Anatomia de la maldat

Persecucio-Toni-Sala-f31Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.

Em vaig ficar al llit vestida. Al matí havia canviat els llençols per ell, la coixinera feia olor de suavitzant i vaig quedar com narcotitzada pel perfum de les flors estampades als llençols, de les flors de la samarreta i els pantalons que no m’havia tret. L’olor de les garlandes a la pantalla del llum de la tauleta, l’olor de les sanefes de les parets, dels rams de flors a les cortines, de les corones de flors al mosaic. Vaig adormir-me en un núvol de pètals, com si la morta fos jo.

Després de cinc anys des de al publicació de Els nois (2014), Toni Sala torna amb una novel·la que explora la naturalesa de la maldat i la mort. Persecució és de moment la meva millor lectura de l’any. Si vols saber per què, aquí tens la vídeo-ressenya:

No tots els que erren estan perduts

9788473292337Una de les cites més cèlebres de J.R.R. Tolkien, que va combatre a la Primera Guerra Mundial. Forma part del poema No tot l’or rellueix, inclòs al primer volum de El Senyor dels Anells. All that is gold does not glitter, not all those who wander are lost. No tot el que és or rellueix, no tots els que erren estan perduts. Aquest podria ser, de fet, el títol de Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine (Club Editor, 2019). En les seves pàgines coneixem a errants, aquests somiadors que imaginem a partir de les pistes que ens deixen els petits detalls, els petits gestos i les petits mirades que ens deixen abans de seguir el seu viatge interminable. Aquesta vida erràtica sembla transmetre’s irremeiablement amb la sang, com una malaltia hereditària o un tret familiar. Dépaysement crònic. No, no tots els que erren estan perduts, potser aquests desarrelats entregats a la fugida perpètua són els més lúcids, clarividents i savis. Però segurament el preu és la soledat i l’oblit.

La Marta -autora, narradora i personatge- viu a la vora del llac Ontario, al Canadà, lluny d’aquesta Barcelona on mai s’hi ha aconseguit sentir com a casa. Gairebé sense voler troba l’origen d’aquesta inquietud que l’empeny a viatjar pel món, a fugir d’alguna cosa invisible i intangible. El seu avi, implicat en la lluita obrera, va haver de fugir a Besiers amb la seva família davant la repressió. El seu pare va haver de fugir dues vegades, la primera de la dictadura de Primo de Rivera, i la segona del fatídic desenllaç de la Guerra Civil Espanyola. Durant dues generacions la família Marín fuig. Fuig de la mort, de la injustícia, de la repressió; fuig per sobreviure. I quan finalment el pare de la Marta deixa de fugir, se sent incapaç d’oblidar tot el que ha viscut i tot en el que creia, incapaç de tornar-se a adaptar, de tornar-se a sentir com a casa, d’arrelar. I si Catalunya ja no és casa seva vol dir que ja no té cap casa en aquest món. “És que nosaltres hi crèiem, en tot això… hi crèiem, ben bé que hi crèiem…“. La Marta fuig de l’eco dels records del seu pare, de totes aquelles mirades, silencis i xiuxiueigs, de tot aquest dolor mut entre els quals va créixer, de tot aquell dolor emmudit que ja forma part de la seva identitat. De la mateixa manera que els Buendía heretaven la solitud, els Marín semblen heretar aquesta actitud, aquesta necessitat de fugir.

Fugir era el més bell que teníem és una lectura necessària (amb els temps que corren) sobre les conseqüències a llarg termini de l’exili, un llibre per llegir en silenci i en veu alta, si es pot, gaudint de la seva intensitat, de la seva musicalitat i de la seva bellesa literària (si no em creieu, llegiu el primer capítol). La Marta Marín-Dòmine ha acumulat en aquest llibre reflexions, cites, records i fragments de les memòries del seu pare. El resultat és una obra personal, íntima i profunda sobre vides que s’han vist obligades a posar l’indispensable a la maleta i marxar sense mirar enrere per no veure “els veïns fent-los adéu”, vides que creuen fronteres, oceans i anys buscant un futur més brillant (o un futur a seques), vides que han de fer el cor fort i aprendre un altre idioma per tirar endavant, vides enterrades en la nostàlgia d’un passat que no tornarà, vides, en definitiva, que, sense estar perdudes, erren.

“Qui erra recorda el paisatge, qui arrela recorda els anys”

Dol patològic

Germà, de David Chariandy

Traduït per Marc Rubió. Editat per l’Altra Editorial.

