La frantumaglia, d’Elena Ferrante

Estimada A.,

Hi ha pocs escriptors vius que m’hagin impactat tant com Elena Ferrante. Per mi és una clara mereixedora del Premi Nobel de Literatura. Vaig conèixer aquesta escriptora napolitana, que va decidir amagar la seva identitat rere un pseudònim, amb la seva cèlebre tetralogia de Nàpols, que narra la complexa amistat entre la Lenù i la Lila, dues noies nascudes a un barri pobre de la ciutat del sud d’Itàlia, al llarg de les seves vides. Qui es trobava a prop meu mentre llegia aquests llibres em sentia sospirar constantment, i és que la història em feia anar el cor a cent per hora, em marejava la seva intensitat narrativa. Molt abans de que els aparadors de les llibreries de tot el món resaltéssin el nom de Ferrante, molt abans que prestigiosos crítics com James Wood recomenéssin els seus llibres fervorosament, molt abans que el misteri de l’identitat de Ferrante cridés l’atenció dels llops periodístics, molt abans de tot això, al 1992, quan Barcelona estava en èxtasi per les Olimpiades i a un servidor li quedava un any per néixer, va sortir a la venda a Itàlia L’amore molesto, la primera novel·la d’Elena Ferrante. L’escriptora va enviar el manuscrit a l’editorial amb una carta:

“No penso fer res per L’amor que molesta, res que comporti un compromís públic de la meva persona. Ja he fet prou per aquesta llarga història: l’he escrita. Si el llibre serveix per a alguna cosa, hauria de ser suficient. No participaré en debats ni col·loquis, si m’hi conviden. No aniré a recollir premis, si me’n volen donar. Mai no faré cap promoció del llibre, sobretot a la televisió, ni a Itàlia ni de manera eventual a fora. Només intervindré a través de l’escriptura, però tendiré a limitar al mínim indispensable fins i tot això. Definitivament m’he compromès en aquest sentit amb mi mateixa i amb la meva família. Espero que no m’obligueu a canviar d’idea. Entenc que això pot causar algun problema a l’editorial. Tinc una gran estima per la vostra feina, de seguida us vaig agafar afecte, no us vull ocasionar cap contratemps. Si no teniu la intenció de donar-me més suport, digueu-ho de seguida, ho entendré. No cal que publiqui aquest llibre.”

Però per sort l’editorial romana E/O va decidir publicar-la. I el resultat va ser un èxit immediat que es va convertir en una pel·lícula dirigida per Mario Martone. L’adaptació cinematogràfica no va fer més que incrementar les vendes de L’amore molesto i, amb ell, el misteri de la seva autora. Després de deu anys de silenci, quan tothom la creia desapareguda per sempre, va sortir a la venda la seva segona novel·la, I giorni dell’abbandono, que va confirmar a Elena Ferrante com una de les escriptores italianes contemporànies més importants. Al llarg de tots aquells anys Ferrante contestava per carta a periodistes i lectors a través de la seva editorial. Aquesta, testimoni ineludible de totes aquelles reflexions i converses per escrit, va proposar a l’Elena convertir tota aquesta correspondència en un llibre. Ferrante, no massa convençuda en un principi, va accedir, i així va néixer La frantumaglia, el llibre que he estat llegint aquests dies i del qual et parlaré en aquesta carta. Però abans de res, què és la frantumaglia que dona títol al llibre? Ferrante ens explica que és un terme dialèctic que sovint la seva mare feia servir:

“Ara és impossible preguntar a la meva mare què volia dir realment amb aquella paraula. Jo, interpretant a la meva manera el sentit que li donava, des de petita he pensat que la frantumaglia fa estar malament i que, d’altra banda, qui estava malament tard o d’hora estava destinat a tornar-se frantumaglia. Què podia ser, de fet, la frantumaglia, no ho sabia i no ho sé. Avui em ve al cap un catàleg d’imatges que tenen més a veure amb els meus problemes que amb els seus. La frantumaglia és un paisatge inestable, una massa aèria o aquàtica de residus infinits que es mostra al jo, de manera brutal, com la seva veritable i única interioritat. La frantumaglia és el dipòsit del temps sense l’ordre d’una història, d’una narració. La frantumaglia és l’efecte del sentit de pèrdua, quan es té la certesa que tot el que sembla estable, durador, un ancoratge per a la nostra vida, aviat s’unirà amb aquest paisatge residual que ens sembla veure. La frantumaglia és percebre ambb una angoixa dolorosíssima de quina multitud heterogènia aixequem, vivint, la nostra veu i en quina multitud heterogènia estem destinats a perdre’ns”.

La frantumaglia recull un seguit de cartes i entrevistes que ens permeten acostar-nos a l’escriptora italiana. Cartes que es va intercanviar amb l’editorial o amb el director Mario Martone. També en les entrevistes Elena Ferrante explica, per exemple, com va néixer la seva passió per la lectura de les historietes de les revistes femenines:

“Amb els anys, per exemple, m’avergonyeixo cada vegada menys de com m’apassionaven les històries de les revistes femenines que corrien per casa; deixalles d’amor i traïció, que malgrat tot m’han causat emocions inesborrables, un desig de trames no necessàriament sensates, el gaudi de les passions fortes i una mica vulgars. També aquest soterrani de l’escriptura, un fons ple de plaer que durant anys he reprès en nom de la literatura, em sembla que cal posar-lo a dins del treball, perquè no tan sols de clàssics, sinó d’allà ha crescut l’obsessió per narrar, i llavors té sentit llençar la clau?”

