El nen perdut, de Thomas Wolfe

 

Estimada A.,

 

Fa uns mesos que t’escric cartes explicant-te els llibres que llegeixo. No me n’has respòs cap. Segurament t’has canviat de pis. Segurament les meves cartes no tenen cabuda a la teva nova vida que, m’imagino i desitjo, està plena d’il·lusions i felicitat. Tot i que no em canso d’escriure’t -crec que, en el fons, aquestes cartes les escric més per mi mateix que per tu-, t’he de confessar que m’he plantejat no escriure’t aquesta carta. Només he agafat paper i llapis quan me n’he adonat que la creença de que no la llegiries era una mera excusa per amagar el motiu de fons per no voler-la escriure, que és aquesta sensació de no ser capaç de trobar les paraules a l’hora de descriure el que he sentit llegint un llibre excepcionalment increïble. Mai he fugit de les paraules, i no sé com en sortiré d’aquesta carta, si descompost, satisfet o resignat, però no penso retardar més la seva escriptura. Després de mesos digerint la brevíssima lectura de El nen perdut, de Thomas Wolfe, crec que per fi em sento amb forces de parlar-te’n.

 

Cal començar per l’essencial. El nen perdut és el protagonista indiscutible d’aquest petit llibre. El nen perdut és sensible, és intel·ligent, és observador, és innocent. El nen perdut és el germà gran d’en Thomas Wolfe. El nen perdut és diu Grover Wolfe. I la història comença quan el nen perdut entra a la plaça.

 

“La llum va arribar i se’n va anar i va tornar, el retruny de les campanades de les tres en punt va ressonar a través de la ciutat amb el seu bronze atapeït, els ventijols d’abril van espargir l’aigua de la font en làmines d’arc iris, fins que el brollador va tornar al seu lloc i bategà, just quan en Grover entrava a la plaça.”

 

Aquest llibre està dividit en quatre parts. A la primera acompanyes a en Grover a la botiga de queviures i a la botiga de dolços del Sr. Crocker, i vius aquest passeig amb la menudesa, la sensibilitat, la bonhomia i la innocència d’un nen petit. I quan encara no t’has recuperat de la intensitat literària d’aquest passeig inoblidable arriba la segona part, on escoltes a la mare que, recordant un viatge en tren cap a Saint Louis, contraposa les excel·lències del fill gran, del fill perdut, a la del fill petit, el que ha obtingut la fama i l’èxit, en Thomas Wolfe.

 

“A vegades ve algú i em fa la gara-gara per com n’arribeu a ser, d’intel·ligents, i m’adono de com us n’heu sortit en la vida i, tal com fa la dita, que us heu fet un nom que sap tothom. Jo els deixo dir. Només sec aquí i que garlin. No em vanto de vosaltres; si ells se’n vanten és cosa seva. Mai no m’he vantat de cap dels meus fills, mai en tota la vida. Quan el pare ens va educar, vam aprendre que no s’engendra una nissaga per vantar-se’n.”

 

I quan la mare recorda -“Fill meu, fill meu, fa tant de temps, però quan torno a sentir el teu nom tot torna com si hagués passat ahir”- te’n adones del buit perpetu de l’absència del fill que va morir quan només tenia dotze anys. I si no has llegit mai a Thomas Wolfe, com ha sigut el meu cas, aquesta segona part t’haurà acabat de demostrar que estàs davant d’un geni de les lletres. I et preguntaràs com és que no el coneixies, com és que no n’havies sentit a parlar. I obriràs el portàtil un moment i aniràs on vas sempre quan et fas aquest tipus de preguntes, a la Viquipèdia. I allà descobriràs que Wolfe, admirat per escriptors com Faulkner o Kerouac, va morir amb tan sols trenta-set anys per culpa d’una tuberculosi.

 

I a la tercera part tot canvia i s’accelera, perquè comença a parlar la germana, i es repeteix, i deixa frases a mig fer, i s’atabala recordant a en Grover i com va emmalaltir. Finalment, en Thomas Wolfe, després de primer presentar-nos el seu germà gran i després recordar-lo, a la quarta part se n’acomiada narrant el dia en què, molts anys després, va tornar al lloc de la tragèdia, a Saint Louis, buscant la que va ser l’última casa on va viure amb en Grover, buscant el seu record en les parets, les portes i les habitacions que ja no eren les mateixes.

 

I finalment, quan amb tristor s’acaba aquest viatge a la infantesa, aquesta oda al germà perdut, aquest quartet de veus diferents, aquest llibre que ja tanques, et quedes una estona en silenci i amb la mirada perduda. I te n’adones que acabes de llegir una obra d’art, una història inoblidable, una perla per rellegir un i un altre cop en veu alta per copsar tots els seus detalls. I sense dir res li agraeixes a Wolfe que l’escrivís, a Max Perkins que l’edités, a Marcel Riera que el traduís i a Cercle de Viena que te’l portés. I et segresta un anhel salvatge de sortir al carrer a dir-li a tothom que el llegeixi immediatament. I si et pregunten de què parla no facis com jo, no diguis res de la història, ni dels narradors, ni tan sols de la inigualable bellesa de la ploma vaporosa, poètica, minuciosa i evanescent de Wolfe, ni del fet que és un llibre autobiogràfic, ni de res de res. No diguis res, només insisteix amb què el llegeixin, i a qui et faci cas li hauràs regalat un paradís perdut.

 

Sempre teu,

 

P.S. Escrivint-te aquesta carta he tornat a reviure el llibre i em torna a bategar fort el cor. Quina meravella de lectura! Quina prosa! Quins narradors! No puc evitar pensar que per llibres com aquest m’agrada llegir. No puc evitar desitjar que t’arribi aquesta carta, sigui aviat o tard. I ho desitjo no pas per reclamar cap espai de la teva vida, no pas per reclamar-lo com un rei tossut i capritxós que es nega a acceptar que ha perdut el seu regne. Sé que no en tinc cap dret. Ho desitjo perquè vull que llegeixis aquest llibre que comença amb un nen perdut entrant a la plaça quan retrunyen les campanades de les tres en punt.

Agraïments al Quim, de la botiga de dolços Cal Quim (Granollers) per ser completament el contrari del Sr. Crocker i arreglar-me tota la botiga per aconseguir la fotografia perfecta. Gràcies!
FITXA DEL LLIBRE
Títol: El nen perdut.
Autor: Thomas Wolfe.
Traducció: Marcel Riera.
Títol original: The Lost Boy.
Editorial: Cercle de Viena.
Pàgines: 106.
ISBN: 9788483308127.
Precio: 14,80€T’AGRADARÀ SI ET VA AGRADAR
La senyora Dalloway, de Virginia Woolf.
Me llamo Lucy Barton, de Elizabeth Strout.
El xal, de Cynthia Ozick.
La perla, de John Steinbeck.
Londres, de Virginia Woolf.
  

2 thoughts on “El nen perdut, de Thomas Wolfe

  1. El vaig llegir fa temps i em va agradar molt. Entenc bé que costi trobar paraules per transmetre com t'ha colpit aquest llibre. El recordo com pura bellesa, lluminós i brillant, i vaig pensar que Wolfe ens donava una lliçó magistral sobre com donar veu diferenciada a cada personatge amb la mínima expressió. No sóc molt admiradora de la generació beat però la prosa de Wolfe és una excepció brillant i molt recomanable. Petons.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s