Permagel, d’Eva Baltasar

Estimada A.,

He necessitat temps per escriure’t aquesta carta. Més temps del que vaig dedicar-li al llibre del qual et vull parlar. És una d’aquelles lectures que, quan en parles, no pots evitar pensar que, si fossis tu l’interlocutor, la descripció del llibre segurament no t’animaria a llegir-lo. I això em fa sentir impotent, perquè realment l’he gaudit molt. Sí, he de reconèixer que al principi no em cridava massa l’atenció, fins i tot em va costar una mica entrar-hi, però un cop ho vaig aconseguir ja no en vaig sortir i Permagel, d’Eva Baltasar, ja no em va deixar fins que, a una hora indecent de la matinada, vaig acabar l’última de les seves pàgines.

Si conegués a la protagonista d’aquesta història en la vida real, molt probablement em cauria malament. És irònica, irresponsable, cínica, mandrosa, freda, defuig el compromís com d’un enemic mortal, defuig els lligams com de la pesta. Permagel et mostra també l’interior d’aquesta lesbiana suïcida, et descriu amb un llenguatge poètic i harmònic la veritat que amaga darrere aquesta capa, darrere aquest mur, aquesta veritat que, si conegués a la protagonista en la vida real, mai hauria tingut l’oportunitat de veure. La petita novel·la, narrada en primera persona, és una espècie de diari o memòries que indaguen en els diferents planetes i constel·lacions de l’univers de la narradora: les seves relacions fallides, la seva necessitat de sexe, la seva soledat, les seves tendències suïcides, el seu interés per l’art, la seva mare controladora, la seva germana fastigosament optimista i enèrgica…

Fins al capítol cinquè em va passar allò que no entens el que estàs llegint però igualment gaudeixes la lectura. És després que comença l’interessant. I dic interessant per no dir “la història”, ja que una història en si no en trobaràs pas en aquest llibre. No hi passa gairebé res. Permagel no té una direcció argumental, es compon de moments, records i reflexions que la protagonista reviu amb una habilitat i una bellesa que contrasta amb la forma d’actuar desordenada i caòtica de la mateixa narradora. Et transmet perfectment la buidor que sent. A mesura que avançava la lectura em va sorprendre descobrir que m’interessava la protagonista, que sentia aquella deliciosa avidesa per llegir el pròxim dels seus curts capítols.

Quan vaig començar a llegir Permagel no em pensava que trobaria una protagonista tant immensa en un llibre tan petit. No em pensava que m’enganxaria tant. No em pensava que hi cabria tanta bellesa. No em pensava que aquest llibre blavós que sembla inofensiu seria tant valent, tant destructiu, tant profund. No em pensava pas, en definitiva, que el gaudiria tant. I és que aquest llibre, com la seva protagonista, és molt més (i molt diferent) del que aparenta.

Atentament,

Jan Arimany.

*

La pintura de la capçalera és “Homenatge a Odilon“, d’Alexandra Levasseur (2014).

*

70permagelTítol: Permagel.

Autora: Eva Baltasar.

Editorial: Club Editor.

Pàgines: 192.

Preu: 16,50€.

ISBN: 978-84-7329-226-9.

 

També t’agradarà:

Istanbul Istanbul, de Burhan Sönmez

Estimada A.,

Quan obres Istanbul Istanbul, de Burhan Sönmez, el primer que trobes és un plànol dibuixat sense regle on apareix una porta de ferro, un lavabo, una habitació pels guàrdies i les cel·les vint-i-sis a quaranta-nou. No és fins que comences la lectura i tornes a repassar el mapa que notes que les cel·les quaranta i trenta-u, una enfront de l’altra, estan lleugerament ressaltades. Aquestes dues cel·les són l’espai físic on es desenvolupa aquesta història.

No saps en quin indret precís es localitzen aquestes masmorres, però saps que és a Istanbul. No saps en quin moment històric et trobes però saps que els reclusos de la cel·la quaranta són un jove estudiant, un metge, un barber i un avi i que a la cel·la trenta-u hi ha una noia que no diu mai res. No saps què han fet per acabar allà, però saps que s’alimenten a base de pa dur i formatge podrit, que ajunten els peus els uns amb els altres per protegir-se del fred, que tenen prohibit parlar i que, de tant en tant, els guàrdies se’ls enduen per la porta de ferro i els torturen de la forma més brutal i sanguinària. Els reclusos de la cel·la quaranta, quan els guàrdies no espien, s’expliquen històries i contes “que ja coneixem” (pg. 58) i reviuen records per fugir de la foscor que els envolta, el fred que els paralitza i el dolor que fa profund el temps.

Sents l’eco del ritme frenètic d’Istanbul, allà dalt, allà baix, pels costats, des de tot arreu t’arriba el brogit dels seus habitants, dels seus viatgers, dels seus ports, dels seus carrers, dels seus mercats, de les seves mil cares, del seu desordre, sents el perfum de la seva màgia i la pudor de la seva putrefacció. La ciutat dels tres noms apareix en aquesta novel·la com un protagonista més, un món eternament nascut i ferit pels humans.

IMG_1860

Una de les grandeses d’aquesta novel·la és que no acompanyaràs als protagonistes a les tortures que sofreixen sota el jou dels despietats guàrdies. No veuràs els interrogatoris. Només seràs amb els reclosos de la cel·la quaranta en els moments intermedis entre tortura i tortura, quan alguns descansen i d’altres curen les ferides dels que tornen més morts que vius de la fúria incessant dels seus captors. És en aquells moments quan es donen escalfor a través d’històries que tots ja coneixen, a través de l’humor, a través dels records de la infantesa i de com van ser detinguts, a través de banquets imaginaris. Això no els hi dóna esperança (“l’opi del poble” – pg. 74), però els fa més fàcil viure un dia més.

Istanbul Istanbul és una lectura exigent, intensa i colpidora. És d’aquell tipus de llibres que t’apassionen o odies. A mi m’ha apassionat. Sönmez demostra que no necessita altra cosa que quatre presos, uns guàrdies, unes cel·les i una porta de ferro per crear un univers on es barregen llums i ombres, ple de somnis i històries, un univers on cap sencera l’eternitat d’Istanbul, mig viva i mig morta que no deixa de construir-se a si mateixa sobre el seu passat.

Atentament,

Jan Arimany.

*

9788417339074Títol: Istanbul Istanbul.

Autor: Burhan Sönmez.

Editorial: Edicions del Periscopi.

Pàgines: 296.

Preu: 18,50€.

ISBN: 9788417339074.

He estat a: Istanbul, Turquia.

 

També t’agradarà:

Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti

Estimada A.,

Hi ha llibres que et porten a conèixer llocs remots i exòtics, cultures extravagants i sorprenents, personatges estranys i diferents de tot el que has conegut fins aleshores, i n’hi ha d’altres que et porten a casa, que remouen el teu interior, que reflecteixen una part de tu que havies ignorat. T’escric des de les valls d’Andorra, la meva terra natal, la que m’ha vist créixer i aprendre. Després d’acabar la carrera a Barcelona, finalment vaig tornar a aquestes muntanyes que a vegades m’oprimeixen i a vegades em donen refugi. Per molt lluny que estigui d’elles, per molt que aprengui noves cultures i persones en altres indrets d’aquest món tan gran, sempre torno, perquè són aquestes muntanyes pirinenques les que m’inspiren, les que em donen pau i seguretat, on em sento com a casa. Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti, m’ha traslladat la meva infantesa i la sensació que tinc cada cop que torno aquí.

Però no trobaràs pas en Pietro, el narrador d’aquesta història, al petit principat des d’on t’estic escrivint, sinó a un petit poble dels Alps italians. Allà hi lloguen una casa d’estiueig els pares del petit Pietro, amants de la muntanya i esgotats del brogit i el caos humà de Milà. Allà, entre aquelles muntanyes, és l’únic lloc on el pare d’en Pietro hi troba la pau. Allà també neix l’amistat entre en Pietro i en Bruno, un pastor que mai ha sortit d’aquelles valls. Però el temps passa, els canvis es succeeixen i en Pietro i en Bruno emprenen camins diferents. Ja són adults quan es tornen a trobar, en Pietro ha viatjat per tot el món, en Bruno s’ha quedat en aquelles valls, i es repassen, es miren bé l’un a l’altre, de dalt a baix, amb precaució, fins i tot amb timidesa, intentant endevinar si la seva amistat haurà quedat intacte al temps i als canvis.

IMG_2013

Les vuit muntanyes és d’aquelles lectures que et fan desconnectar de tot el que t’envolta, que traspuen veritat. Tant se val si has hagut d’abandonar temporalment la lectura per les circumstàncies que siguin, el relat t’acollirà de nou com els Alps abracen al Pietro cada vegada que hi torna dels seus viatges pel món. De la preciosa dedicatòria, de l’aspecte barbut de l’autor, del fet que l’escrivís en una petita cabanya a la muntanya però sobretot de la mateixa novel·la es fa notori que el Pietro és en realitat en Paolo Cognetti, que hi ha quelcom d’autobiogràfic en aquesta història.

El resultat és una d’aquelles perles literàries inoblidables que de tant en tant i per fortuna cauen del cel i ho agraeixes per sempre com a lector. Tots els personatges són entranyables -l’obstinat i adust pare, la generosa i sociable mare, la misteriosa família d’en Bruno- però sens dubte en Bruno és al centre de la història, captant sempre l’atenció d’en Pietro i del lector per la seva puresa, la seva modèstia, la seva honestedat, la seva bonhomia. Sembla representar tot el que és propi de les muntanyes mateixes on viu. I, com un protagonista més, el paisatge, feréstec i acollidor, tranquil i perillós, impenetrable i canviant. Les muntanyes són un refugi, una manera d’escapar-se de, com diria Shakespeare, “el soroll i la fúria” de la vida. Els personatges pugen i pugen i pugen fins que troben l’anhelat silenci, la buscada calma.

“- Si un va a estar-se a dalt, és perquè a baix no el deixen en pau.

– I qui hi ha, a baix?

– Amos. Exèrcits. Capellans. Caps de secció. Depèn.”

Aquesta és la història d’una amistat entre dos homes forjada al llarg de càlids estius, és la història d’un pare i d’un fill, d’unes muntanyes, de les seves valls, dels seus camins, dels seus paisatges canviants, dels seus cims, és, en definitiva, la història d’un viatge; el viatge de la vida.

Navona (Port Bo) ha sigut l’editorial que ha editat aquesta història, premiada i llegida amb frenesí per tot Europa, i ho ha fet bé: bona traducció de la mà de Xavier Valls Guinovart, tapa dura i, sí, em declaro enamorat de les portades senzilles i de colors de Navona. Un marc perfecte per una de les lectures que més he gaudit enguany.

Atentament,

Jan Arimany.

P.S. Si trobes a faltar les nostres excursions per vall d’Incles, vall de Sorteny o el llac de Pessons, llegeix aquesta novel·la. Siguis on siguis, sentiràs el vent pur i suau d’aquestes valls.

*

9788417181192Títol: Les vuit muntanyes.

Autora: Paolo Cognetti.

Títol original: Le otto montagne.

Traductora: Xavier Valls Guinovart.

Editorial: Navona.

Pàgines: 292.

Preu: 17,90€.

ISBN: 9788417181192.

He estat a: Alps italians.

