La saviesa de l’errant

71v8y3QaiFLSempre m’ha atret la idea de vida d’un rodamón; una persona que erra sense destí, sense casa, recorrent països, paisatges i cultures diferents. Soc conscient que, pel meu caràcter, mai podria portar una vida així -jo necessito arrelar-, però això no impedeix que l’exotisme d’una vida amb aquesta llibertat em sedueixi. El mariner grec Nikos Kavadias va tenir una vida així. No vull aprofundir massa en la seva biografia perquè l’epíleg de Li i altres relats (Club Editor), escrit per Jaume Almirall, ho fa excel·lentment, però, en defintiva, Kavadias era un d’aquests homes d’equipatge lleuger, que mai s’estableixen a un lloc, que recorren oceans, mars i països sense mirar enrere, que lluiten en guerres remotes, que parlen mil idiomes, que no s’acomiaden perquè, si ho fessin, la seva vida seria un comiat perpetu. En definitiva, aquells errants dels quals Marta Marín-Dòmine ens parlava al principi del seu llibre.

Nikos Kavadias va deixar-nos tres reculls de poesia, una novel·la i els tres relats que componen Li i altres relats. El principal relat, el que dona títol al llibre, narra com un mariner solitari que atraca a Hong Kong (qui sap si el mateix Kavadias) coneix a una jove i pobra xinesa, la Li, que viu en un embarcació i mai no ha trepitjat terra ferma. En el segon relat d’aquest recull, De la guerra, que m’ha recordat als millors contes de Juan Rulfo, s’allunya del mar i et transporta a Albània, on Kavadias va combatre com a soldat i on assistim a una altra trobada, aquest cop la del soldat amb un vell que amaga a un fill ferit. Finalment, l’últim relat no és tan un relat com una carta, una carta Al meu cavall, una carta breu i punyent que recorda a Platero.

Ofegar-se al mar és natural; terra endins, és una mena d’estafa.

L’estil de Kavadias té una aurèola que, amb molt poques paraules, sap captar la teva atenció posant la lupa en troballes fortuïtes, traslladant-te a remots paisatges i presentant-te a personatges molt especials (una noia xinesa, un vell albanès, un cavall). És d’aquells llibres que, quan els llegeixes, desconnectes de tot el que et rodeja. El soroll i la follia del dia a dia emmudeixen, la llum s’atenua i gaudeixes completament de l’experiència de la lectura.

Aquests tres relats estan plens de veritat. Et deixen amb la sensació que han de ser anècdotes reals de Kavadias. Ajuda el fet que els narradors sempre carreguen amb aquella solitud, amb aquell sentit de la contemplació, amb aquella saviesa que tenen els rodamóns. Aquella “mundología“, que deia la meva àvia. Un llibre especial, fugaç, d’aquests que es llegeixen en un tancar i obrir d’ulls (gaudi massa breu) però queden impresos dins teu per molt més temps.

 

Un llibre per cada cançó de Els millors professors europeus (Manel)

61m7CacXz4L._SS500_Fa uns dies us proposava un llibre per cada una de les cançons del nou disc de Manel, Per la bona gent i em vaig quedar sense paraules en veure l’èxit que va tenir. Realment els Manel poden presumir de tenir molts fans lectors!

Tal i com vaig mencionar a la mateixa entrada, vull fer una entrada com aquella amb tots els discos de la banda i, tot i que ningú em va proposar un disc específic, m’he decidit pel primer, Els millors professors europeus, que ara compleix deu anys i, ho he de dir, és un dels meus preferits.

Espero que us agradi!

1. En la que el Bernat se la troba

En el cafè de la joventut perduda, de Patrick Modiano

9788475885469Cada vegada que escolto la primera cançó del primer disc dels Manel no puc evitar recordar-los tocant-la pel carrer (podeu trobar el vídeo a Youtube). En la que el Bernat se la troba explica la història d’un home que una nit coneix a una dona estrangera amb qui s’entén molt bé i de com, molt temps després, un amic (en Bernat) li diu que se l’ha trobada acompanyada per un altre home i que li dona records.

Tot i que el ritme de la cançó no té res a veure amb el de la novel·la, em recorda moltíssim a un dels llibres més celebrats del Nobel Patrick Modiano, En el cafè de la joventut perduda. Narrada des de múltiples punts de vista, aquesta història ens porta al cafeteria Condé del París de principis dels anys setanta, on la bohèmia literària i univesitària es refugien de la realitat. Tots els homes que hi van estan enamorats o fascinats per una misteriosa i lluminosa dona a qui anomenen Louki. Un dia, però, deixa d’anar-hi sobtadament.

Tant la Louki com la protagonista de En la que el Bernat se la troba tenen una llum pròpia que desordena la vida del cantant i narrador i les dues desapareixen deixant el record dolç de les hores compartides.

(Proa / Anagrama)

2. Avís per a navegants

Departament d’especulacions, de Jenny Offill

71Y8r6Ox2SLNo us deixeu enganyar per la melodia dolça d’Avís per a navegants perquè en realitat ens parla d’una parella que no confien l’un amb l’altre, dels gelos. Segur que sóc jo el més atractiu per a tu? Segur que estimes les meves imperfeccions? Et puc creure?

Amb la mateixa aparent subtilesa que el capità que canta aquesta cançó, la narradora de Departament d’especulacions es pregunta amb una prosa increïble i íntima en quin moment el seu matrimoni va deixar enrere l’amor, els riures i la tendresa per passar a la desconfiança i el silenci. Paraules mesurades, suaus i melòdiques, però a la vegada penetrants i dures.

(Ara / Asteroide)

3. Ai, Dolors

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda

61lHcdR5nSLAquest ja deu ser un tema personal, però a mi Ai, Dolors sempre m’ha recordat a La plaça del Diamant. I et preguntaràs: però què té a veure la cançó amb els coloms i la Guerra Civil? Doncs res, però Ai, Dolors! em recorda específicament a l’extraordinari primer capítol de la novel·la, quan la Natàlia i en Quimet es coneixen i ballen a l’envelat a la plaça que dona títol a l’obra.

Ai, Dolors, porta’m al ball, avui que ve tothom, avui és quan hi hem d’anar“. Sóc l’únic que ho associa amb el ball de la Natàlia i en Quimet? De veritat que ho vaig pensar des de la primera vegada que vaig escoltar la cançó!

(Club Editor)

4. Pla quinquennal

Werther, de Johann W. Goethe

portada_werther_johann-wolfgang-von-goethe_201504080933Mai hauria pensat que relacionaria una cançó com Pla quinquennal amb una novel·la alemana, però here we are.

Si a Pla quinquennal el protagonista s’enamora d’una dona i, per la raó que sigui, decideix perpetrar a l’ombra un pla a cinc anys vista per conquerir el seu cor, en el cas de Werther sabem des del principi per què ho fa a l’ombra: perquè la dona de qui s’ha enamorat, Charlotte S., està casada. A través de cartes el jove Werther explica la seva passió per aquesta dona tan bella i perfecta, com intenta controlar els seus sentiments, com es fixa en els més lleus moviments quan són junts, com no vol cometre cap error que l’allunyi d’ell… Només espero que el protagonista de Pla quinquennal no acabi com el pobre Werther…

(Labutxaca / Catedra)

5. Roma

August, de John Williams

0ec00567570ceacd94401793aa528270En aquesta cançó els Manel imaginen com seria viure a l’Antiga Roma. Brindarien “amb soldats“, viurien on “els turistes es fan fotos” i passarien a l’eternitat.

John Williams, autor de l’excepcional Stoner, va escriure una sola novel·la històrica sobre l’emperador August. Tot i no ser la seva millor obra, aquesta narració que recorre la vida de l’home que va escalar des d’una posició humil fins al càrrec més poderós de l’imperi dona mil voltes a qualsevol llibre de Santiago Posteguillo. No pots parar de llegir i et dona una idea del que seria viure a aquesta Roma eterna.

(Edicions 62)

6. Captatio benevolentiae

Les ones, de Virginia Woolf

9788494320132Aquesta és una de les meves cançons preferides dels Manel. Captatio benevolentiae és un llatinisme utilitzat pels artistes per cridar l’atenció del seu públic i, en aquesta cançó, se’ns exposen les tonteries amb les que estem obsessionats al llarg de la nostra vida que, a poc a poc, va passant i, a vegades, “una tonteria de sobre ens indica que ens en sortim“.

No he dubtat ni un instant el llibre perfecte per aquesta cançó. Les ones és l’obra més complexa de l’escriptora britànica Virginia Woolf. Amb el flux de consciència que caracteritza la seva literatura, aquesta obra narra tota la vida de sis amics al ritme de les ones trencant en una platja al llarg d’una jornada. Exigent però magnífica.

(La temerària / Lumen)

7. Nit freda per ser abril

Gent normal, de Sally Rooney

9788417339272-692x1024Molt més narrativa que les anteriors cançons, Nit freda per ser abril ens explica la història de la Maria i el Marcel. Els dos estan completament enamorats i tenen ganes de fugir junts “d’aquesta ciutat tan rara” i construir una vida plegats, però mai troben les paraules, mai es senten preparats per llençar-se i confessar-se el que senten.

Aquesta cançó em recorda molt a la relació de la Marianne i en Connell, els protagonistes d’un dels últims fenòmens literaris del moment, Gent normal de Sally Rooney. Una relació complexa que gira entre l’amistat i l’amor, acostaments i retirades i la incomunicació són els eixos principals d’aquesta història inolvidable.

(Edicions del Periscopi / Literatura Random House)

8. Al mar!

Una cosa suposadament divertida que no tornaré a fer, de David Foster Wallace

COBERTA-HE-BALLAT-B-LA-CONGA_ALTA-693x1024La cançó amb la qual vaig conèixer els Manel ens explica el moment en què una parella va per primera vegada a banyar-se al mar. I aquesta és l’excusa per construir una caricatura del que és l’experiència d’anar a la platja avui en dia.

Una caricatura similar és Una cosa suposadament divertida que no tornaré a fer, inclòs a l’antologia dels articles de David Foster Wallace que ha publicat Edicions del Periscopi. Mai em cansaré de recomanar aquest irònic reportatge en què Wallace narra una experiència que hauria de ser meravellosa (estrenar un creuer de luxe) en un veritable malson delirant. Imprescindible.

(Edicions del Periscopi / Literatura Random House)

9. Els guapos són els raros

La delicadesa, de David Foenkinos

61RABkTMSiLAquesta espectacular cançó reflexiona sobre la importància que li donem a la bellesa, com si els guapos fossin perfectes i no tinguessin problemes, com si la felicitat depengués del nostre aspecte físic. Tot i que soni a tòpic, l’important no és l’exterior sinó l’interior.

La pel·lícula que es va estrenar el 2011 basada en La delicadesa, de David Foenkinos, la va catapultar a un fenòmen literari internacional tan intens com fugaç. I és que aquesta història dolça i tendra que també reflexiona sobre la bellesa i recorda a Amélie (de fet, la mateixa actiu interpreta a la protagonista) és preciosa i ha passat injustament a l’oblit.

(La Magrana / Seix Barral)

10. Dona estrangera

La Esposa joven, d’Alessandro Baricco

PN936_La esposa jovenLAIA.inddA risc de fer-me repetitiu, aquesta cançó és perfecta. Trobo que transmet meravellosament la sensació d’estar a un món aliè i desconegut i l’interrogant de com deu percebre les teves costums una persona que ha crescut i s’ha educat d’una manera completament diferent.

Tot i que tampoc és la seva millor novel·la, aquesta mateixa sensació em va transmetre una de les últimes obres de Baricco, que narra l’arribada d’una noia jove que s’acaba de prometre a casa dels que seran els seus sogres. Allà espera pacientment al seu futur marit, que en principi ha d’arribar d’aquí poc. Durant aquests dies la protagonista observa les costums estranyes d’aquesta família que, a partir d’ara, ha de ser la seva.

(Anagrama)

11. Ceràmiques Guzmán

Carta d’una desconeguda, de Stefan Zweig

carta-duna-desconegudaEn aquesta breu cançó que ha donat nom a la productora que acaba d’estrenar el grup, un home s’enamora de la noia que atén als clients del comerç Ceràmiques Guzmán. La observa extasiat, contempla cada un dels seus moviments, controlant amb prou feines el desig que l’envaeix.

Igual de breu i intensa és la petita novel·la de Stefan Zweig, Carta d’una desconeguda, en què un famós escriptor rep la carta d’una desconeguda que ha estat terrible i perdudament enamorada d’ell durant molt de temps. Aquesta novel·la, la meva preferida de l’autor, narra un amor igual de desesperat i emmudit que el de Ceràmiques Guzmán. Una lectura imprescindible i inolvidable.

(Quaderns Crema / Acantilado)

12. Corrandes de la parella estable

L’altra, de Marta Rojals

71AtT+o3iCLL’epíleg d’aquest disc que va canviar la meva vida (si més no la meva vida musical) és tan llarg com increïble. “Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí” és la màxima que es repeteix una parella estable que han passat de tot però, tot i així, segueixen avançant junts.

Una parella com aquesta són la Nona i en Nel (o Anna i Manel), els protagonistes de L’altra, que porten anys i anys junts. Amb l’arribada de la crisi en Nel es queda sense feina i aquest problema destapa tots els altres que arrastraven des de fa temps i amagaven sota l’alfombra esperant que desapareguessin sols. Una lectura impressionant.

(La Magrana – RBA)

I aquests són els llibres dels millors professors europeus! Espero que us hagi agradat! Digueu-me als comentaris les vostres propostes i quin disc voleu que faci!

El malson de sis nits d’estiu

AF_Mirmanda_183És possible que no t’agradi un llibre molt ben escrit? Doncs sí, i tant que és possible, i un bon exemple d’això és una de les recents novetats de la literatura catalana. Feia temps que mirava de cua d’ull a Jordi Lara. No van ser poques les passejades per la llibreria amb un exemplar de Mística conilla a la mà. Però del llibre només m’agradava l’editorial que el publicava: no coneixia l’autor, no m’agradava la coberta, no m’agradava el títol i no m’atreia la sinopsi. Així que el temps va anar passant fins que Lara va treure nou llibre, vaig sentir al seu editor parlant d’ell, una lectora me’l va recomanar, va arribar el mes que surt al títol i, finalment, em vaig rendir i vaig llegir Sis nits d’agost.

La narració arrenca el sis d’agost de 2007, quan, als setanta-cinc anys, Lluís María Xirinacs (polític, escriptor, religiós, filòsof, ex-senador, catalanista, -agafo aire-, antifranquista, activista, ex-sacerdot, pacifista, independentista, candidat al Nobel de la pau i, n’estic segur, un llarg etcètera), se’n va de Barcelona i puja a la muntanya per morir-hi sol. I, efectivament, hi roman durant sis dies fins que el troben mort.

I ja està, “esta es la noticia”. No busqueu més en aquest llibre perquè no ho trobareu pas. Lara dona voltes, i voltes, i voltes, i voltes (i voltes, i voltes, i així fins a les més de 200 pàgines que té el llibre) als pocs -poquíssims!- fets que es coneixen d’aquesta mort, arribant a fer-se exageradament repetitiu. La veritat és que aquest llibre se m’ha fet etern; llegia en diagonal paràgrafs sencers perquè ja sabia el que s’hi explicava (i no perquè tingui un poder o intuïció especials, sinó perquè ja m’ho havia explicat al capítol anterior i a l’anterior d’aquest també).

«El poble està trinxat, però hi és. Si som madurs, en lloc de cridar independència com un nen que vol la lluna, farem el coet»

Sin nombre
Quan te’n vas a la muntanya per morir sol i discretament i en Lara va i escriu un llibre sobre la teva mort.

És evident que Jordi Lara sap escriure molt bé. A Sis nits d’agost demostra tenir un vocabulari ric i un gran domini de les paraules. Però no he connectat en cap moment amb el que m’explicava. És un llibre molt ben escrit però sense contingut. I jo ni tan sols exigeixo contingut en el sentit d’una trama, només que m’interessi el que se’m narra. Lara repassa en un sol i breu capítol tot el currículum de Xirinacs (que no és precisament curt i avorrit com ho poden ser el teu o el meu) per passar a centrar-se de seguida en la seva mort. L’estructura, si bé complexa i coherent, no ajuda: pren la paraula una coral de fans de Xirinacs i, a la vegada, Lara no es queda enrere i comparteix el relat de les seves investigacions, la seva experiència personal i fins i tot el que s’imagina que va succeir. Resultat: jo suplicant-li a algú que em porti a mi a morir a la muntanya, ben lluny d’aquesta cançó enfadosa.

Potser és culpa meva per haver nascut tard o no haver-me informat mai de qui era Xirinacs, però precisament esperava que aquest llibre, a través de la seva mort, em despertés l’interès per aquest personatge o fins i tot pel misteri del seu final. Però no; ha arribat a avorrir-me una figura tan visionària i extraordinària com Xirinacs. He acabat aquest llibre constatant el fet que, ben mirat, m’és completament igual què va passar durant aquest (i permeteu-me la deformació del títol shakespearià) malson de sis nits d’estiu. Només les vull perdre de vista per sempre.

tenor

Anatomia de la maldat

Persecucio-Toni-Sala-f31Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.

Em vaig ficar al llit vestida. Al matí havia canviat els llençols per ell, la coixinera feia olor de suavitzant i vaig quedar com narcotitzada pel perfum de les flors estampades als llençols, de les flors de la samarreta i els pantalons que no m’havia tret. L’olor de les garlandes a la pantalla del llum de la tauleta, l’olor de les sanefes de les parets, dels rams de flors a les cortines, de les corones de flors al mosaic. Vaig adormir-me en un núvol de pètals, com si la morta fos jo.

Després de cinc anys des de al publicació de Els nois (2014), Toni Sala torna amb una novel·la que explora la naturalesa de la maldat i la mort. Persecució és de moment la meva millor lectura de l’any. Si vols saber per què, aquí tens la vídeo-ressenya:

No tots els que erren estan perduts

9788473292337Una de les cites més cèlebres de J.R.R. Tolkien, que va combatre a la Primera Guerra Mundial. Forma part del poema No tot l’or rellueix, inclòs al primer volum de El Senyor dels Anells. All that is gold does not glitter, not all those who wander are lost. No tot el que és or rellueix, no tots els que erren estan perduts. Aquest podria ser, de fet, el títol de Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine (Club Editor, 2019). En les seves pàgines coneixem a errants, aquests somiadors que imaginem a partir de les pistes que ens deixen els petits detalls, els petits gestos i les petits mirades que ens deixen abans de seguir el seu viatge interminable. Aquesta vida erràtica sembla transmetre’s irremeiablement amb la sang, com una malaltia hereditària o un tret familiar. Dépaysement crònic. No, no tots els que erren estan perduts, potser aquests desarrelats entregats a la fugida perpètua són els més lúcids, clarividents i savis. Però segurament el preu és la soledat i l’oblit.

La Marta -autora, narradora i personatge- viu a la vora del llac Ontario, al Canadà, lluny d’aquesta Barcelona on mai s’hi ha aconseguit sentir com a casa. Gairebé sense voler troba l’origen d’aquesta inquietud que l’empeny a viatjar pel món, a fugir d’alguna cosa invisible i intangible. El seu avi, implicat en la lluita obrera, va haver de fugir a Besiers amb la seva família davant la repressió. El seu pare va haver de fugir dues vegades, la primera de la dictadura de Primo de Rivera, i la segona del fatídic desenllaç de la Guerra Civil Espanyola. Durant dues generacions la família Marín fuig. Fuig de la mort, de la injustícia, de la repressió; fuig per sobreviure. I quan finalment el pare de la Marta deixa de fugir, se sent incapaç d’oblidar tot el que ha viscut i tot en el que creia, incapaç de tornar-se a adaptar, de tornar-se a sentir com a casa, d’arrelar. I si Catalunya ja no és casa seva vol dir que ja no té cap casa en aquest món. “És que nosaltres hi crèiem, en tot això… hi crèiem, ben bé que hi crèiem…“. La Marta fuig de l’eco dels records del seu pare, de totes aquelles mirades, silencis i xiuxiueigs, de tot aquest dolor mut entre els quals va créixer, de tot aquell dolor emmudit que ja forma part de la seva identitat. De la mateixa manera que els Buendía heretaven la solitud, els Marín semblen heretar aquesta actitud, aquesta necessitat de fugir.

Fugir era el més bell que teníem és una lectura necessària (amb els temps que corren) sobre les conseqüències a llarg termini de l’exili, un llibre per llegir en silenci i en veu alta, si es pot, gaudint de la seva intensitat, de la seva musicalitat i de la seva bellesa literària (si no em creieu, llegiu el primer capítol). La Marta Marín-Dòmine ha acumulat en aquest llibre reflexions, cites, records i fragments de les memòries del seu pare. El resultat és una obra personal, íntima i profunda sobre vides que s’han vist obligades a posar l’indispensable a la maleta i marxar sense mirar enrere per no veure “els veïns fent-los adéu”, vides que creuen fronteres, oceans i anys buscant un futur més brillant (o un futur a seques), vides que han de fer el cor fort i aprendre un altre idioma per tirar endavant, vides enterrades en la nostàlgia d’un passat que no tornarà, vides, en definitiva, que, sense estar perdudes, erren.

“Qui erra recorda el paisatge, qui arrela recorda els anys”

Dol patològic

Germà, de David Chariandy

Traduït per Marc Rubió. Editat per l’Altra Editorial.

 

9788494782978Què suposa ser fill d’uns immigrants negres al Canadà? Com es manté l’esperança vivint en un barri ple de violència, misèria i precarietat? Com es formen els lligams familiars en aquesta lluita constant per tirar endavant? Com fugir del destí que la societat ha escrit per l’escòria com tu? Com resignar-t’hi? Com es supera una injustícia quan t’arrabassa sense pietat el que més estimes? Com cicatritza aquesta absència? Com poses fi a aquest dol crònic? Com mates aquest silenci que t’oprimeix i t’abraça a la vegada? Com retens aquest crit desesperat de impotència i ràbia que s’agita dins teu?

Germà, la segona novel·la del canadenc David Chariandy, transcorre a través d’aquests interrogants incòmodes. El narrador és en Michael, un nen tímid i insegur que al 1991 viu al Park, un barri obrer, amb les dues persones a les que més estima. La seva mare, que va arribar de Trinitat carregada de somnis, arriba cada nit a casa derrotada de cansament per les feines precàries que ha de combinar per tirar endavant la seva família. El noi de catorze anys que s’acosta prudentment a ella amb un suc i li acaricia la cara perquè es relaxi és en Francis, el germà gran del nostre narrador. I com presentar-vos aquest germà, epicentre d’aquesta història? En Francis és un noi creatiu, ben plantat, afectuós, lleial, espavilat, segur d’ell mateix… però té un defecte imperdonable per la societat canadenca d’aquells temps: no suporta la injustícia. Quan en Francis sent que el racisme l’impedeix avançar o afecta a la seva família o als seus amics, lluny de defugir-la i fer com si no hagués passat res, com fa tothom, li planta cara amb dignitat, la combat amb orgull i fúria.

Però segurament si li preguntéssiu al petit Michael si estima algú més també us mencionaria a l’Aisha, una amiga de l’escola amb qui comparteix una complicitat i un afecte creixent. Deu anys després d’un fet traumàtic que va canviar la seva vida per sempre, en Michael, ja adult, es retroba amb l’Aisha i això farà despertar molts records mal enterrats.

Amb menys de dues-centes pàgines, Chariandy t’introdueix en una història escrita amb una delicadesa, una nostàlgia i una intimitat que t’atrapen des de la primera frase. Aquesta commovedora novel·la plena de veritat sembla avançar per sí sola a través de la extraordinària complexitat dels seus personatges, l’atenció als petits detalls, als petits moments, als petits gestos, a tot el que és petit però que emmascara tot el que és important. I quan l’acabes de llegir et sents com si haguessis passat per un terratrèmol breu, però després del qual saps que mai tornaràs a ser la mateixa persona. No entenc com aquesta petita gran novel·la ha passat tan desapercebuda.

“Se’l va acostar cap a ella i li va dir que aniria a buscar ajuda. Fos el que fos, hagués fet el que hagués fet, aconseguiria l’ajuda que necessitava, li va prometre. Ell va començar a fer uns gemecs greus que li sortien del fons de la panxa. Es va posar a murmurar-li disculpes per tot, per la cara plena de sang amb què li tacava la camisa de dormir, pels terribles esforços que sempre s’havia vist obligada a fer.”

Sant tornem-hi

L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies.

Editat per Quaderns Crema.

MDB0106aSi em preguntessin per dos escriptors que comparteixin estil els primers que em vindrien el cap serien Quim Monzó i Sergi Pàmies. Segurament si tingués més temps per preparar-me una resposta més completa em vindrien al cap altres parelles literàries, però res em semblaria tan defensable com les similituds d’aquests dos escriptors. És cert que Monzó ha influït definitivament, no només en Pàmies, sinó en tots els contistes catalans. També és cert que, tot i compartir veu i estil, Pàmies no posseeix l’humor àcid i la ironia mordaç de Monzó. En Quim és el Woody Allen d’abans, mentre que en Sergi s’acosta més a l’actual.

Vaig estrenar-me amb Pàmies amb la seva Cançó d’amor i de pluja i, de tots els contes que conté, el que se’m va quedar gravat a la memòria va ser un en el qual un escriptor és acusat de misògen al bell mig d’una conferència. En el conte el nerviós protagonista li dona voltes a la seva resposta, repassant mentalment la seva obra literària i analitzant-se a ell mateix.

No tenia pensat tornar a llegir Pàmies, però vaig veure el seu últim llibre disponible a la plataforma d’audiollibres Storytel i no me’n vaig saber estar. Què m’hi he trobat? Doncs més Pàmies. Sant tornem-hi. Ni millor ni pitjor que la cançó d’amor i de pluja. Ni més superficial ni més profund. Ni més previsible ni més sorprenent. L’única novetat és potser un major pes autobiogràfic. Ens parla de la seva mare, del seu pare, de la seva separació, del seu fill. Però no deixa de ser un plat més cuinat pels seus seguidors acèrrims. I és que Pàmies no surt de la seva zona de confort, d’aquesta auto-ficció que dissecciona la quotidianitat i les relacions humanes amb una honestedat que inevitablement atrapa. És necessàriament negatiu que Pàmies no arrisqui? Que no surti d’aquest món tan proper com local? No, no ho és, i l’esdeveniment nacional en el qual es converteix cada nou llibre de Pàmies sembla donar-me la raó. Curiosament, dels tretze contes que comprèn L’art de portar gavardina, els meus preferits coincideixen amb els que tenen els títols més enigmàtics, com Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats, el que dona títol al llibre o fins i tot Bonus track.

Tots estan ben escrits, tots tenen aquesta cosa que té Pàmies que fa que et fixis més en el com que en el què. El problema és que ja el veig venir, ja sé de què em parlarà abans que ho faci, endevino el desenllaç d’Eclipsi Sisplau em sembla banal. La naturalitat pròpia de Pàmies se m’acaba mostrant, qui sap si per repetició o sobredosi, imposada i gairebé forçada.

En definitiva, L’art de portar gavardina està al nivell de les anteriors obres de Pàmies i farà les delícies dels seus lectors. Es llegeix bé i alguns contes són certament bons. Però a mi personalment aquest llibre se m’ha fet tan reiteratiu i innecessari com una nova novel·la de Modiano sobre l’oblit. Modiano ha guanyat el premi literari més prestigiós del món i Pàmies té un exèrcit de lectors fidels que s’encarrega de situar els seus llibres a la llista dels més venuts. Però jo no crec que reincideixi en cap dels dos. Sóc retiçent a les relectures, i més si me les venen com noves lectures.

També et pot interessar: