La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda

Estimada A.,

Nits de lluna plena, somnis d’envelat, bella com una princesa d’algun vell conte d’infants, et veig ballar un vals de puntes a la Plaça del Diamant“. Així comença la cançó de Ramon Muntaner que va saber atrapar l’essència i l’atmòsfera d’una de les obres més importants de la literatura catalana. La lletra d’aquesta petita gran cançó capta a la perfecció el simbolisme i l’aparent senzillesa de Rodoreda: “I tu, al terrat, estenent la roba o asseguda cosint, sola, amb la tarda, i voltada de baranes, de vent i de blau…

Aquesta novel·la la vaig llegir com a lectura obligatòria de l’assignatura de català a secundària. Recordo que en aquell moment no em va desagradar, la vaig trobar una narració senzilla, fàcil d’entendre, però no hi vaig trobar res d’extraordinari que em cridés l’atenció. Ara, amb vint-i-quatre anys, he tornat a llegir aquesta història i m’ha deixat bocabadat fins el punt de necessitar molts mesos per digerir-la bé i poder trobar les paraules adequades per escriure’t aquesta carta.

A la Barcelona dels anys previs a la Guerra Civil Espanyola coneixem a la protagonista d’aquesta història, la jove, innocent, tímida i dòcil Natàlia, quan, a l’envalat de Gràcia, a la plaça del Diamant, coneix al Quimet, el seu futur marit amb qui tindrà dos fills. I aquesta novel·la és la història de la Natàlia, o Colometa tal i com la bateja en Quimet, és la història de milers de dones que van veure com el matrimoni les anul·lava i la guerra els hi arrebassava els seus éssers estimats i les seves esperances i lluitaven dia rere dia per seguir endavant.

Quan el vals es va acabar la gent va començar a sortir. Jo vaig dir que havia perdut en Cintet i va dir, quan estarem ben sols, tota la gent desada a dintre de les cases i els carrers buits, vostè i jo ballarem un vals de punta a la plaça del Diamant… volta que volta… Colometa. Me’l vaig mirar molt amoïnada i li vaig dir que em deia Natàlia i quan li vaig dir que em deia Natàlia encara riu i va dir que jo només em podia dir un nom: Colometa.

Amb una prosa directa, simple, gairebé infantil, Rodoreda fa que visquis en pròpia pell, i sense caure en dramatismes i sentimentalismes innecessaris, la vida de les dones a Barcelona durant la guerra civil i la posguerra, els canvis i la lluita que va comportar aquells anys foscos de la nostra Història. A La plaça del Diamant (o Colometa, tal i com volia titular-la Rodoreda en un principi) no hi ha bons ni dolents; tot i que en Quimet sigui un personatge profundament masclista i egoista, que anul·la a la Natàlia, que la fa passar per situacions extremes, que fins i tot li arrebassa la identitat, no és dolent en si, és un reflex de com els homes eren educats en aquella època. Aquesta ambigüitat moral només la tenen les grans obres.

image

Una de les coses que m’agraden més dels llibres de Rodoreda és el simbolisme que ho impregna tot. A La plaça del Diamant els coloms obtenen una gran importància. De fet, la idea original, la llavor d’aquesta novel·la magistral, va ser la idea de coloms invaint a poc a poc una casa. Tot comença quan en Quimet decideix fer un colomar a casa. Però els coloms no seran només coloms en aquesta història, els coloms són un símbol de l’estat d’ànim de la Natàlia; estan neguitosos quan són tancats al colomar, com la protagonista en la cel·la del matrimoni. I quan més coloms hi ha més creix l’angoixa de la Natàlia. Però quan finalment canvia de vida i deixa els coloms enrere els troba a faltar. Molts objectes que apareixen a la novel·la són també símbols, com un embut, o unes balances gravades a una paret de la casa, les flors i les nines…

“… però és que a mi em passava que no sabia ben bé per què era al món.”

Aquesta nova edició que ha fet Club Editor per commemorar els cinquanta anys des de la publicació d’aquesta obra mestra, recupera la preciosa coberta clàssica de l’editorial, inclou una introducció de Meritxell Talavera, unes fotografies inèdites, dues cartes entre Sales i Rodoreda, un postfaci sobre l’original retrobat del primer esborrany de La plaça del Diamant i el seu capítol cinquè, inèdit fins ara. Aquesta gran novel·la va ser editada per Sales al Club dels Novel·listes després de ser rebutjada pel jurat del premi Sant Jordi del 1960 (un error més pels erudits de la literatura que formen els jurats dels premis literaris).

Rodoreda m’ha tornat a embruixar, les seves històries, els seus personatges, els seus símbols es queden gravats per sempre en mi. Potser secundària no és el moment idoni per llegir aquest llibre -al menys no ho va ser per mi-. Tot i que és un llibre aparentment fàcil de llegir, amaga una profunditat i una complexitat que només aquesta segona vegada he copsat en tota la seva plenitud. Un llibre més realista que Mirall trencat, que s’acostava al realisme màgic, però igual de punyent i inoblidable.

Atentament,

Jan Arimany.

P.S. Si he començat aquesta carta amb la primera estrofa de la cançó de Ramon Muntaner, té sentit que l’acabi amb l’última: “Nits de lluna plena, somnis d’envelat, i quan la cançó s’acabi una altra en començarà, car tot gira com els valsos de la Plaça del Diamant”.

*

laplaca

Títol: La plaça del Diamant.

Autora: Mercè Rodoreda.

Editorial: Club Editor.

Pàgines: 288.

Preu: 18,50€

ISBN: 978-84-7329-202-3.

Valoració: 9/10.

 

T’agradarà si et va agradar:

Altres llibres de l’autora:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s