El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers

Fa poc he vist una entrevista a Silvia Querini, la fins ara directora editorial de Lumen. La Silvia és una dona d’aquelles que li brillen els ulls quan parla de literatura, d’aquelles que es fa escoltar, d’aquelles que aconsegueix que et moris de ganes per llegir immediatament tot el que toca. Quan l’hi han preguntat quins escriptors se li han escapat, quins li sap greu no haver pogut incloure en el seu catàleg, ha respost amb dos noms: Carson McCullers (Seix Barral / L’altra) i Claudio Magris (Anagrama / 1984). El segon encara no he tingut l’oportunitat de llegir-lo, però la segona ha estat un recent i extraordinari descobriment.

La seva primera novel·la, que l’autora va escriure amb només vint-i-tres anys, va ser El cor és un caçador solitari (1940). En aquesta obra McCullers et torna a traslladar a l’escenari típic de les seves històries: un poble polsegós i aburrit del sud dels Estats Units. Allà hi coneixem a John Singer, un sordmut que s’enfronta a la solitud després de viure molts anys amb un amic sordmut que, fa poc, ha estat traslladat a un hospital psiquiàtric. A partir d’aquest moment alguns veïns del poble, que fins aquell moment no s’havien fixat mai en Singer, comencen a acudir a ell per explicar-li els seus pensaments més íntims, les seves inquietuds i les seves esperances. La Mick Kelly, una noia que estima la música i somia amb tenir un piano i una habitació per ella sola, en Jacke Blount, un foraster alcohòlic i anti-capitalista, el doctor Benedict Mary Copeland, un metge de color i malalt de tuberculosi que lluita desesperençat i sol contra el racisme, i fins i tot en Biff Brannon, el bondadós amo del cafè del poble.

“Ara l’un ara l’altre, tots ells venien a l’habitació d’en Singer i passaven el vespre amb ell. El mut sempre els rebia atent i serè. Els seus amables ulls de molts colors eren solemnes com els d’un bruixot. La Mick Kelly, en Jake Blount i el doctor Copeland venien a l’habitació silenciosa i parlaven, perquè els feia l’efecte que el mut sempre entenia tot allò que li volien dir, i potser més i tot.”

Un narrador omniscent t’obra les portes de les vides solitàries d’aquests cinc solitaris personatges -incloent-hi a Singer-, perquè si d’alguna cosa parla aquesta història és de solitud. La solitud de qui ha perdut el seu únic amic, la solitud de l’adolescent que es troba perdut en un món que no acaba de comprendre, la solitud del somiador, la solitud de l’idealista, la solitud del tímid, de qui reprimeix els seus sentiments i es refugia en el silenci. L’amor sembla ser en aquesta història una malaltia letal i la solitud el seu símptoma.

Singer es converteix en el confessor dels habitants del petit poble, en el nexe d’unió de tots aquests personatges perduts i desarrelats. Tots, sent molt diferents entre ells, senten que el sordmut els escolta i els comprèn, senten que per fi han trobat algú com ells, però curiosament ningú sap res de Singer. Singer és per cadascú el que cadascú vol que sigui.

“De manera que els rumors que corrien sobre el mut eren acolorits i variats. Els jueus deien que era jueu. Els comerciants del carrer major afirmaven que havia rebut una gran herència i que era un home molt ric. En un sindicat tèxtil, els atemorits afiliats murmuraven que el mut era un organitzador del Congrés d’Organitzacions Industrials. Un turc solitari, que havia arribat feia anys a la ciutat i que llanguia a la part del darrere de la botiga familiar de roba de lli, va afirmar amb vehemència a la seva dona que el mut era turc. Deia que, quan li parlava en la seva llengua, el mut l’entenia. I, mentre afirmava això, la veu se li tornava càlida, s’oblidava de barallar-se amb els fills i bullia de plans i d’activitat. Un vell que venia de la ruralia va dir que el mut provenia d’algun punt a la vora de casa seva, i que el pare del mut tenia la millor collita de tabac de tot el comtat. Totes aquestes coses, es deien d’ell.”

IMG_0585
El cor és un caçador solitari m’ha acompanyat durant una mudança.

La narració és aparentment senzilla. L’estil de Carson McCullers no és exigent, no és ni dens ni farragós, és directe, però els seus personatges t’arriben a l’ànima, l’eco de les seves veus desesperades se’t queda ressonant al cap. McCullers torna a borejar els abismes de les emocions i els sentiments dels seus personatges, torna a posar el dit a la nafra dels seus sofriments més íntims, torna a treure la crosta de les seves ferides més profundes. McCullers posa el focus en la guerra interior que es lliura dins dels actors d’una aparença de pau monòtona. Una delícia per qualsevol lector d’escriptors com Faulkner.

A través dels seus personatges la novel·la conté una crítica social feroç a les deficiències socials dels Estats Units d’aquells temps -i, malauradament, d’ara també-, abordant-se temes com la pobresa, el racisme, el capitalisme i la llibertat. Amb vint-i tres anys. Vint-i tres anys. Quin talent!

“Acabem-nos l’ampolla. Jo no en vull gaire. Perquè parlàvem de la llibertat. Aquesta és la paraula que tinc ficada al cervell com si fos un cuc. ¿Sí o no? ¿Molta o poca? Aquesta paraula és un emblema per a la pirateria, el robatori i l’engany. Serem lliures, i aleshores els més intel·ligents podran esclavitzar els altres. Ara bé! Ara bé, aquesta paraula també vol dir una altra cosa. De totes les paraules, aquesta és la més perillosa. Nosaltres, els que sabem, hem de ser cautelosos. Aquesta paraula ens reconforta; aquesta paraula, de fet, és un gran ideal. Però és amb aquest ideal que les aranyes ens teixeixen les teranyines més repugnants.”

Tot i així, he de confessar que em va agradar més La balada del cafè trist. És indubtable que narrativament El cor és un caçador solitari és superior. Al cap i a la fi és una novel·la, i no un conte, i això fa que els personatges siguin més complexos i profunds. No obtant, La balada enganxava, estava ple de fets i diàlegs que em deixaven bocabadat, el vaig llegir amb les emocions a flor de pell. En canvi, amb aquesta obra no hi he connectat completament en cap moment, l’he llegit esperant un gir argumental que no ha arribat. Narrativament és una delícia, la lluita dels personatges amb els seus dimonis interiors és magnífica, però m’hi ha faltat aquella guspira que a vegades surt de les pàgines d’una lectura i m’encén, aquella guspira que fa que compti les hores que queden per tornar a submergir-me en la història.

“Però estava atrapat. I, sense saber quan havia passat, es va trobar participant en la batussa. Clavava cops de puny i sentia el contacte tou de les boques humides en quedar aixafades. Lluitava amb els ulls tancats i el cap cot. De la gola li sortia un so salvatge. Colpejava amb totes les seves forces i carregava amb el cap com si fos un brau. Tenia el cervell ple de paraules sense sentit, i reia. No veia a qui pegava, i tampoc no sabia qui li pegava a ell. Sabia, però, que els bàndols s’havien desfet, i que ara cada home lluitava per a si mateix.”

*

El-cor-és-un-caçador-solitari2Títol: El cor és un caçador solitari.

Autora: Carson McCullers.

Títol original: The Heart is a Lonely Hunter.

Traductora: Alba Dedeu.

Editorial: L’Altra Editorial.

Pàgines: 400.

Preu: 20€.

ISBN: 978-84-946556-6-1.

He estat a: sud dels Estats Units.

 

T’agradarà si et va agradar:

Altres llibres de McCullers:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s