El temps de les cireres, de Montserrat Roig

Un càncer de mama es va emportar a Montserrat Roig amb només quaranta-cinc anys. Es sol dir que Catalunya i el món van perdre la que hauria pogut ser una gran escriptora. Montserrat era una periodista i escriptora compromesa amb el feminisme, el catalanisme i l’antifranquisme. Va escriure cinc novel·les i sis llibres de no ficció. D’aquests últims cal destacar el profund i exhaustiu estudi que va fer de l’experiència dels catalans als camps nazis, que recentment Edicions 62 ha reeditat (tot i que en tapa tova, cosa que no acabo d’entendre en una reedició d’un llibre d’aquesta longitud). D’entre les seves novel·les cal destacar la que li va merèixer el Premi Sant Jordi de 1976, El temps de les cireres.

Quan la Natàlia Miralpeix, als seus gairebé quaranta anys, coneix la notícia de l’execució de Puig Antich, el 1974, decideix tornar a Barcelona. Ha viscut durant dotze anys entre França i Anglaterra en el que li sembla un somni i ara, quan arriba a casa després de tant de temps, es troba amb les restes d’una dictadura agonitzant, repressiva i podrida que ha marcat profundament a la família de la protagonista.

Aquesta història reflecteix a la perfecció el buit i la confusió que va deixar la repressió franquista a través de tres generacions de la burgesa família Miralpeix. Roig té l’habilitat de crear personatges molt definits i sòlids. De seguida queden perfilades les tres generacions dels Miralpeix, els tres pensaments, les tres èpoques: els antiquats, els resignats i els rebels. La perspectiva de la Natàlia, després de dotze anys d’absència, és la de redescobrir la seva pròpia família i la Barcelona que la va veure créixer. Redescobreix a la seva madrastra, la Judit, tendra i desolada, redescobreix a la seva tieta, redescobreix al seu egoista i exitós germà, en Lluís, redescobreix a la seva submisa cunyada, la Sílvia, i redescobreix al seu nebot, en Màrius, adolescent, sensible, idealista i lluitador. I amb qui se sent més pròxima és amb en Màrius, potser perquè ningú dels dos s’ha hagut d’adaptar per sobreviure, ningú dels dos ha sofert la pitjor cara de la dictadura feixista, ningú dels dos ha encaixat mai en el seu entorn.

“En Màrius callà una estona. Aviat fotré el camp, tornà, faré com tu, me n’aniré ben lluny, no m’agrada aquesta ciutat. És com si s’enfonsés a poc a poc.. La Natàlia va dir: jo també creia que aquesta ciutat s’enfonsava però a fora he comprès que la ciutat, la portem a dintre”.

A través dels intricats fils que uneixen la família Miralpeix va avançant la història i, quan acabes la lectura, te’n adones que el que t’ha fet seguir llegint i el que mai oblidaràs no és tant el misteri o el desenllaç de la narració, sinó el retrat de la Barcelona immediatament anterior a l’inici de la Transició Espanyola, plena d’altercats entre estudiants i policia, i els impressionants personatges que es mouen pels seus carrers grisos. Aquesta novel·la és una instantània del fòssil del franquisme just abans de l’arribada de la democràcia, del temps de les cireres.

*

Per la capçalera d’aquesta ressenya he triat “Gent corrent“, de Juan Genovés (1975)

*

temps-cireres_montserrat_roigTítol: El temps de les cireres.

Autor: Montserrat Roig.

Editorial: Edicions 62.

Pàgines: 266.

Preu: 19,50€.

ISBN: 9788429775471.

També t’agradarà:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s