“Del cap del camí m’arriba una xerrera de dones, ofegada tot seguit pel petarram inconfusible del tractor de l’agutzil, que em surt del revolt aixecant la polseguerada d’un genet de l’apocalipsi.
Avui us porto un llibre que vaig llegir fa més d’un any, però em va agradar tant que no puc deixar de recomenar-lo en aquest blog. És una novel·la plena de veritat, amb uns personatges inoblidables i una manera de narrar que no he vist a cap altre llibre i em va captivar des de la primera pàgina. Avui us porto Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals.
Coneixem a l’Èlia de Cal Pedró, una arquitecta de trenta-quatre anys que per Tots Sants va a passar uns dies al poble que la va veure créixer, com fa cada any, per visitar la tomba de la seva mare i passar uns dies amb el seu pare. Però aquest any és diferent, la seva vida a Barcelona, fa poc ideal, ara sembla estar-se esfondrant. L’Èlia necessita aire: la crisi immobiliària amenaça amb deixar-la sense feina i la seva parella l’ha deixat per una noia més jove. Un cop arriba es comença a retrobar amb la família i les amistats de la infantesa que la vida atrafegada a Barcelona havia deixat enrere. A poc a poc es deixa encomanar el dialecte de les terres de l’Ebre que els últims anys havia anat perdent, redescobreix el ritme lent, tranquil i alegre del dia a dia al poble. L’Èlia se’n adona que al poble ha viscut molts dels moments més importants de la seva vida, i aquesta nova perspectiva la porta a descobrir coses que fins ara li havien passat desapercebudes.
El personatge clau d’aquesta obra evidentment és la mateixa narradora, l’Èlia, endinsant-se el lector en els seus dubtes, els seus records i les seves emocions d’una manera simplement impressionant. La novel·la retrata a la perfecció la vida al poble, on tothom es coneix i tothom ho sap tot de tothom, on persisteixen costums ja extingits a la ciutat i les coses són senzilles.
Però si una cosa em va agradar del llibre és com Marta Rojals porta l’accent dels pobles de les terres de l’Ebre a tots els diàlegs, donant-se la llibertat de deixar enrere les normes de Pompeu Fabra i el català de TV3 per esquitxar tota la novel·la de la riquesa gramatical i la manera de parlar de la gent del poble. De fet, aquesta novel·la va començar sent un exercici de l’autora d’escriure fent servir aquest registre. A mi això em va acostar molt als personatges, tots plens d’una naturalitat i una espontaneïtat impressionants que mai havia vist en una novel·la. És impossible no somriure quan es llegeixen els diàlegs amb la gent del poble, tant simple i alhora tan sàvia, plena de llum, optimisme, despreocupació, tendresa i sentit de l’humor en les seves paraules.
|
T’AGRADARÀ
SI ET VA AGRADAR
|
|
|
ALTRES LLIBRES
DE L’AUTOR
|
|
Només llegir el fragment que ens regales ja he pensat “Oh, quin bon rotllo aquesta llengua oral, aquestes expressions…” Després he llegit el teu comentari i veig que també ho assenyales com un punt fort d'aquesta història. I és que sentir aquesta xerrameca tan espontània i natural ja fa de poble, de coses bones, d'estar-se a gust, com a casa. A més m'encanten les històries de noies de ciutat que troben refugi en el seu poble d'infantesa. M'has convençut. Ptns
M'agradaM'agrada
La tinc a casa, però no em plantejava llegir-la. Potser amb aquesta ressenya tan entusiasta em decidiré, darrerament llegeixo moltes més escriptores del que feia abans i m'estic emportant bones sorpreses.
M'agradaM'agrada
Tinc pendent llegir algo de la Marta Rojals. Algún anterior tinc apuntat. A veure amb quin em decideixo.
Un petó 😉
M'agradaM'agrada
Vaja, em sembla curiós que es posi èmfasi a l'accent i s'allunti del català de TV3, però no m'acaba de convèncer la novel·la, troba que sembla plana i sense sorpreses.
M'agradaM'agrada
Això sí, els barbarismes del castellà em farien xiular les orelles
M'agradaM'agrada