidables personatges. Una novel·la que exigeix esforç per part del lector, esforç que es veu recompensat amb la petjada indeleble que deixa la seva lectura. Em podria passar hores i hores parlant d’ella. Això sí, si el que busqueu és acció i pur entreteniment en una lectura senzilla i amena, sens dubte aquest no és el vostre llibre.

 

 T’AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 ALTRES LLIBRES 
DE L’AUTOR
  • L’habitació de Jacob.
  • Al far.
  • Els anys.
  • Una habitació pròpia.

3 thoughts on “La senyora Dalloway, de Virginia Woolf

  1. Aquest és el meu llibre preferit de la Virginia Woolf i m'ha encantat llegir la teva ressenya. Com bé dius al principi, a vegades ens tanquem portes perquè pensem que aquest autor o aquell altre és massa per nosaltres, o avorrit, o difícil… I ens perdem meravelles com aquesta. Virginia s'ha de llegir, sí o sí, es necessària per comprendre el món occidental de després de la IIGM, i sobretot si estàs enamorat de Londres 🙂 Una de les coses que més m'agrada de les novel.les de Virginia Woolf, D.H. Lawrence o James Joyce és que van marcar la literatura de la seva época en contraposició a aquell esperit de bogeria i necessitat de gaudir de la vida després d'una guerra que encomanava a bona part dels seus conciutadans. Ptns.

    M'agrada

  2. Fa mil anys (aproximadament) que vull llegir La senyora Dalloway, sobretot d'ençà que vaig llegir Les hores de Michael Cunningham, que m'encantà. D'aquest any no passa.

    Jo també vull aventurar-me aquest 2017 en lectures que m'intimiden: Anna Karènina, Los Miserables i Combray (gràcies a la teua ressenya). Ja veurem si isc il·lesa.

    Una abraçada.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s