Sant tornem-hi

L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies.

Editat per Quaderns Crema.

MDB0106aSi em preguntessin per dos escriptors que comparteixin estil els primers que em vindrien el cap serien Quim Monzó i Sergi Pàmies. Segurament si tingués més temps per preparar-me una resposta més completa em vindrien al cap altres parelles literàries, però res em semblaria tan defensable com les similituds d’aquests dos escriptors. És cert que Monzó ha influït definitivament, no només en Pàmies, sinó en tots els contistes catalans. També és cert que, tot i compartir veu i estil, Pàmies no posseeix l’humor àcid i la ironia mordaç de Monzó. En Quim és el Woody Allen d’abans, mentre que en Sergi s’acosta més a l’actual.

Vaig estrenar-me amb Pàmies amb la seva Cançó d’amor i de pluja i, de tots els contes que conté, el que se’m va quedar gravat a la memòria va ser un en el qual un escriptor és acusat de misògen al bell mig d’una conferència. En el conte el nerviós protagonista li dona voltes a la seva resposta, repassant mentalment la seva obra literària i analitzant-se a ell mateix.

No tenia pensat tornar a llegir Pàmies, però vaig veure el seu últim llibre disponible a la plataforma d’audiollibres Storytel i no me’n vaig saber estar. Què m’hi he trobat? Doncs més Pàmies. Sant tornem-hi. Ni millor ni pitjor que la cançó d’amor i de pluja. Ni més superficial ni més profund. Ni més previsible ni més sorprenent. L’única novetat és potser un major pes autobiogràfic. Ens parla de la seva mare, del seu pare, de la seva separació, del seu fill. Però no deixa de ser un plat més cuinat pels seus seguidors acèrrims. I és que Pàmies no surt de la seva zona de confort, d’aquesta auto-ficció que dissecciona la quotidianitat i les relacions humanes amb una honestedat que inevitablement atrapa. És necessàriament negatiu que Pàmies no arrisqui? Que no surti d’aquest món tan proper com local? No, no ho és, i l’esdeveniment nacional en el qual es converteix cada nou llibre de Pàmies sembla donar-me la raó. Curiosament, dels tretze contes que comprèn L’art de portar gavardina, els meus preferits coincideixen amb els que tenen els títols més enigmàtics, com Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats, el que dona títol al llibre o fins i tot Bonus track.

Tots estan ben escrits, tots tenen aquesta cosa que té Pàmies que fa que et fixis més en el com que en el què. El problema és que ja el veig venir, ja sé de què em parlarà abans que ho faci, endevino el desenllaç d’Eclipsi Sisplau em sembla banal. La naturalitat pròpia de Pàmies se m’acaba mostrant, qui sap si per repetició o sobredosi, imposada i gairebé forçada.

En definitiva, L’art de portar gavardina està al nivell de les anteriors obres de Pàmies i farà les delícies dels seus lectors. Es llegeix bé i alguns contes són certament bons. Però a mi personalment aquest llibre se m’ha fet tan reiteratiu i innecessari com una nova novel·la de Modiano sobre l’oblit. Modiano ha guanyat el premi literari més prestigiós del món i Pàmies té un exèrcit de lectors fidels que s’encarrega de situar els seus llibres a la llista dels més venuts. Però jo no crec que reincideixi en cap dels dos. Sóc retiçent a les relectures, i més si me les venen com noves lectures.

També et pot interessar:

La solitud de les dones

9788499309002“Tot de cop la Mila va aturar-se, i després es girà en rodó. Una gran impressió la suspengué. Reina del cel, el camí que havien fet!

Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s’ajeien, s’aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se’ls estenia al damunt, amortallant-les.

La Mila hi cercà, en aquell desert blau, la taca alegre d’una fumerola, d’una caseta, d’una figura humana… però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.

—Quina solitud! —murmurà, aterrada, i sentint que el cor li devenia, d’improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses.”

