Mendelssohn és a la teulada, de Jiří Weil

Estimada A.,

Quan passeges per Praga cada detall, cada façana, cada homenatge, cada guspira d’història et recorda l’orgull i la resistència que han oposat els txecs cada vegada que els han ocupat, que els han subjugat. La República txeca (i l’antiga Txecoslovàquia) mai ha sigut una gran potència militar i, per tant, va ser un objectiu fàcil primer pels nazis alemanys i després pels comunistes soviètics. Els hi va tocar viure els dos inferns, però, lluny de resignar-se, van oferir resistència. Van matar al despiadat reichprotektor de Bohèmia-Moràvia i home fort i botxí de Hitler, en Reinhard Heydrich. La Revolució del 68, i la posterior Primavera de Praga, va ser la primera que es va posar en dubte obertament el règim comunista. També va ser a Praga, a la plaça de Wenceslau, on en Jan Palach, un estudiant de vint anys, es va immolar per protestar per l’ocupació soviètica i la letargia del poble txec, desencadenant la Revolució de Vellut, que alliberaria definitivament a la nació txeca.

Jiří Weil és un exemple d’aquesta resistència incansable que els txecs semblen portar a la sang. Comunista fervent des de la seva joventut, va treballar com a periodista i traductor de textos marxistes al Komintern, però va ser expulsat en les purgues estalinistes. Quan el 1935 va passar per casa, a Praga, per anar-se’n a Londres, els nazis el van capturar per jueu i el van fer treballar al Museu Jueu de Praga fins que li va arribar l’ordre d’internament al gueto de Terezín. Però, lluny de resignar-se a la fatalitat del destí que els nazis havien escrit per ell, Weil va fingir la seva pròpia mort, vivint més de tres anys en la clandestinitat. La seva obra va passar desapercebuda fins que un novel·lista americà que ens ha deixat aquest passat 22 de maig, Philip Roth, el va rescatar de l’oblit.

Quan he acabat de llegir Mendelssohn és a la teulada he pensat en l’immerescut destí de tants escriptors brillants com John Williams, Sándor Márai, Lucia Berlin o el mateix Weil que, per raons polítiques del moment o senzillament perquè no es van alinear les casualitats degudes en el moment precís, han quedat relegats a l’oblit durant molt de temps. Aquests, per sort, han estat redescoberts per un lector/escriptor/editor curiós i això ha fet possible que hagin pogut arribar a bastants lectors (tot i que, a parer meu, segurament ja mai podran arribar a l’esplendor que mereixen), però què passa amb tots els escriptors que encara es troben perduts en la boira de la desmemòria col·lectiva? Seran rescatats algun dia, o a mesura que passin els anys aniran desapareixent en les arenes movedisses de l’amnèsia històrica?

Mendelssohn és a la teulada comença amb una anècdota satírica. En Julius Schlesinger, un jove aspirant de les SS, es troba a la teulada de la Casa de les Arts de la Praga ocupada, el majestuós Rudolfinum, coronat per les estàtues dels més grans compositors de la història. Té l’ordre de retirar la d’un tal Mendelssohn, un músic jueu. Només ha d’assenyalar l’estàtua i ordenar als paletes que l’han acompanyat que la baixin. Però hi ha un problema: no sap quina estàtua és. Els pedestals no tenen noms. Incomplir l’ordre no és una opció: prové directament del reichprotektor Heydrich i desobeir equival a ser enviar al front de la guerra o directament la mort. Davant d’aquest dilema, Schlesinger, recordant l’après durant els seus estudis de ciència racial, decideix que Mendelssohn és el que tingui el nas més gros. Però com a resultat està a punt de retirar l’estàtua de Wegner, el compositor més aclamat pel règim nazi.

IMG_0498.jpg

A partir d’aquesta sàtira Weil va construint les històries encadenades de diversos personatges que es van trobant pels carrers de Praga. Coneixes al desafortunat Schlesinger, els dos paletes que l’acompanyen, un porter de la comunitat jueva on les SS van a buscar un jueu il·lustrat per identificar l’estàtua, el cap de l’Oficina Central, dos joves jueves que viuen amagades, un membre de la resistència que els hi porta menjar sempre que pot o el mateix Heydrich… Weil et posa a la pell de tots ells. La història es va eixamplant, i el que havia començat sent una sàtira es va enfosquint fins que te n’adones que ets davant d’una terrible tragèdia.

És evident que molt del que es narra a Mendelssohn és a la teulada és autobiogràfic, està extret de l’experiència directa de Weil. Hi surt el Museu Jueu, on ell va treballar, i el gueto on se l’anava a internar. Però encara que no en sabés res de la vida de l’autor et defensaria que és autobiogràfic. La manera com descriu, per exemple, la mort de Reinhard Heydrich en l’excels capítol XI, els detalls en els que es para (“una gavardina volà pels aires i anà a parar al cable elèctric. Després, lentament, caigué a terra“), et porta a pensar que ell era allà, que ell ho devia veure tot. I quan passa això vol dir que estàs davant d’una gran obra literària.

«En Reisinger es posà a destruir l’estàtua amb el martell. De primer colpejà el cap de la Justícia amb els ulls embenats, tot seguir colpejà l’espasa desembeinada que tenia a la mà, després tornà a acarnissar-se amb el cap fins a esclafar-lo del tot, i llavors atacà el cos. Al cap d’uns instants només quedaven uns quants trossos de bronze, d’un color blanc brut, escampats pel terra del pati. Els va recollir i els va llençar al cubell de les escombraries. La Justícia ja no molestaria ningú més.»

A través dels seus múltiples personatges Mendelssohn és a la teulada retrata la repressió nazi a la ciutat de Praga. Les indiferents estàtues (ja sigui la de Mendhelsson, la de la Justícia o una sense identificar), muts testimonis del deliri del règim, tenen un paper fonamental al relat i una forta càrrega simbòlica. I si amb tot el que t’he dit encara no t’he convençut perquè et llegeixis aquesta meravella et diré que el final -concretament la seva última pàgina- és un dels millors finals que he llegit.

Weil va dedicar quinze anys de la seva vida en l’escriptura d’aquestes inoblidables dues-centes vuitanta-una pàgines que fan Mendelssohn és a la teulada, que es va publicar pòstumament. És una d’aquestes novel·les amb ànima, que batega, que t’atrapa i que, quan l’acabes, et deixa buit i l’única manera que tens d’omplir aquest buit és rellegint pàgines del llibre o parlant d’ell. I per això he corregut a escriure’t aquesta carta. Espero que tot et vagi bé.

Atentament,

Jan Arimany.

*

9788483308547Títol: Mendelssohn és a la teulada.

Títol original: Na Strese Je Mendelssohn.

Autor: Jiří Weil.

Traductor: Jaume Creus.

Editorial: Viena Edicions.

Pàgines: 281.

Preu: 22€.

ISBN: 9788483308547.

 

També t’agradarà:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s