 

9788494782978Què suposa ser fill d’uns immigrants negres al Canadà? Com es manté l’esperança vivint en un barri ple de violència, misèria i precarietat? Com es formen els lligams familiars en aquesta lluita constant per tirar endavant? Com fugir del destí que la societat ha escrit per l’escòria com tu? Com resignar-t’hi? Com es supera una injustícia quan t’arrabassa sense pietat el que més estimes? Com cicatritza aquesta absència? Com poses fi a aquest dol crònic? Com mates aquest silenci que t’oprimeix i t’abraça a la vegada? Com retens aquest crit desesperat de impotència i ràbia que s’agita dins teu?

Germà, la segona novel·la del canadenc David Chariandy, transcorre a través d’aquests interrogants incòmodes. El narrador és en Michael, un nen tímid i insegur que al 1991 viu al Park, un barri obrer, amb les dues persones a les que més estima. La seva mare, que va arribar de Trinitat carregada de somnis, arriba cada nit a casa derrotada de cansament per les feines precàries que ha de combinar per tirar endavant la seva família. El noi de catorze anys que s’acosta prudentment a ella amb un suc i li acaricia la cara perquè es relaxi és en Francis, el germà gran del nostre narrador. I com presentar-vos aquest germà, epicentre d’aquesta història? En Francis és un noi creatiu, ben plantat, afectuós, lleial, espavilat, segur d’ell mateix… però té un defecte imperdonable per la societat canadenca d’aquells temps: no suporta la injustícia. Quan en Francis sent que el racisme l’impedeix avançar o afecta a la seva família o als seus amics, lluny de defugir-la i fer com si no hagués passat res, com fa tothom, li planta cara amb dignitat, la combat amb orgull i fúria.

Però segurament si li preguntéssiu al petit Michael si estima algú més també us mencionaria a l’Aisha, una amiga de l’escola amb qui comparteix una complicitat i un afecte creixent. Deu anys després d’un fet traumàtic que va canviar la seva vida per sempre, en Michael, ja adult, es retroba amb l’Aisha i això farà despertar molts records mal enterrats.

Amb menys de dues-centes pàgines, Chariandy t’introdueix en una història escrita amb una delicadesa, una nostàlgia i una intimitat que t’atrapen des de la primera frase. Aquesta commovedora novel·la plena de veritat sembla avançar per sí sola a través de la extraordinària complexitat dels seus personatges, l’atenció als petits detalls, als petits moments, als petits gestos, a tot el que és petit però que emmascara tot el que és important. I quan l’acabes de llegir et sents com si haguessis passat per un terratrèmol breu, però després del qual saps que mai tornaràs a ser la mateixa persona. No entenc com aquesta petita gran novel·la ha passat tan desapercebuda.

“Se’l va acostar cap a ella i li va dir que aniria a buscar ajuda. Fos el que fos, hagués fet el que hagués fet, aconseguiria l’ajuda que necessitava, li va prometre. Ell va començar a fer uns gemecs greus que li sortien del fons de la panxa. Es va posar a murmurar-li disculpes per tot, per la cara plena de sang amb què li tacava la camisa de dormir, pels terribles esforços que sempre s’havia vist obligada a fer.”

Sant tornem-hi

L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies.

Editat per Quaderns Crema.

MDB0106aSi em preguntessin per dos escriptors que comparteixin estil els primers que em vindrien el cap serien Quim Monzó i Sergi Pàmies. Segurament si tingués més temps per preparar-me una resposta més completa em vindrien al cap altres parelles literàries, però res em semblaria tan defensable com les similituds d’aquests dos escriptors. És cert que Monzó ha influït definitivament, no només en Pàmies, sinó en tots els contistes catalans. També és cert que, tot i compartir veu i estil, Pàmies no posseeix l’humor àcid i la ironia mordaç de Monzó. En Quim és el Woody Allen d’abans, mentre que en Sergi s’acosta més a l’actual.

Vaig estrenar-me amb Pàmies amb la seva Cançó d’amor i de pluja i, de tots els contes que conté, el que se’m va quedar gravat a la memòria va ser un en el qual un escriptor és acusat de misògen al bell mig d’una conferència. En el conte el nerviós protagonista li dona voltes a la seva resposta, repassant mentalment la seva obra literària i analitzant-se a ell mateix.