 

Ser germanes

0c8ec28aa90a3337b9b34d6eb33d2b579f09a1f9“Al segon paràgraf, la Sara li diu que no ha conegut cap dona a qui un home dels primers no li hagi ofert la vida. Una vida promesa en aquesta Terra feta de cases amb fonaments i de fills que amanseixen els homes amants dins de les llars. Un amor explicable i tranquil. Una garantia que sempre sabràs qui et trobaràs quan miris al costat, al llit, al sofà, que podràs agafar-li el telèfon sense haver de sortir a correcuita d’una habitació o que podràs trucar-li a qualsevol moment sense tenir al dit el botó de penjar. Però després hi ha l’altra vida, Ona, la que no et prometrà ningú: la que et fa obrir d’un cop la porta -el corrector no li ha acceptat portazo– d’una casa segura i assegurada i arrencar a córrer a l’hora que sigui, “si tú me dices ven”, com diu el bolero, i deixar-ho tot sense mirar al costat, ni sota els peus, ni a qui trepitges, ni a qui fas sang. I enlairar-te amb ell per sobre de les cases i les coses i veure el món tan diminut a sobre teu que res del que hi pugui passa mentre estàs amb ell ja no té cap importància. Però un dia hauràs de triar, Ona, encara que no vulguis. Decidir si vols perdre l’home que sempre hi és i que t’ha ofert la vida, o perdre i més perdre i perdre una vegada i una altra el que mai no es queda i que no t’oferirà res més. Un cap de setmana, com a molt, un viatge, una aventura, una habitació d’hotel. Un secret no escrit a l’agenda, que se t’enquista a dins amb el pas del temps. Per aquests homes, Ona, es cometen les més grans equivocacions. Només amb el cap fred pots saber si t’equivoques. I per a arribar a tenir el cap fred poden passar anys i que aleshores ja ho hagis perdut tot.”

 

La llegenda del sant bevedor, de Joseph Roth

París confon i desorienta. Les persones que caminen per la Ciutat de les Llums sempre estan buscant alguna cosa, però les seves avingudes, places, músiques i cafès semblen conspirar per distreure-les, per desviar-les dels seus camins, per pedre-les en aquest somni fantàstic i infinit que és París. Bovary buscava fer realitat en aquesta ciutat les seves ambicions però, per encegada per un miratge, acaba en desgràcia. En Frédéric, de L’educació sentimental, i l’Armand, de La dama de les camèlies, busquen progressar, però l’amor, fatídic, impossible i inevitable, els hi fa canviar els plans. Tots acaben buscant alguna cosa que no havien previst buscar: l’Oliveira busca a la Maga, en Valjean l’absolució del seu passat, en Grenouille el perfum perfecte, en Proust els records i Hemingway l’inspiració. Però París és com una amant escurridissa, que es deixa veure però no atrapar, que es deixa olorar però no tocar.

El protagonista de La llegenda del sant bevedor, publicat pòstumament, també es passeja per París amb un propòsit. El sant bevedor és l’Andreas Kartak, un vagabund alcohòlic que dorm sota un pont del Sena entre papers de diaris, però a qui de sobte la sort sembla somriure-li. Un desconegut li ofereix dos-cents francs sense cap tipus de condició. Però l’Andreas, que tot i la seva pobresa és una persona honesta, només els accepta si és un préstec, i és així com el misteriós personatge li diu que, si els vol tornar, ho faci a santa Teresa de Lisieux, a l’església de Santa Maria de Batignolles.

A partir d’aquest moment, tornar els diners a santa Teresa de Lisieux es converteix en la missió diària de l’Andreas, però París s’interposa, desviant sempre el seu camí, cofonent-lo amb els seus bistrots, els seus bars i les seves noies boniques. La fortuna segueix somrient-li al nostre protagonista, però la ciutat sempre està preparada per tentar-lo i impedir que torni els diners.

Aquesta petita novel·la, amb menys de cent pàgines, et captura des de la seva primera pàgina. Tot i que inevitablement et fastidia la facilitat amb la que el protagonista es distreu del seu objectiu i es deixa endur per les circumstàncies i la seva passió per beure, no pots deixar d’estimar-te’l. I és que realment el títol de sant bevedor li fa justícia; és vagabund, alcohòlic i irresponsable, però també generós, honest i un home de paraula. Estructurada en curts capítols -a la magnífica edició de Cercle de Viena cadascun està encapçelat per una il·lustració d’una estanteria amb quinze ampolles que es van buidant a mesura que avança la narració- aquest llibre transcurreix com un somni i es llegeix fàcilment en un sol dia.

L’únic problema de La llegenda del sant bevedor és que es va inflant i promet un desenllaç trascendental però quan el lector finalment hi arriba, ple d’expectatives, es quedarà amb la sensació que la història va superar a Joseph Roth, que li va posar final com bonament va poder i, al menys jo, em va deixar decebut. Però només per les poques pàgines que té, la seva originalitat i la seva innegable qualitat literària, ja val la pena llegir-lo.

*

La pintura de la capçalera és “Le bock“, de Pablo Picasso (1902).

*

9788483304969Títol: La llegenda del sant bevedor.

Autor: Joseph Roth.

Traductora: Judith Vilar.

Títol original: Die Legende vom heiligen Trinker.

Editorial: Cercle de Viena.

Pàgines: 93.

Preu: 13,50€.

ISBN:9788483304969.

 

Lincoln al bardo, de George Saunders

És realment meravellós quan acabes llegint una novel·la que no t’havia cridat l’atenció però que una recomanació, una ressenya o un article fa que t’entri la curiositat i et decideixis a llegir-la. Cada vegada que algú em diu que s’ha llegit un llibre per una ressenya meva i que l’hi ha encantat se’m renoven les ganes de seguir amb aquest projecte. Però resulta que a vegades això també em passa a mi. Va ser la ressenya de Mientras leo la que em va portar a llegir, amb més curiositat que entusiasme, Lincoln al bardo, la primera novel·la de George Saunders, un escriptor estatunidenc conegut fins ara pels seus contes.

Serien molts els adjectius amb què podria etiquetar aquesta lectura, però si n’hagués de triar un és original. Lincoln al bardo parteix d’una anècdota històrica. El 20 de febrer de 1862 en Willie, el tercer fill (i el preferit) del president dels Estats Units Abraham Lincoln, moria amb deu anys per unes febres tifoides. Mentrestant, el president i la primera dama oferien un banquet a més de cinc-cents representants de la societat de Washington per mostrar la redecoració de la Casa Blanca. Saunders, conscient que no es podia escriure res d’aquest fet històric que no hagués estat escrit abans pels testimonis directes i els historiadors, el narra amb una selecció d’aquests.

A través d’aquest fet històric Lincoln al bardo s’aventura a seguir al Willie en el seu pas pel bardo, que és una paraula tibetana per designar l’estat intermedi o estat de transició entre la mort i la nova vida. Hans Vollman i Roger Bevins III, dos fantasmes del cementiri d’Oak Hill, són els narradors principals de les vivències del petit en el seu pas entre les ànimes condemnades a vagar pel cementiri donant voltes als records de quan eren vius, negant-se a acceptar la seva mort o a fer el pas definitiu per traspassar. Vollman va morir en un accident domèstic just en el moment previ a consumar el seu matrimoni amb la seva jove esposa i Bevins III en vida era un homosexual, quan ser-ho era una vergonya inconfessable. Els dos es proposen ajudar al Willie en el seu camí pel bardo.

Saunders m’ha guanyat per sempre. L’enfocament d’un tema que no em cridava per res (per res!) l’atenció ha fet d’aquesta lectura una lectura inoblidable. Es nota la tasca de documentació en la selecció dels fragments per narrar els fets històrics, selecció que fa ressaltar les diferències i contradiccions entre els diferents punts de vista, alguns de reals i altres de ficticis. Seguint el mateix principi de relatar la història de forma coral, acollint veus que es porten la contrària, que es repliquen, que es complementen, narra Saunders el pas d’en Willie pel bardo. Els esperits consumits que prenen la veu expliquen les seves històries, es donen la raó, es porten la contrària, perden el fil,  el tornen a trobar, desapareixen i tornen a aparèixer.

Al final, que en Willie sigui fill d’un president dels Estats Units, que sense haver llegit la novel·la em semblava el principal, és força irrellevant per la història. L’estil de Saunders és directe, profund, atrevit, a vegades amb notes d’humor. Una aposta tan arriscada com encertada. Lincoln al bardo és, en fi, una novel·la senzillament magnífica (aquest seria el segon adjectiu amb què el descriuria). És de les millors lectures que he llegit en el que portem d’any. Si no ho heu fet encara, correu (o llisqueu) a llegir aquesta meravella literària plena d’ectoplasma.

*

La pintura de la capçalera és un detall de “Cementiri vell“, de Marie Egner (1883).

*

9788416987269Títol: Lincoln al bardo.

Autor: George Saunders.

Traductora: Yannick Garcia.

Títol original: Lincoln in the bardo.

Editorial: Edicions de 1984.

Pàgines: 448.

Preu: 21€.

ISBN:9788416987269.

*

També t’agradarà: