La filla fosca, d’Elena Ferrante

Estimada A.,

Segurament n’hauràs sentit a parlar de l’Elena Ferrante. Va ser l’èxit literari mundial de la temporada passada. S’amaga darrera d’aquest pseudònim i ningú sap qui és (bé, ara ja sí; no es pot pretendre obtenir l’èxit, conservar l’anonimat i que un periodista tocanassos no es posi a investigar per revelar als quatre vents la teva identitat. És demanar massa pel que es veu). El que li va obrir les portes de la fama va ser la seva magnífica tetralogia de Nàpols, que relata la història de l’amistat entre dos noies molt diferents d’un barri pobre de la capital de Campania a través dels anys. Aquest boom literari internacional ha fet que els editors s’hagin interessat per les seves obres anteriors, concretament per tres petites novel·les i una biografia. Aquest octubre sortirà a la venda la biografia, “La frantumaglia”, de la mà de Lumen (PRH) i Edicions Port Bo (Navona). Però jo avui et vull parlar de l’última d’aquestes tres novel·les, publicada al 2006: La filla fosca.

Tot comença amb un accident de trànsit. És en moments com aquests, quan sentim l’alè amenaçador de la mort a la nuca, que ens en donem compte que fa molt de temps que no veiem l’essencial, que les preocupacions i l’estrès del dia a dia ens ha tapat els ulls davant el que realment és important: la vida. Anar a visitar als avis, dir-li als pares que els estimes, parlar amb els fills, respirar l’aire enmig de la naturalesa, sentir l’instant. Quan algú passa per un fet tan traumàtic com estar a punt de perdre la vida en un accident de trànsit es queda uns dies en silenci, amb la mirada perduda, rumiant, desorientat a la seva pròpia casa com si fos un estranger perdut en la seva pròpia vida.

Quan la Leda, una dona de mitjana edat, es desperta a l’hospital després de l’accident, es posa a repassar què l’ha portat fins allà. Les seves filles, ja adultes, s’havien anat a estudiar al Canadà, on viu el seu pare. Per primera vegada des de fa molts anys la Leda se sentia lliure de càrregues i responsabilitats, tenia tot el dia per ella. És per això que va decidir fer-se el regal d’anar-se’n a relaxar-se uns dies a un poblet coster del sud d’Itàlia. L’objectiu era passar uns dies sense pensar en res, gaudint del sol, del mar i del silenci. Però ja des del primer dia li crida l’atenció una família que s’allotja al mateix hotel que ella. Es tractava d’una família gran, provinent de Nàpols, que actuaven com si fossin el centre de l’univers, com si la platja i l’hotel fossin seus i la gent que hi era fossin mers convidats molestos.

Però la Leda es va començar a fixar en dos membres d’aquesta irritant família: una mare jove i la seva filla que semblen representat tot l’oposat a la vulgaritat, l’egocentrisme i la vanitat que encarna la resta de la família. Cada dia la Leda s’interessa més per aquesta mare, que resulta dir-se Nina, i la seva filla, l’Elena (noms que Ferrante aprofitarà per la tetralogia de Nàpols). Cada cop la Leda s’anirà apropiant i implicant-se més i més en els problemes que sembla tenir la Nina.

Aquesta és una història curta, gairebé una anècdota, però en les seves poques pàgines aconsegueix transmetre, com només l’Elena Ferrante sap, uns personatges excepcionals i inoblidables, especialment la Nina. En canvi, no he aconseguit empatitzar tant amb la narradora, la Leda, que em va recordar a la protagonista de “También esto pasará” en el sentit que està en una etapa de la vida en què es nega a donar explicacions per les seves actuacions, per molt incoherents o bipolars que puguin ser: ajuda i martiritza, és sensible i indiferent, se’n penedeix del passat i se’n mostra orgullosa a la vegada. M’ha costat seguir-la en aquest vaivé de sentiments.

Però el que em deixa sense paraules de l’Elena Ferrante és aquesta capacitat que té de construir amb un moment i sense grans necessitats narratives -un espai qualsevol, un moment qualsevol, uns personatges qualsevols- una història tan potent com aquesta. Aquesta és la màgia de la literatura, treure universos sencers de les petites coses. Una història inoblidable, A., com totes les de la Ferrante, una de les meves escriptores vives preferides. Estic esperant impacientment que publiqui la seva pròxima novel·la per parlar-te’n.

Sempre teu,

P.S. Tot i així, de les tres novel·les curtes de Ferrante, la meva preferida segueix sent Els dies de l’abandonament. Cada vegada que penso en aquesta petita història se m’accelera el cor.
FITXA DEL LLIBRE
Títol: La filla fosca.
Autor: Elena Ferrante.
Traducció: Anna Carreras.
Títol original: La figlia fosca.
Editorial: Port Bo.
Pàgines: 197.
ISBN: 9788416259809.
Precio: 16€LA MEVA VALORACIÓT’AGRADARÀ SI ET VA AGRADAR
Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin.
También esto pasará, de Milena Busquets.
Demasiada felicidad, d’Alice Munro.
Sostiene Pereira, d’Antonio Tabucchi.

ALTRES LLIBRES DE L’AUTOR
Crónicas del desamor.
La amiga estupenda.
Un mal nombre.
Las deudas del cuerpo.
La niña perdida.

Agraïments a Port Bo llibres per l’exemplar.

One thought on “La filla fosca, d’Elena Ferrante

  1. Aquest va ser el primer que vaig llegir d'ella, i em va agradar prou, escriu molt bé. Però 'Els dies de l'abandonament', llegit recentment, se'm va fer pesat i no em va entrar. Més pel tema que per una altra cosa, la qualitat literària la té.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s