Disculpa l’excés de cites en aquesta carta, però quan penso en el fet que potser no arribis a llegir aquest llibràs no puc fer menys que compartir amb tu algunes de les reflexions de Ferrante. La frantumaglia es divideix en tres parts. La primera (Cartes: 1991-2003), l’original, conté cartes i entrevistes durant la publicació de L’amor que molesta i Els dies de l’abandonament. La segona (Tessel·les: 2003-2007) es va afegir després de la publicació de La filla fosca, la seva tercera novel·la i una de les seves obres més celebrades. Per últim, la tercera part (Lletres: 2011-2016) inclou el periode de publicació de la tetralogia de Nàpols, que li va obrir les portes al món sencer. En aquestes cartes i entrevistes Elena Ferrante parla de molts temes com el feminisme, la seva passió per l’escriptora Elsa Morante, la literatura en general,

“En canvi, d’una bona narració jo n’espero que em digui d’avui el que jo no puc saber per cap altra font que no sigui per aquell relat, per la seva manera única de posar-ho en paraules, pel sentit que això pressuposa.”

“Una pàgina està ben escrita quan l’esforç i el plaer de narrar amb veritat predominen sobre qualsevol altra preocupació, també la preocupació de l’elegància formal. Pertanyo a la categoria de qui llença a mar la còpia bonica i salva la lletja, si aquesta assegura més autenticitat.”

“Un relat és una gàbia anòmala: t’empresona a dins de les seves estratègies i, malgrat tot, contradictòriament, et fa sentir lliure”.

el bé i el mal,

“No em refio de les seves declaracions d’intencions, dels al·legats, de les autodefinicions orgulloses i immodestes. Prefereixo les persones que tenen la consciència de l’ambigüitat moral de cada gest i s’esforcen amb apassionament per entendre què fan realment de bo i de dolent per a ells mateixos i per als altres”.

els homes,

“Els homes, en canvi, són retrats de temps, governen territoris amplis a la llum del sol, a la llum del sol causen estralls als indefensos, bombardegen, humilien, aniquilen, però de nit tallen amb les fulles dels reflectors els embolics massa foscos, i es troben els seus fantasmes i s’espanten, i de seguida truquen a un metge, un policia, un advocat, qualsevol home de la providència que traci una línia de demarcació entre el bé i el mal”.

el procés d’escriptura de les seves obres,

“Recordo que mentre escrivia el cor s’accelerava i aquella taquicàrdia m’espantava empenyent-me cap a terrenys reconeguts, sentia la urgència de tancar de pressa i calmar-me. Però aquesta és justament la manera equivocada de narrar. Si el cor s’accelera cal deixar que s’acceleri corrent el risc de fer-lo explotar.”

“Quan s’escriu de veritat, els lligams més arriscats són justament els més estrets, de sang, d’amor, d’amistat.”

“Mentre escric em sembla saber molt dels meus personatges, però després descobreixo que en sé molt menys del que saben els meus lectors”.

“La norma és simple: si no tens res que valgui la pena per escriure, no escriguis pas”.

i la decisió d’amagar la seva identitat i deixar córrer les seves novel·les per si soles:

“L’energia pertorbadora i imaginativa de El rei Lear no té res a veure, ni mínimament, amb el fet que de Shakespeare només en quedin un parell de signatures, un testament, un certificat de bateig i el retrat d’un paio amb cara d’imbècil. El cos viu de Shakespeare (imaginació, creativitat, pulsions, ànsies, però també diria fonació, humor, reactivitat nerviosa) quedarà per sembre dins de El rei Lear. La resta és curiositat, publicacions per a jerarquies acadèmiques, guerres i guerrilles per a la visibilitat de la cultura al mercat.”

En aquest llibre coneixem de més a prop una escriptora diferent i, tot i que hi ha moments que es poden fer una mica repetitius (totes les multiples entrevistes cauen inevitablement i tard o d’hora en la pregunta sobre les raons de Ferrante per amagar la seva identitat), resulta una lectura imprescindible pels lectors de les seves obres. Si normalment ja m’agraden els llibres en els quals els escriptors expliquen com escriuen, com llegeixen i la seva visió del món, aquest m’ha encantat, algunes reflexions m’han deixat sense paraules. Això sí, si no has llegit totes les seves obres (L’amor que molesta, Els dies de l’abandonament, La filla fosca i la Tetralogia de Nàpols) no entendràs gran part del llibre.

Atentament,

Jan Arimany.

P.S. Després de llegir totes les seves obres, inclosa La frantumaglia, ja no em pregunto qui és Elena Ferrante. Per mi el misteri ha perdut tot sentit i raó de ser. Jo ja sé qui és Elena Ferrante, la conec molt més del que conec a persones a qui veig i amb qui parlo cada dia. Tal i com ella mateixa diu:

“La meva identitat està tota, sense reticències, en els llibres que escric”.

*

978841718106

Títol: La frantumaglia.

Autora: Elena Ferrante.

Traductor: Anna Carreras.

Editorial: Port Bo llibres.

Pàgines: 400 pàgines.

Preu: 24,90€.

ISBN: 9788417181062.

Valoració: 8/10.

 

T’agradarà si et va agradar:

Altres llibres de l’autora:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s