Sense destí, d’Imre Kertész

Imre Kertész tenia només catorze anys quan, al 1944, va ser deportat a Auschwitz i posteriorment traslladat a Buchenwald. Quan va arribar al segon camp de concentració se li va preguntar per la seva edat i va mentir, va dir que tenia setze anys, perquè sabia que sinó l’haurien executat per no servir per les dures condicions dels treballs forçats. Imre va conèixer la pitjor cara de la humanitat quan ni tan sols era adolescent. Segurament en moltes ocasions va sentir que no tenia cap destí, que estava condemnat a intentar sobreviure en un món dirigit per homes poderosos que els repugnava la seva existència. Però la realitat és que el seu destí era guanyar el Premi Nobel de Literatura el 2002 “per una escriptura que manté l’experiència fràgil de l’individu contra el caràcter arbitrari i bàrbar de la història“.

La seva obra mestra és Sense destí, el primer llibre que va publicar. Kertész sempre va negar que fos un llibre autobiogràfic, però és difícil ignorar els més que evidents paral·lelismes de la vida del autor amb la del protagonista d’aquesta novel·la, en György Köves. En György té catorze anys quan s’ha de despedir del seu pare, que és enviat a un camp de treball. Som a la Hungria ocupada pels nazis i els Köves són una familia jueva. Són moments de misèria, temor i confusió, però la família d’en György intenten salvar la seva innocència explicant-li ben poc de la realitat i els perills que els envolten. Però quan un dia l’autobus que porta al György a la fàbrica on treballa per contribuir a la magra economia familiar és detingut per uns soldats, i tots els passatgers, la majoria adolescents, són enviats en tren directament a Auschwitz, el protagonista es veurà obligat a enfrontar-se a la cara més terrible i atroç de la humanitat.

Una altra novel·la de l’holocaust. Això és el que vaig pensar la primera vegada que vaig llegir la sinopsi de Sense destí. No sé quantes novel·les hauré llegit sobre la repressió del règim nazi a Europa (segurament bastantes, ja que és un tema que m’interessa), però el que sí sé és que no n’havia llegit cap com aquesta. Potser degut a que el seu autor va viure i sofrir en pròpia pell els inferns que apareixen descrits en la novel·la, la narració en primera persona no té el to habitual d’aquest tipus de històries. Sorprenentment no cau en la temptació d’adoptar un to dramàtic, sentimentalista, tràgic i autocompassiu. En György narra tranquila i passivament la seva experiència als camps de concentració d’Auschwitz i Buchenwald gairebé sense aturar-se en els seus sentiments; narra l’horror, la mort i l’enfermetat des d’una estranyesa innocent, sense acabar d’entendre el sentit d’aquell circ macabre. Sense resultar fred ni indiferent, es narra la traumàtica, desoledora i degradant experiència de passar per dos camps de concentració nazis sent encara un nen que no comprèn la lògica que regeix el món dels adults amb una lucidesa i, en definitiva, amb una honestedat, que posa la pell de gallina.

Sense destí ja seria una obra mestra sense el final que té. Ja seria una obra mestra pel sol fet de capturar l’impenetrable anhel d’un adolescent de sobreviure, la realitat sense filtres, additius ni colorants afegits, el xoc amb una realitat injusta i desoladora, en definitiva, el viatge vital d’un nen que es torna adult als camps de concentració nazis. Però quan arriba el desenllaç amb una increïble reflexió filosòfica sobre la memòria històrica, l’obligació o no d’actur davant la injustícia i la vida després de passar un any i mig en camps de concentració, te n’adones que acabes de llegir un llibre imprescindible, la novel·la definitiva sobre l’holocaust.

“L’última frase va fer bellugar el vell Steiner al seu seient. “Però, ¿què hi hauríem pogut fer?”, va preguntar mig enfadat mig queixant-se. Li vaig dir que res, naturalment; o bé -vaig afegir- qualsevol cosa, que hauria estat tan insensat como no fe res, és clar, i tant, naturalment. “Però no es tracta d’això”, vaig provar de continuar, d’explicar-los-ho. “Així doncs, ¿de què es tracta?”, van preguntar i veia que estaven perdent una mica la paciència. En un to cada vegada més irritat, vaig contestar: “Dels passos. Tothom ha fet els seus passos fins que ha pogut: jo també vaig fer els meus passos, i no tan sols a la fila de Birkenau, sinó ben abans, aquí a casa. Vaig fer passos amb el meu pare, vaig fer passos amb la meva mare, vaig fer passos amb l’Annamária, i vaig fer passos -els més difícils de tots- amb la veïna, la germana gran. Ara ja li sabria explicar què vol dir ser “jueu”: res, per a mi i en principi, res, almenys fins que no comencen els passos. No és veritat, no hi ha una sang diferent ni res d’això, només hi ha…”, em vaig encallar, però de cop i volta vaig recordar les paraules del periodista: “només hi ha situacions determinades que contenen noves possibilitats”. Jo també havia viscut un destí determinat. No era el meu destí, però l’havia viscut. No podia entendre com no els cabia al cap que del meu destí ara n’havia de fer alguna cosa, que l’havia d’adaptar a alguna cosa, d’encaixar-lo, que no em podien dir que simplement havia estat una equivocació, un accident, una relliscada, o bé que no havia passat, que potser  no havia existit.”

*

Fotografia de la capçalera: barrets coberts de neu davant la coneguda com la “porta de la mort” del camp de concentració d’Auschwitz (Polònia), autor desconegut.

*

sense-desti-416x656Títol: Sense destí.

Títol original: Sorstalanság.

Autor: Imre Kertész.

Traductor: Eloi Castelló.

Editorial: Quaderns Crema.

Pàgines: 262.

Preu: 14,42€.

ISBN: 9788477273820.

 

També t’agradarà:

One thought on “Sense destí, d’Imre Kertész

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s