No tenia pensat tornar a llegir Pàmies, però vaig veure el seu últim llibre disponible a la plataforma d’audiollibres Storytel i no me’n vaig saber estar. Què m’hi he trobat? Doncs més Pàmies. Sant tornem-hi. Ni millor ni pitjor que la cançó d’amor i de pluja. Ni més superficial ni més profund. Ni més previsible ni més sorprenent. L’única novetat és potser un major pes autobiogràfic. Ens parla de la seva mare, del seu pare, de la seva separació, del seu fill. Però no deixa de ser un plat més cuinat pels seus seguidors acèrrims. I és que Pàmies no surt de la seva zona de confort, d’aquesta auto-ficció que dissecciona la quotidianitat i les relacions humanes amb una honestedat que inevitablement atrapa. És necessàriament negatiu que Pàmies no arrisqui? Que no surti d’aquest món tan proper com local? No, no ho és, i l’esdeveniment nacional en el qual es converteix cada nou llibre de Pàmies sembla donar-me la raó. Curiosament, dels tretze contes que comprèn L’art de portar gavardina, els meus preferits coincideixen amb els que tenen els títols més enigmàtics, com Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats, el que dona títol al llibre o fins i tot Bonus track.

Tots estan ben escrits, tots tenen aquesta cosa que té Pàmies que fa que et fixis més en el com que en el què. El problema és que ja el veig venir, ja sé de què em parlarà abans que ho faci, endevino el desenllaç d’Eclipsi Sisplau em sembla banal. La naturalitat pròpia de Pàmies se m’acaba mostrant, qui sap si per repetició o sobredosi, imposada i gairebé forçada.

En definitiva, L’art de portar gavardina està al nivell de les anteriors obres de Pàmies i farà les delícies dels seus lectors. Es llegeix bé i alguns contes són certament bons. Però a mi personalment aquest llibre se m’ha fet tan reiteratiu i innecessari com una nova novel·la de Modiano sobre l’oblit. Modiano ha guanyat el premi literari més prestigiós del món i Pàmies té un exèrcit de lectors fidels que s’encarrega de situar els seus llibres a la llista dels més venuts. Però jo no crec que reincideixi en cap dels dos. Sóc retiçent a les relectures, i més si me les venen com noves lectures.

També et pot interessar:

La solitud de les dones

9788499309002“Tot de cop la Mila va aturar-se, i després es girà en rodó. Una gran impressió la suspengué. Reina del cel, el camí que havien fet!

Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s’ajeien, s’aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se’ls estenia al damunt, amortallant-les.

La Mila hi cercà, en aquell desert blau, la taca alegre d’una fumerola, d’una caseta, d’una figura humana… però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.

—Quina solitud! —murmurà, aterrada, i sentint que el cor li devenia, d’improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses.”

 

Ser germanes

0c8ec28aa90a3337b9b34d6eb33d2b579f09a1f9“Al segon paràgraf, la Sara li diu que no ha conegut cap dona a qui un home dels primers no li hagi ofert la vida. Una vida promesa en aquesta Terra feta de cases amb fonaments i de fills que amanseixen els homes amants dins de les llars. Un amor explicable i tranquil. Una garantia que sempre sabràs qui et trobaràs quan miris al costat, al llit, al sofà, que podràs agafar-li el telèfon sense haver de sortir a correcuita d’una habitació o que podràs trucar-li a qualsevol moment sense tenir al dit el botó de penjar. Però després hi ha l’altra vida, Ona, la que no et prometrà ningú: la que et fa obrir d’un cop la porta -el corrector no li ha acceptat portazo– d’una casa segura i assegurada i arrencar a córrer a l’hora que sigui, “si tú me dices ven”, com diu el bolero, i deixar-ho tot sense mirar al costat, ni sota els peus, ni a qui trepitges, ni a qui fas sang. I enlairar-te amb ell per sobre de les cases i les coses i veure el món tan diminut a sobre teu que res del que hi pugui passa mentre estàs amb ell ja no té cap importància. Però un dia hauràs de triar, Ona, encara que no vulguis. Decidir si vols perdre l’home que sempre hi és i que t’ha ofert la vida, o perdre i més perdre i perdre una vegada i una altra el que mai no es queda i que no t’oferirà res més. Un cap de setmana, com a molt, un viatge, una aventura, una habitació d’hotel. Un secret no escrit a l’agenda, que se t’enquista a dins amb el pas del temps. Per aquests homes, Ona, es cometen les més grans equivocacions. Només amb el cap fred pots saber si t’equivoques. I per a arribar a tenir el cap fred poden passar anys i que aleshores ja ho hagis perdut tot.”