 

També t’agradarà:

 

L’altra, de Marta Rojals

Estimada A.,

El llibre del qual et parlaré en aquesta carta ja fa uns quatre anys que el vaig llegir, però últimament l’he recordat amb molta nostàlgia i he sentit la necessitat d’escriure’t per recomanar-te la seva lectura. Es tracta de L’altra, de Marta Rojals, la segona novel·la de l’autora després del debut Primavera, estiu, etcètera, que va sorprendre a tot Catalunya. Jo en aquella època encara no havia llegit la història del retorn al seu poble natal de l’Èlia de Cal Pedró. Tot i que podria anar-te explicant L’altra a través d’una exhaustiva comparació amb Primavera, estiu, etcètera, no ho faré, ja que quan jo vaig llegir aquest llibre no sabia ni tan sols de l’existència del primer.

La protagonista i narradora d’aquesta història és l’Anna (també coneguda com a Nona o Annona), una dona que s’acosta als 40 anys, corrent, discreta, de classe mitjana i dissenyadora en un estudi de disseny gràfic, tot i ser llicenciada de física (coses de la crisi). L’Anna fa anys que viu amb en Manel (o Nel), però la crisi trastoca la parella quan en Nel és acomiadat del diari on treballava. Instal·lada en la monotonia, en l’incessant pas dels dies, en la lluita constant contra la frustració d’en Nel i contra els seus propis dimonis, l’Anna coneix al Teo, un jove de 21 anys amb discapacitat auditiva, en qui troba el consol, la passió i l’emoció que necessita per tirar endavant. A poc a poc vas coneixent a l’altra Anna, la del títol, la que, en realitat, sempre ha estat allà i que és la que fa possible la primera Anna.

Si hagués de recomanar una novel·la que retrati l’actualitat sense cap mena de filtres, recomanaria L’altra. Rojals sap capturar l’essència de l’ambient urbà, d’una persona normal i corrent, de la seva manera de parlar, sap introduir amb una naturalitat descarnada temes com la precarietat laboral, els traumes infantils, les hipoteques, les infidelitats, l’atur, l’amor, les manifestacions i el sexe. És difícil explicar la dimensió d’aquest llibre aparentment senzill però que amaga una maquinària narrativa formidable. Rojals sap treure suc d’una història aparentment corrent per crear una novel·lassa, sap introduir girs inesperats en el moment perfecte, sap enganxar al lector des de la primera pàgina i mantenir-lo amb l’ai al cor fins al final.

El resultat és una novel·la rodona, propera, fàcil de llegir, punyent, urbana, actual, amb personatges complexos i girs narratius increïbles. Una lectura inoblidable, tant, que t’estic escrivint aquesta carta quatre anys després d’haver-la llegit i la sento tan present com si l’hagués acabat aquest mateix matí. No et pots perdre aquest llibre.

Atentament,

Jan Arimany.

P.S. Tothom amb qui he parlat de l’obra de Marta Rojals m’ha defensat que, si bé les seves dues novel·les són bones, Primavera, estiu, etcètera és molt superior en tots els sentits. Discrepo. A mi L’altra em va atrapar molt més, pocs llibres m’han aconseguit fascinar tant. Espero amb impaciència nova novel·la de Rojals (que ja tocaria!).

*

eba21cb4525e33d6a7720337a1839ddaTítol: L’altra.

Autora: Marta Rojals.

Editorial: RBA.

Pàgines: 332.

Preu: 18€.

ISBN: 978-84-8264-666-4.

He estat a: Barcelona.

 

També t’agradarà:

Altres llibres de Marta Rojals a entrelletres:

 

Tres llums, de Claire Keegan

Estimada A.,

Acabo de llegir un conte tan petit com tendre, tan senzill com profund, amb personatges tan simples com complexos i amb un final tan discret com emocionant. Acabo de llegir Tres llums, una lectura que no et pots perdre, deixa’m parlar-te’n una mica.

Tres llums és una història sobre el descobriment del significat de l’amor, la història de l’estiu que la protagonista (la llum narradora) passa amb els Kinsella (les dues altres llums). A través de la veu innocent i directa d’aquesta petita protagonista, arribes amb ella a casa d’aquests familiars que no ha vist mai. Els seus pares, davant la pobresa que viuen i l’imminent part d’un nou fill, han decidit portar-la a passar l’estiu amb la germana de la seva mare i el seu marit, dos grangers que no tenen fills i viuen prop de la costa. La nena al principi es mostra tímida, reservada, mai ha dormit lluny del brogit constant de la seva nombrosa familia, lluny del soroll, la feina i les preocupacions. En canvi a la casa dels Kinsella, envoltada de camps, tot és pau, tranquil·litat, quietud i calidesa. A poc a poc la nostra petita protagonista va coneixent als Kinsella, la seva bondat innata, la seva generositat incorregible, el seu passat tràgic, el seu amor discret.

«No t’has de sentir mai obligada a dir res –diu–. Recorda-ho sempre com una cosa que no cal que facis mai. N’hi ha molts que han perdut molt, només perquè van deixar passar una oportunitat perfecta de no dir res.»

En poquíssimes pàgines, Keegan construeix un relat d’alta volada emocional, un univers que, si hi penses, sembla mentida que hi càpiga en un llibre tan petit. Me l’he llegit i tornat a llegir, fixant-me aquest segon cop en cada paraula dels seus diàlegs, en cada aprenentatge i descobriment de la protagonista, en tot el que no es diu.

IMG_0782

I quan l’acabes, sents la sirena d’una ambulància que passa per un carrer llunyà, i sona el mòvil per un nou missatge d’algun grup de Whatsapp que fa temps que hauries hagut d’emmudir i encens la televisió i a poc a poc sents com va tornant el soroll i vas començant a trobar a faltar el silenci, la tendresa i l’afecte que t’ha donat aquesta petita joia literària en una sola tarda. I recordes aquell secret de la guineu de El petit príncep: “només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls“.

Atentament,

Jan Arimany.

P.S. Et recomano que llegeixis aquest llibre estirada a l’herba o en una hamaca, gaudint dels primers vents estivals que remouen les fulles dels arbres i fan cantar als ocells.

