Permagel, d’Eva Baltasar

Estimada A.,

He necessitat temps per escriure’t aquesta carta. Més temps del que vaig dedicar-li al llibre del qual et vull parlar. És una d’aquelles lectures que, quan en parles, no pots evitar pensar que, si fossis tu l’interlocutor, la descripció del llibre segurament no t’animaria a llegir-lo. I això em fa sentir impotent, perquè realment l’he gaudit molt. Sí, he de reconèixer que al principi no em cridava massa l’atenció, fins i tot em va costar una mica entrar-hi, però un cop ho vaig aconseguir ja no en vaig sortir i Permagel, d’Eva Baltasar, ja no em va deixar fins que, a una hora indecent de la matinada, vaig acabar l’última de les seves pàgines.

Si conegués a la protagonista d’aquesta història en la vida real, molt probablement em cauria malament. És irònica, irresponsable, cínica, mandrosa, freda, defuig el compromís com d’un enemic mortal, defuig els lligams com de la pesta. Permagel et mostra també l’interior d’aquesta lesbiana suïcida, et descriu amb un llenguatge poètic i harmònic la veritat que amaga darrere aquesta capa, darrere aquest mur, aquesta veritat que, si conegués a la protagonista en la vida real, mai hauria tingut l’oportunitat de veure. La petita novel·la, narrada en primera persona, és una espècie de diari o memòries que indaguen en els diferents planetes i constel·lacions de l’univers de la narradora: les seves relacions fallides, la seva necessitat de sexe, la seva soledat, les seves tendències suïcides, el seu interés per l’art, la seva mare controladora, la seva germana fastigosament optimista i enèrgica…

Fins al capítol cinquè em va passar allò que no entens el que estàs llegint però igualment gaudeixes la lectura. És després que comença l’interessant. I dic interessant per no dir “la història”, ja que una història en si no en trobaràs pas en aquest llibre. No hi passa gairebé res. Permagel no té una direcció argumental, es compon de moments, records i reflexions que la protagonista reviu amb una habilitat i una bellesa que contrasta amb la forma d’actuar desordenada i caòtica de la mateixa narradora. Et transmet perfectment la buidor que sent. A mesura que avançava la lectura em va sorprendre descobrir que m’interessava la protagonista, que sentia aquella deliciosa avidesa per llegir el pròxim dels seus curts capítols.

Quan vaig començar a llegir Permagel no em pensava que trobaria una protagonista tant immensa en un llibre tan petit. No em pensava que m’enganxaria tant. No em pensava que hi cabria tanta bellesa. No em pensava que aquest llibre blavós que sembla inofensiu seria tant valent, tant destructiu, tant profund. No em pensava pas, en definitiva, que el gaudiria tant. I és que aquest llibre, com la seva protagonista, és molt més (i molt diferent) del que aparenta.

Atentament,

Jan Arimany.

*

La pintura de la capçalera és “Homenatge a Odilon“, d’Alexandra Levasseur (2014).

*

70permagelTítol: Permagel.

Autora: Eva Baltasar.

Editorial: Club Editor.

Pàgines: 192.

Preu: 16,50€.

ISBN: 978-84-7329-226-9.

 

També t’agradarà:

2 thoughts on “Permagel, d’Eva Baltasar

  1. Parlen tan bé d’aquest llibre que no m’agradaria ser jo qui digui el contrari. Pot ser un llibre d’aquells que no criden d’inici, i després estan bé. Però és que el que expliques com a virtuts no desperta el meu interès, em sembla que no seria del tipus d’històries que prefereixo, i com que no vull ser jo qui surti a dir ‘doncs què vols que et digui…’, millor no el llegeixo i tots contents.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s