La balada del cafè trist, de Carson McCullers

Estimada A.,

En aquesta carta et parlaré d’una petita història que vaig llegir a principis d’any. Normalment el primer que faig quan acabo una lectura és córrer a l’escriptori, agafar paper i bolígraf i escriure’t la carta, amb les impressions ben fresques, amb un peu encara ficat dins la història, amb l’emoció a flor de pell. Però amb la petita joia de la qual m’he proposat parlar-te en aquesta carta (si estas llegint aquesta carta és que finalment he obtingut un relatiu èxit) he necessitat temps per pair-la, espai per observar-la amb perspectiva i parlar-ne fredament i sense que les emocions em dominin i m’ennublin el poc judici que tinc.

Amb La balada del cafè trist vaig descobrir l’escriptora nordamericana Carson McCullers, una de les autores més importants del segle XX i amiga de notables escriptors com Truman Capote i Tennesse Williams. Aquest conte llarg o novel·la curta ens porta a un poble sureny dels Estats Units dels anys cinquanta. A poc a poc ens anem apropant més a un petit poble inhòspit i sense nom i es van definint els seus habitants esquerps i reservats fins que entrem finalment al cafè del polsegós poble. El cafè és regentat amb mà ferma per la senyoreta Amalia, una dona solitària, alta, forta, freda, impenetrable i respectada per tothom. El passat de la senyoreta Amalia és un misteri, només se sap que es va casar, però que el matrimoni no va durar més de deu dies per raons que ningú sap molt bé.

El pas aburrit dels dies al poble brut i erm es veu interromput amb l’arribada inesperada primer d’en Lymon Willis, un cosí nan i geperut de la senyoreta Amalia, i després d’en Marvin Macy, el marit deseaparegut que torna de la presó. Entre la senyoreta Amalia, en Lymon i en Marvin es crearà un triangle tràgicament amorós que trasbelsarà la vida monòtona dels habitants, testimonis passius de la trista balada provocada per aquesta malaltia letal que és l’amor no correspost. El col·lectiu de veïns del poble és el quart personatge de la història i gairebé una extensió de la senyoreta Amalia, compartint amb ella estat d’ànim i destí.

“Val a dir d’entrada que l’amor és una experiència compartida entre dues persones, però que sigui compartida no vol dir que sigui semblant per als dos implicats. Existeix l’amant i l’amat, però són de països diferents. Sovint l’amat només és l’estímul de tot l’amor acumulat que l’amant atresora en silenci des de fa temps. I, en certa manera, això ho sap qualsevol amant. Sent dins l’ànima que el seu amor és cosa solitària. Coneix llavors una solitud nova i estranya i aquest coneixement és el que li causa patiment. Així que a l’amant només li queda una opció: ha de donar aixopluc dins seu tan bé com pugui a aquest amor; ha de crear tot un món interior de cap i de nou: un món intens i estrany, complet en ell mateix.”

El narrador omniscent relata la història amb un to tan polsegós, àrid i melangiós com el mateix poble on té lloc, s’aprofita dels secrets i els misteris que s’amaguen darrera els silencis dels taciturns surenys, manté les distàncies amb els protagonistes inadaptats, marginats i patètics, que es desprecien, s’humillen i es traeixen entre ells. Aquest narrador és l’exemple perfecte de mostrar, i no dir; no explicita en cap moment els sentiments dels personatges, els transmet directament al lector. És un relat rodó que no m’he aconseguit treure del cap en tot aquest temps. Carson McCullers em va deixar sense paraules, va superar totes les expectatives que els elogis que d’ella havia llegit havien creat.

McCullers t’escupeix una història tan dura com perfecta i t’abandona com una amant cruel i despietada, sense donar-te respostes, sense consolar-te, sense fer-te un copet a l’esquena, sense recompondre el teu cor destrossat, com només poden fer els millors escriptors.

L’edició de l’Altra Editorial inclou també sis contes curts més, entre els quals cal destacar Wunderkind, que Carson McCullers va escriure quan només tenia disset anys i narra el moment en el qual una noia, la Bienchen, descobreix que mai aconseguirà ser una gran pianista perquè no és lo suficientment bona. Tot i que el plat fort d’aquest llibre és La balada del cafè trist, la resta de contes no tenen desperdici.

Atentament,

Jan Arimany.

P.S. McCullers deia que La balada del cafè trist, la preferida del seu pare d’entre totes les seves obres, era un “estrany conte de fades“. He necessitat tot aquest temps -gairebé un any- per estar d’acord amb ella.

 

*

T’agradarà si et va agradar:

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s