*

9788494534874Títol: Tres llums.

Autora: Claire Keegan.

Títol original: Foster.

Traductora: Marta Hernàndez i Zahara Méndez.

Editorial: Minúscula.

Pàgines: 112.

Preu: 10€.

ISBN: 9788494534874.

He estat a: Irlanda rural.

També t’agradarà:

L’amor i la lectura, de Sílvia Tarragó

Fa uns dies vaig trobar en una llibreria un manual de remeis literaris. Per escrupolós ordre alfabètic oferia obres literàries per tot tipus de mals: el desamor, l’estrés, la desesperança, la por, la soledat i fins i tot d’altres com l’alcoholisme o la mala relació amb els sogres. Responia a cada símptoma, a cada malestar, a cada situació amb dues o tres novel·les que poden ser una via per superar la circumstància que preocupa al lector. Històries terapèutiques. La literatura com a cura. N’estic segur que jo mateix no seria el que sóc avui si no hagués llegit tots els llibres que he llegit en els dies passats. Quantes vegades hauré afrontat un problema o hauré pres una decisió tenint en compte les històries i les reflexions de personatges literaris que viuran per sempre dins meu?

S’acosta Sant Jordi, el dia dels llibres i les roses. El dia més important de l’any pels llibreters, que comencen a tremolar quan van arribant les primeres caixes plenes de llibres. Cada bona recomanació literària pot suposar el naixement d’un nou lector, tingui aquest cinc, divuit o cinquanta anys. En aquesta jornada màgica coneixem al Jordi, el protagonista de L’amor i la lectura, que, als seus 41 anys, torna a casa dels seus pares després de separar-se. Al matí, la mare d’en Jordi visita la llibreria del barri, on treballa l’Anna, i li demana consell per regalar-li un llibre al seu fill, a qui no li agrada llegir. L’Anna, una llibretera amb vocació, es proposa trobar el llibre adequat pel Jordi i així, de lectura a lectura, alliberar-lo dels seus dracs interiors.

IMG_1246

L’amor i la lectura és una petita història de cent pàgines que es llegeix en una tarda. L’amor i la lectura és el que descobrirà en Jordi a través de l’Anna. Amb una prosa àgil, senzilla i tendra Sílvia Tarragó construeix un conte que, tot i ser previsible, et fa desconnectar i et fa oblidar les preocupacions per perdre’t en la calidesa del relat. És d’aquests llibres que aconsegueixen fer-te somriure, i no és poca cosa en els dies que corren. Però a qui més agradarà aquesta novel·leta és als lectors empedernits, ja que l’amor pels llibres està present en cada pàgina (he acabat la lectura amb una bona llista de recomanacions literàries de l’Anna).

“Les lectures havien eixamplat la seva visió del món i li havien proporcionat una nova perspectiva que li permetia veure’s també a si mateix. Ser conscient, per fi, del camí per on havia transitat. I des del punt on havia arribat, poder contemplar les noves rutes que se li oferien.”

Si regaleu aquest llibre per Sant Jordi estareu regalant una tarda (o un matí) de desconnexió, de benestar, una història breu, dolça, entranyable, càlida, plena d’amor per la literatura i per la vida.

*

coberta_L'amor i la lectura 2

Títol: L’amor i la lectura.

Autora: Sílvia Tarragó.

Editorial: Comanegra.

Pàgines: 102.

Preu: 14,50€.

ISBN: 978-84-1718-837-5.

He estat a: Barcelona.

 

T’agradarà si et va agradar:

El mar, de Blai Bonet

Estimada A.,

Si bé és cert que Agustí Villaronga em va horroritzar amb l’adaptació cinematogràfica de Incerta glòria, no és menys cert que la seva pel·lícula de El mar em va encantar. L’increïble final del film em va deixar tan bocabadat que em vaig llençar a la llibreria més propera a buscar-ne el llibre que, gratament sorprès, em vaig endur amb la nova i preciosa edició amb què Club Editor, capitanejat per Maria Bohigas, ha rescatat aquest clàssic de la seva col·lecció. Amb epíleg de Xavier Pla i nous capítols inèdits que es van perdre en la burocràcia de la grisa censura, aquesta edició és sens dubte la que necessites si vols devorar aquesta perla literària.

En un sanatori per tuberculosos, en una Mallorca on l’ombra de la violència i la misèria de la recent guerra civil ha arrelat en els cors dels seus habitants, es retroben Andreu Ramallo, atractiu, vital, amb secrets, “salvatge i tendre”, i Manuel Tur, sensible, trasbalsat, torturat i obsessionat per la religió. Els dos comparteixen un passat tèrbol a Argelús, el poble on varen créixer. Els dos són apassionats, els dos lluiten desesperadament per viure i per trobar el seu lloc en el sanatori, tant lluny de les seves famílies i les seves vides anteriors, tant lluny del pas del temps, que despietat segueix endavant fora d’aquell oasi de pau i mort.

Bonet es va llençar a escriure El mar després de gaudir del temporal literari de William Faulkner, i la influència de l’escriptor nord-americà es respira a cada síl·laba d’aquesta obra. L’estil al·lusiu, exigent, radical, inquiet, nerviós, contradictori, apassionat i tràgic de El mar et trasllada a paisatges secs, parets desangelades, homes esquerps, toscos, freds, que posen els seus sentiments en quarantena com si fossin serps verinoses, infeccions mortals o vergonyes inconfessables. Bonet és el Faulkner català.

image

Els narradors d’aquesta història són principalment Andreu Ramallo i Manuel Tur, però també sor Francisca Luna i el mossèn Gabriel Caldentey, que pivoten al voltant del món tortuós dels dos protagonistes. Els narradors es van succeint al llarg dels capítols, on es barregen pensaments, reaccions, diàlegs i descripcions en un riu literari senzillament impressionant. Tot i que, a diferència de la pel·lícula, al llibre l’homosexualitat no s’explicita -cosa impensable per presentar a la censura d’aquells temps-, sí que s’insinua, es llegeix entre línies com una ombra que els personatges amaguen al lector, perquè l’amaguen d’ells mateixos. Però si pares bé l’orella pots sentir les passes de la culpa, la respiració entretallada dels remordiments.

Tot i que l’autor sempre va insistir que no es tractava d’una història autobiogràfica, va començar a escriure aquesta novel·la al sanatori per tuberculosos de Caubet. La religió, la malaltia i l’aïllament, els tres pilars d’aquesta obra, van marcar fortament la vida de Bonet, que va ser seminarista, va patir de tuberculosi i era homosexual en un país i una religió que consideraven la homosexualitat delicte i pecat.

M’ha costat llegir El mar, però l’he gaudit encara més. Costa pujar una muntanya, però quan arribes al cim gaudeixes de les vistes que et regala. El mar no és una lectura per qualsevol tipus de lector, però si el que busques és deixar-te portar per una lectura que et descol·loqui i no et deixi indiferent, si el que busques és una novel·la que et transporti, et pegui, et perdi, et trobi i et torni a perdre, si el que busques és una novel·la que no et doni la història mastegada, que et doni l’oportunitat d’anar més enllà, de penetrar en la foscor més insondable de l’ànima, si el que busques és tot això, tinc dos cognoms per tu: Faulkner i Bonet.

Atentament,

Jan Arimany

*

9788473292214Títol: El mar.

Autora: Blai Bonet.

Editorial: Club Editor.

Pàgines: 288.

Preu: 19,95€.

ISBN: 978-84-7329-221-4.

He estat a: Mallorca.

 

T’agradarà si et va agradar:

 

El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers

Fa poc he vist una entrevista a Silvia Querini, la fins ara directora editorial de Lumen. La Silvia és una dona d’aquelles que li brillen els ulls quan parla de literatura, d’aquelles que es fa escoltar, d’aquelles que aconsegueix que et moris de ganes per llegir immediatament tot el que toca. Quan l’hi han preguntat quins escriptors se li han escapat, quins li sap greu no haver pogut incloure en el seu catàleg, ha respost amb dos noms: Carson McCullers (Seix Barral / L’altra) i Claudio Magris (Anagrama / 1984). El segon encara no he tingut l’oportunitat de llegir-lo, però la segona ha estat un recent i extraordinari descobriment.

La seva primera novel·la, que l’autora va escriure amb només vint-i-tres anys, va ser El cor és un caçador solitari (1940). En aquesta obra McCullers et torna a traslladar a l’escenari típic de les seves històries: un poble polsegós i aburrit del sud dels Estats Units. Allà hi coneixem a John Singer, un sordmut que s’enfronta a la solitud després de viure molts anys amb un amic sordmut que, fa poc, ha estat traslladat a un hospital psiquiàtric. A partir d’aquest moment alguns veïns del poble, que fins aquell moment no s’havien fixat mai en Singer, comencen a acudir a ell per explicar-li els seus pensaments més íntims, les seves inquietuds i les seves esperances. La Mick Kelly, una noia que estima la música i somia amb tenir un piano i una habitació per ella sola, en Jacke Blount, un foraster alcohòlic i anti-capitalista, el doctor Benedict Mary Copeland, un metge de color i malalt de tuberculosi que lluita desesperençat i sol contra el racisme, i fins i tot en Biff Brannon, el bondadós amo del cafè del poble.

“Ara l’un ara l’altre, tots ells venien a l’habitació d’en Singer i passaven el vespre amb ell. El mut sempre els rebia atent i serè. Els seus amables ulls de molts colors eren solemnes com els d’un bruixot. La Mick Kelly, en Jake Blount i el doctor Copeland venien a l’habitació silenciosa i parlaven, perquè els feia l’efecte que el mut sempre entenia tot allò que li volien dir, i potser més i tot.”

Un narrador omniscent t’obra les portes de les vides solitàries d’aquests cinc solitaris personatges -incloent-hi a Singer-, perquè si d’alguna cosa parla aquesta història és de solitud. La solitud de qui ha perdut el seu únic amic, la solitud de l’adolescent que es troba perdut en un món que no acaba de comprendre, la solitud del somiador, la solitud de l’idealista, la solitud del tímid, de qui reprimeix els seus sentiments i es refugia en el silenci. L’amor sembla ser en aquesta història una malaltia letal i la solitud el seu símptoma.

Singer es converteix en el confessor dels habitants del petit poble, en el nexe d’unió de tots aquests personatges perduts i desarrelats. Tots, sent molt diferents entre ells, senten que el sordmut els escolta i els comprèn, senten que per fi han trobat algú com ells, però curiosament ningú sap res de Singer. Singer és per cadascú el que cadascú vol que sigui.

“De manera que els rumors que corrien sobre el mut eren acolorits i variats. Els jueus deien que era jueu. Els comerciants del carrer major afirmaven que havia rebut una gran herència i que era un home molt ric. En un sindicat tèxtil, els atemorits afiliats murmuraven que el mut era un organitzador del Congrés d’Organitzacions Industrials. Un turc solitari, que havia arribat feia anys a la ciutat i que llanguia a la part del darrere de la botiga familiar de roba de lli, va afirmar amb vehemència a la seva dona que el mut era turc. Deia que, quan li parlava en la seva llengua, el mut l’entenia. I, mentre afirmava això, la veu se li tornava càlida, s’oblidava de barallar-se amb els fills i bullia de plans i d’activitat. Un vell que venia de la ruralia va dir que el mut provenia d’algun punt a la vora de casa seva, i que el pare del mut tenia la millor collita de tabac de tot el comtat. Totes aquestes coses, es deien d’ell.”

IMG_0585
El cor és un caçador solitari m’ha acompanyat durant una mudança.

La narració és aparentment senzilla. L’estil de Carson McCullers no és exigent, no és ni dens ni farragós, és directe, però els seus personatges t’arriben a l’ànima, l’eco de les seves veus desesperades se’t queda ressonant al cap. McCullers torna a borejar els abismes de les emocions i els sentiments dels seus personatges, torna a posar el dit a la nafra dels seus sofriments més íntims, torna a treure la crosta de les seves ferides més profundes. McCullers posa el focus en la guerra interior que es lliura dins dels actors d’una aparença de pau monòtona. Una delícia per qualsevol lector d’escriptors com Faulkner.

A través dels seus personatges la novel·la conté una crítica social feroç a les deficiències socials dels Estats Units d’aquells temps -i, malauradament, d’ara també-, abordant-se temes com la pobresa, el racisme, el capitalisme i la llibertat. Amb vint-i tres anys. Vint-i tres anys. Quin talent!

“Acabem-nos l’ampolla. Jo no en vull gaire. Perquè parlàvem de la llibertat. Aquesta és la paraula que tinc ficada al cervell com si fos un cuc. ¿Sí o no? ¿Molta o poca? Aquesta paraula és un emblema per a la pirateria, el robatori i l’engany. Serem lliures, i aleshores els més intel·ligents podran esclavitzar els altres. Ara bé! Ara bé, aquesta paraula també vol dir una altra cosa. De totes les paraules, aquesta és la més perillosa. Nosaltres, els que sabem, hem de ser cautelosos. Aquesta paraula ens reconforta; aquesta paraula, de fet, és un gran ideal. Però és amb aquest ideal que les aranyes ens teixeixen les teranyines més repugnants.”

Tot i així, he de confessar que em va agradar més La balada del cafè trist. És indubtable que narrativament El cor és un caçador solitari és superior. Al cap i a la fi és una novel·la, i no un conte, i això fa que els personatges siguin més complexos i profunds. No obtant, La balada enganxava, estava ple de fets i diàlegs que em deixaven bocabadat, el vaig llegir amb les emocions a flor de pell. En canvi, amb aquesta obra no hi he connectat completament en cap moment, l’he llegit esperant un gir argumental que no ha arribat. Narrativament és una delícia, la lluita dels personatges amb els seus dimonis interiors és magnífica, però m’hi ha faltat aquella guspira que a vegades surt de les pàgines d’una lectura i m’encén, aquella guspira que fa que compti les hores que queden per tornar a submergir-me en la història.

“Però estava atrapat. I, sense saber quan havia passat, es va trobar participant en la batussa. Clavava cops de puny i sentia el contacte tou de les boques humides en quedar aixafades. Lluitava amb els ulls tancats i el cap cot. De la gola li sortia un so salvatge. Colpejava amb totes les seves forces i carregava amb el cap com si fos un brau. Tenia el cervell ple de paraules sense sentit, i reia. No veia a qui pegava, i tampoc no sabia qui li pegava a ell. Sabia, però, que els bàndols s’havien desfet, i que ara cada home lluitava per a si mateix.”

*

El-cor-és-un-caçador-solitari2Títol: El cor és un caçador solitari.

Autora: Carson McCullers.

Títol original: The Heart is a Lonely Hunter.

Traductora: Alba Dedeu.

Editorial: L’Altra Editorial.

Pàgines: 400.

Preu: 20€.

ISBN: 978-84-946556-6-1.

He estat a: sud dels Estats Units.

 

T’agradarà si et va agradar:

Altres llibres de McCullers:

Sortir a robar cavalls, de Per Petterson

Estimada A.,

Amb Karl Ove Knausgård em vaig estrenar en la literatura noruega, i no cal que et digui que la seva lluita em va encantar i em segueix encantant. És per això que vaig decidir provar amb l’escriptor Per Petterson. Sortir a robar cavalls és la seva novel·la més popular i celebrada, guanyadora del Premi IMPAC Dublin 2007.

El protagonista i narrador d’aquesta història és en Trond, un home que, als seus setanta anys, decideix recloure’s en una petita cabana a la muntanya, propera a la frontera amb Suècia i enmig d’una naturalesa exuberant, en busca de solitud, pau i silenci. La seva única companyia és la seva gossa i un veí proper, que resulta ser en Lars, un amic de la infantesa que el porta a recordar l’estiu de 1948, quan en Trond tenia quinze anys i, com cada estiu, ajudava al seu pare a talar arbres. Però aquell estiu tot va canviar pels dos amics que ara, al crepuscle de les seves vides, s’han retrobat.

A través de la mirada de dos adolescents que encara conserven la innocència de la infantesa la novel·la repassa un moment trascendental de Noruega. Davant l’ocupació nazi els noruecs s’organitzaven clandestinament per oposar resistència. Però tots aquests fets no són més que l’escenari que condiciona una història d’amistat entre dos nens durant un estiu en el que un accident els hi canviarà la vida.

La naturalesa es converteix en un personatge més de la narració, el text està ple de descripcions del paisatge que rodeja als dos protagonistes. Gairebé pots veure els rius, les muntanyes, els boscos, la boira, els llacs noruecs, pots sentir el fred, i l’olor de fusta, resina i de cavall. Sortir a robar cavalls transmet la pau i el silenci d’aquesta espectacular ambientació.

Quan vaig acabar la lectura no n’estava segur de si m’havia agradat o no. Ja fa més d’un any des d’aleshores, i durant aquest temps l’he anat digerint, l’he anat madurant dins meu. Tot i que, si bé és cert que és una novel·la excel·lentment narrada, d’una profunditat commovedora i amb un final rodó, també ho és que no vaig connectar amb els seus protagonistes com ho faig, per exemple, amb els actors que configuren l’obra de Knausgård.

Atentament,

Jan Arimany.

P.S. El 1990 un incendi en el ferri Sacandinavian Star va ocupar tots els titulars de la premsa noruega. Entre les víctimes mortals del malaurat accident estaven la mare, el pare, un germà i una neboda de Petterson. Tot i que l’escriptor sempre insisteix en què les seves novel·les no són autobiogràfiques, és possible que una desgràcia d’aquesta magnitud no s’escoli en les seves obres? El suïcidi del pare de l’escriptor nordamericà David Vann clarament ha influït en la seva obra. I no puc evitar pensar que l’obra dels dos escriptors, tot i que és completament diferent, comparteixen l’exploració de les complexes relacions familiars i la importància de la naturalesa.

 

*

62_sortirarobarcavallsTítol: Sortir a robar cavalls.

Autora: Per Petterson.

Traductor: Carolina Moreno Tena.

Editorial: Club Editor.

Pàgines: 256.

Preu: 18,95€.

ISBN: 978-84-7329-203-0.

Valoració: 6/10.

 

T’agradarà si t’agrada:

La frantumaglia, d’Elena Ferrante

Estimada A.,

Hi ha pocs escriptors vius que m’hagin impactat tant com Elena Ferrante. Per mi és una clara mereixedora del Premi Nobel de Literatura. Vaig conèixer aquesta escriptora napolitana, que va decidir amagar la seva identitat rere un pseudònim, amb la seva cèlebre tetralogia de Nàpols, que narra la complexa amistat entre la Lenù i la Lila, dues noies nascudes a un barri pobre de la ciutat del sud d’Itàlia, al llarg de les seves vides. Qui es trobava a prop meu mentre llegia aquests llibres em sentia sospirar constantment, i és que la història em feia anar el cor a cent per hora, em marejava la seva intensitat narrativa. Molt abans de que els aparadors de les llibreries de tot el món resaltéssin el nom de Ferrante, molt abans que prestigiosos crítics com James Wood recomenéssin els seus llibres fervorosament, molt abans que el misteri de l’identitat de Ferrante cridés l’atenció dels llops periodístics, molt abans de tot això, al 1992, quan Barcelona estava en èxtasi per les Olimpiades i a un servidor li quedava un any per néixer, va sortir a la venda a Itàlia L’amore molesto, la primera novel·la d’Elena Ferrante. L’escriptora va enviar el manuscrit a l’editorial amb una carta:

“No penso fer res per L’amor que molesta, res que comporti un compromís públic de la meva persona. Ja he fet prou per aquesta llarga història: l’he escrita. Si el llibre serveix per a alguna cosa, hauria de ser suficient. No participaré en debats ni col·loquis, si m’hi conviden. No aniré a recollir premis, si me’n volen donar. Mai no faré cap promoció del llibre, sobretot a la televisió, ni a Itàlia ni de manera eventual a fora. Només intervindré a través de l’escriptura, però tendiré a limitar al mínim indispensable fins i tot això. Definitivament m’he compromès en aquest sentit amb mi mateixa i amb la meva família. Espero que no m’obligueu a canviar d’idea. Entenc que això pot causar algun problema a l’editorial. Tinc una gran estima per la vostra feina, de seguida us vaig agafar afecte, no us vull ocasionar cap contratemps. Si no teniu la intenció de donar-me més suport, digueu-ho de seguida, ho entendré. No cal que publiqui aquest llibre.”

Però per sort l’editorial romana E/O va decidir publicar-la. I el resultat va ser un èxit immediat que es va convertir en una pel·lícula dirigida per Mario Martone. L’adaptació cinematogràfica no va fer més que incrementar les vendes de L’amore molesto i, amb ell, el misteri de la seva autora. Després de deu anys de silenci, quan tothom la creia desapareguda per sempre, va sortir a la venda la seva segona novel·la, I giorni dell’abbandono, que va confirmar a Elena Ferrante com una de les escriptores italianes contemporànies més importants. Al llarg de tots aquells anys Ferrante contestava per carta a periodistes i lectors a través de la seva editorial. Aquesta, testimoni ineludible de totes aquelles reflexions i converses per escrit, va proposar a l’Elena convertir tota aquesta correspondència en un llibre. Ferrante, no massa convençuda en un principi, va accedir, i així va néixer La frantumaglia, el llibre que he estat llegint aquests dies i del qual et parlaré en aquesta carta. Però abans de res, què és la frantumaglia que dona títol al llibre? Ferrante ens explica que és un terme dialèctic que sovint la seva mare feia servir:

“Ara és impossible preguntar a la meva mare què volia dir realment amb aquella paraula. Jo, interpretant a la meva manera el sentit que li donava, des de petita he pensat que la frantumaglia fa estar malament i que, d’altra banda, qui estava malament tard o d’hora estava destinat a tornar-se frantumaglia. Què podia ser, de fet, la frantumaglia, no ho sabia i no ho sé. Avui em ve al cap un catàleg d’imatges que tenen més a veure amb els meus problemes que amb els seus. La frantumaglia és un paisatge inestable, una massa aèria o aquàtica de residus infinits que es mostra al jo, de manera brutal, com la seva veritable i única interioritat. La frantumaglia és el dipòsit del temps sense l’ordre d’una història, d’una narració. La frantumaglia és l’efecte del sentit de pèrdua, quan es té la certesa que tot el que sembla estable, durador, un ancoratge per a la nostra vida, aviat s’unirà amb aquest paisatge residual que ens sembla veure. La frantumaglia és percebre ambb una angoixa dolorosíssima de quina multitud heterogènia aixequem, vivint, la nostra veu i en quina multitud heterogènia estem destinats a perdre’ns”.

La frantumaglia recull un seguit de cartes i entrevistes que ens permeten acostar-nos a l’escriptora italiana. Cartes que es va intercanviar amb l’editorial o amb el director Mario Martone. També en les entrevistes Elena Ferrante explica, per exemple, com va néixer la seva passió per la lectura de les historietes de les revistes femenines:

“Amb els anys, per exemple, m’avergonyeixo cada vegada menys de com m’apassionaven les històries de les revistes femenines que corrien per casa; deixalles d’amor i traïció, que malgrat tot m’han causat emocions inesborrables, un desig de trames no necessàriament sensates, el gaudi de les passions fortes i una mica vulgars. També aquest soterrani de l’escriptura, un fons ple de plaer que durant anys he reprès en nom de la literatura, em sembla que cal posar-lo a dins del treball, perquè no tan sols de clàssics, sinó d’allà ha crescut l’obsessió per narrar, i llavors té sentit llençar la clau?”

Disculpa l’excés de cites en aquesta carta, però quan penso en el fet que potser no arribis a llegir aquest llibràs no puc fer menys que compartir amb tu algunes de les reflexions de Ferrante. La frantumaglia es divideix en tres parts. La primera (Cartes: 1991-2003), l’original, conté cartes i entrevistes durant la publicació de L’amor que molesta i Els dies de l’abandonament. La segona (Tessel·les: 2003-2007) es va afegir després de la publicació de La filla fosca, la seva tercera novel·la i una de les seves obres més celebrades. Per últim, la tercera part (Lletres: 2011-2016) inclou el periode de publicació de la tetralogia de Nàpols, que li va obrir les portes al món sencer. En aquestes cartes i entrevistes Elena Ferrante parla de molts temes com el feminisme, la seva passió per l’escriptora Elsa Morante, la literatura en general,

“En canvi, d’una bona narració jo n’espero que em digui d’avui el que jo no puc saber per cap altra font que no sigui per aquell relat, per la seva manera única de posar-ho en paraules, pel sentit que això pressuposa.”

“Una pàgina està ben escrita quan l’esforç i el plaer de narrar amb veritat predominen sobre qualsevol altra preocupació, també la preocupació de l’elegància formal. Pertanyo a la categoria de qui llença a mar la còpia bonica i salva la lletja, si aquesta assegura més autenticitat.”

“Un relat és una gàbia anòmala: t’empresona a dins de les seves estratègies i, malgrat tot, contradictòriament, et fa sentir lliure”.

el bé i el mal,

“No em refio de les seves declaracions d’intencions, dels al·legats, de les autodefinicions orgulloses i immodestes. Prefereixo les persones que tenen la consciència de l’ambigüitat moral de cada gest i s’esforcen amb apassionament per entendre què fan realment de bo i de dolent per a ells mateixos i per als altres”.

els homes,

“Els homes, en canvi, són retrats de temps, governen territoris amplis a la llum del sol, a la llum del sol causen estralls als indefensos, bombardegen, humilien, aniquilen, però de nit tallen amb les fulles dels reflectors els embolics massa foscos, i es troben els seus fantasmes i s’espanten, i de seguida truquen a un metge, un policia, un advocat, qualsevol home de la providència que traci una línia de demarcació entre el bé i el mal”.

el procés d’escriptura de les seves obres,

“Recordo que mentre escrivia el cor s’accelerava i aquella taquicàrdia m’espantava empenyent-me cap a terrenys reconeguts, sentia la urgència de tancar de pressa i calmar-me. Però aquesta és justament la manera equivocada de narrar. Si el cor s’accelera cal deixar que s’acceleri corrent el risc de fer-lo explotar.”

“Quan s’escriu de veritat, els lligams més arriscats són justament els més estrets, de sang, d’amor, d’amistat.”

“Mentre escric em sembla saber molt dels meus personatges, però després descobreixo que en sé molt menys del que saben els meus lectors”.

“La norma és simple: si no tens res que valgui la pena per escriure, no escriguis pas”.

i la decisió d’amagar la seva identitat i deixar córrer les seves novel·les per si soles:

“L’energia pertorbadora i imaginativa de El rei Lear no té res a veure, ni mínimament, amb el fet que de Shakespeare només en quedin un parell de signatures, un testament, un certificat de bateig i el retrat d’un paio amb cara d’imbècil. El cos viu de Shakespeare (imaginació, creativitat, pulsions, ànsies, però també diria fonació, humor, reactivitat nerviosa) quedarà per sembre dins de El rei Lear. La resta és curiositat, publicacions per a jerarquies acadèmiques, guerres i guerrilles per a la visibilitat de la cultura al mercat.”

En aquest llibre coneixem de més a prop una escriptora diferent i, tot i que hi ha moments que es poden fer una mica repetitius (totes les multiples entrevistes cauen inevitablement i tard o d’hora en la pregunta sobre les raons de Ferrante per amagar la seva identitat), resulta una lectura imprescindible pels lectors de les seves obres. Si normalment ja m’agraden els llibres en els quals els escriptors expliquen com escriuen, com llegeixen i la seva visió del món, aquest m’ha encantat, algunes reflexions m’han deixat sense paraules. Això sí, si no has llegit totes les seves obres (L’amor que molesta, Els dies de l’abandonament, La filla fosca i la Tetralogia de Nàpols) no entendràs gran part del llibre.

Atentament,

Jan Arimany.

P.S. Després de llegir totes les seves obres, inclosa La frantumaglia, ja no em pregunto qui és Elena Ferrante. Per mi el misteri ha perdut tot sentit i raó de ser. Jo ja sé qui és Elena Ferrante, la conec molt més del que conec a persones a qui veig i amb qui parlo cada dia. Tal i com ella mateixa diu:

“La meva identitat està tota, sense reticències, en els llibres que escric”.

*

978841718106

Títol: La frantumaglia.

Autora: Elena Ferrante.

Traductor: Anna Carreras.

Editorial: Port Bo llibres.

Pàgines: 400 pàgines.

Preu: 24,90€.

ISBN: 9788417181062.

Valoració: 8/10.

 

T’agradarà si et va agradar:

Altres llibres de l’autora: