El temps de les cireres, de Montserrat Roig

Un càncer de mama es va emportar a Montserrat Roig amb només quaranta-cinc anys. Es sol dir que Catalunya i el món van perdre la que hauria pogut ser una gran escriptora. Montserrat era una periodista i escriptora compromesa amb el feminisme, el catalanisme i l’antifranquisme. Va escriure cinc novel·les i sis llibres de no ficció. D’aquests últims cal destacar el profund i exhaustiu estudi que va fer de l’experiència dels catalans als camps nazis, que recentment Edicions 62 ha reeditat (tot i que en tapa tova, cosa que no acabo d’entendre en una reedició d’un llibre d’aquesta longitud). D’entre les seves novel·les cal destacar la que li va merèixer el Premi Sant Jordi de 1976, El temps de les cireres.

Quan la Natàlia Miralpeix, als seus gairebé quaranta anys, coneix la notícia de l’execució de Puig Antich, el 1974, decideix tornar a Barcelona. Ha viscut durant dotze anys entre França i Anglaterra en el que li sembla un somni i ara, quan arriba a casa després de tant de temps, es troba amb les restes d’una dictadura agonitzant, repressiva i podrida que ha marcat profundament a la família de la protagonista.

Aquesta història reflecteix a la perfecció el buit i la confusió que va deixar la repressió franquista a través de tres generacions de la burgesa família Miralpeix. Roig té l’habilitat de crear personatges molt definits i sòlids. De seguida queden perfilades les tres generacions dels Miralpeix, els tres pensaments, les tres èpoques: els antiquats, els resignats i els rebels. La perspectiva de la Natàlia, després de dotze anys d’absència, és la de redescobrir la seva pròpia família i la Barcelona que la va veure créixer. Redescobreix a la seva madrastra, la Judit, tendra i desolada, redescobreix a la seva tieta, redescobreix al seu egoista i exitós germà, en Lluís, redescobreix a la seva submisa cunyada, la Sílvia, i redescobreix al seu nebot, en Màrius, adolescent, sensible, idealista i lluitador. I amb qui se sent més pròxima és amb en Màrius, potser perquè ningú dels dos s’ha hagut d’adaptar per sobreviure, ningú dels dos ha sofert la pitjor cara de la dictadura feixista, ningú dels dos ha encaixat mai en el seu entorn.

“En Màrius callà una estona. Aviat fotré el camp, tornà, faré com tu, me n’aniré ben lluny, no m’agrada aquesta ciutat. És com si s’enfonsés a poc a poc.. La Natàlia va dir: jo també creia que aquesta ciutat s’enfonsava però a fora he comprès que la ciutat, la portem a dintre”.

A través dels intricats fils que uneixen la família Miralpeix va avançant la història i, quan acabes la lectura, te’n adones que el que t’ha fet seguir llegint i el que mai oblidaràs no és tant el misteri o el desenllaç de la narració, sinó el retrat de la Barcelona immediatament anterior a l’inici de la Transició Espanyola, plena d’altercats entre estudiants i policia, i els impressionants personatges que es mouen pels seus carrers grisos. Aquesta novel·la és una instantània del fòssil del franquisme just abans de l’arribada de la democràcia, del temps de les cireres.

*

Per la capçalera d’aquesta ressenya he triat “Gent corrent“, de Juan Genovés (1975)

*

temps-cireres_montserrat_roigTítol: El temps de les cireres.

Autor: Montserrat Roig.

Editorial: Edicions 62.

Pàgines: 266.

Preu: 19,50€.

ISBN: 9788429775471.

També t’agradarà:

Agostino, d’Alberto Moravia

De totes les èpoques de la vida, la meva preferida és l’adolescència. No hi ha cap moment comparable a aquesta etapa de descobriments i canvis constants. L’entrada del nen a l’adultesa pot ser convulsa, plena d’interrogants i inseguretats, movent-se sempre entre la seguretat i dolçor de la infantesa i la complexitat i la boira del món dels grans, que espanta i atrau a parts iguals. Els canvis es succeeixen, tant en el propi cos com en la perspectiva de tot. És el moment de l’absurd, de les bogeries, de la superació, del sexe, la vergonya i els dubtes, de buscar inconscientment un nou lloc per tot allò que formava part de la infantesa.

L’Agostino és un noi de tretze anys que passa els estius amb la seva mare a un petit poble costaner, on cada dia prenen el sol i es banyen a la platja o surten a navegar amb un petit patí. L’Agostino es considera el noi més afortunat del món al costat de la seva afectuosa i bella mare, però tot canvia el dia que a la platja s’acosta un atractiu jove i comença a parlar amb ella. A partir d’aquell moment, la mare sembla estar sempre pendent d’aquest jove i quan estan junts es torna una altra persona. L’Agostino, fastiguejat per aquesta situació, s’allunya d’ella i comença a freqüentar una colla de nois de classe humil que coneix al poble. Amb ells descobreix un món nou més complicat que el seu, però que estranyament el crida. Un món on es fuma, on corren les burles, les mentides i els cops de puny, on t’has d’espavilar i on les dones com la seva mare són objecte de desig.

“L’Agostino, tot nu, es va passejar una mica per aquell terreny de sorra suau i pampalluguejant. Li procurava plaer trepitjar-la fort i veure com l’aigua hi entrava de seguida i negava les petjades. Ara sentia un desig vague i desesperat de travessar el riu i allunyar-se seguint la costa, deixant enrere els nois, en Saro, la mare i tota la vella vida. Qui sap si no arribaria, caminant sempre endavant arran de mar, per la sorra blanca i fina, a algun indret on totes aquelles coses desagradables no existien, un indret on l’acollirien com ell desitjava i on podria oblidar tot allò que havia après per tornar-ho a aprendre sense vergonya i sense greuges, de la manera dolça i natural que havia d’existir i que ell, sense ser-ne ben bé conscient, hauria preferit.”

No coneixia a Alberto Moravia, no havia llegit res seu ni n’havia sentit a parlar mai, però amb aquesta nouvelle o novel·la curta, publicada el 1945, m’ha guanyat completament. En poc més de cent pàgines Moravia construeix un relat que retrata un canvi en la vida d’una persona com l’és el turbulent pas de la infantesa a l’adultesa, en aquest cas impulsat perquè la mare de l’Agostino s’enamora d’un home. Moravia manté en tot moment un control absolut sobre la narració, sabent en tot moment quan ha d’avançar i quan s’ha de parar a descriure un gest, un pensament o una impressió.

IMG_5002

Els canvis que es produeixen en l’Agostino es fan patents amb la figura de la seva mare, que passa de ser una figura intocable, carinyosa, dolça i perfecta a una dona impura, distreta i amb defectes. A més, el protagonista descobreix el que és el sexe, i amb aquesta descoberta neix la repugnància de saber que la seva mare és una dona, l’altra part d’aquest acte que ignorava i del que els seus amics no deixen de parlar. L’Agostino es troba perdut, no se sent còmode ni al costat de la seva mare, que encara el creu un nen, ni al costat dels nois burletes i egoistes que mai sembla que l’acabin d’acceptar. Oscilant entre aquests dos mons, el protagonista intenta trobar el seu camí.

Moravia captura perfectament el clima mediterrani. La platja, les caletes, el mar i el petit poblet on s’ambienta aquest petit relat es repira en cada frase i en cada diàleg fins al punt que el paisatge sembla erigir-se en un personatge més. El desenllaç, patètic i rodó, arriba amb la mateixa naturalesa amb la qual està dotada tota la narració que posa fi.

No recordo haver llegit cap llibre que capti tan bé l’essència de l’arribada d’un nen a l’adolescència com Agostino. Mentre escrivia aquesta ressenya anava revisitant passatges de la història i em tornava a perdre en la manera com Moravia t’apropa suaument als dubtes, inseguretats, temors i descobertes que desorienten a l’Agostino. Quina època tan cruel, confusa, solitària i meravellosa!

*

La pintura de la capçalera d’aquesta ressenya és Nois a la platja, de Joaquín Sorolla (1910).

“A l’Agostino li feia vergonya treure’s la roba, però per por de noves burles també ell va començar a descordar-se els pantalons, procurant fer-ho molt a poc a poc i observant els altres amb discreció. A diferència d’ell, els altres semblaven molt contents de despullar-se i s’arrencaven la roba, empenyent-se mútuament i bromejant. Sobre el fons de les canyes verdes tots ells eren blancs, d’una blancor pàl·lida i vellosa de l’engonal a la panxa; i aquesta blancor revelava en els seus cossos aquella mena de deformitat, aquella manca de gràcia i l’excés muscular característics de la gent que es dedica als treballs manuals. Només en Sandro, amb l’engonal tan ros com el cap, esvelt i proporcionat, i potser també perquè tenia la pell de tot el cos igual de colrada, no semblava ni tan sols despullat; o com a mínim no semblava despullat d’aquella manera indecent, de piscina popular. Mentre es preparaven per capbussar-se, els nois feien tot de gestos obscens, s’eixarrancaven, es donaven empentes, es tocaven; tot plegat amb una impudícia i una promiscuïtat desenfrenada que deixà bocabadat l’Agostino, per a qui aquesta mena de coses eren absolutament noves.”

*

9788416987283Títol: Agostino.

Autor: Alberto Moravia.

Traductora: Alba Dedeu.

Editorial: Edicions de 1984.

Pàgines: 125.

Preu: 16€.

ISBN: 9788416987283.

 

També t’agradarà:

Sense destí, d’Imre Kertész

Imre Kertész tenia només catorze anys quan, al 1944, va ser deportat a Auschwitz i posteriorment traslladat a Buchenwald. Quan va arribar al segon camp de concentració se li va preguntar per la seva edat i va mentir, va dir que tenia setze anys, perquè sabia que sinó l’haurien executat per no servir per les dures condicions dels treballs forçats. Imre va conèixer la pitjor cara de la humanitat quan ni tan sols era adolescent. Segurament en moltes ocasions va sentir que no tenia cap destí, que estava condemnat a intentar sobreviure en un món dirigit per homes poderosos que els repugnava la seva existència. Però la realitat és que el seu destí era guanyar el Premi Nobel de Literatura el 2002 “per una escriptura que manté l’experiència fràgil de l’individu contra el caràcter arbitrari i bàrbar de la història“.

La seva obra mestra és Sense destí, el primer llibre que va publicar. Kertész sempre va negar que fos un llibre autobiogràfic, però és difícil ignorar els més que evidents paral·lelismes de la vida del autor amb la del protagonista d’aquesta novel·la, en György Köves. En György té catorze anys quan s’ha de despedir del seu pare, que és enviat a un camp de treball. Som a la Hungria ocupada pels nazis i els Köves són una familia jueva. Són moments de misèria, temor i confusió, però la família d’en György intenten salvar la seva innocència explicant-li ben poc de la realitat i els perills que els envolten. Però quan un dia l’autobus que porta al György a la fàbrica on treballa per contribuir a la magra economia familiar és detingut per uns soldats, i tots els passatgers, la majoria adolescents, són enviats en tren directament a Auschwitz, el protagonista es veurà obligat a enfrontar-se a la cara més terrible i atroç de la humanitat.

Una altra novel·la de l’holocaust. Això és el que vaig pensar la primera vegada que vaig llegir la sinopsi de Sense destí. No sé quantes novel·les hauré llegit sobre la repressió del règim nazi a Europa (segurament bastantes, ja que és un tema que m’interessa), però el que sí sé és que no n’havia llegit cap com aquesta. Potser degut a que el seu autor va viure i sofrir en pròpia pell els inferns que apareixen descrits en la novel·la, la narració en primera persona no té el to habitual d’aquest tipus de històries. Sorprenentment no cau en la temptació d’adoptar un to dramàtic, sentimentalista, tràgic i autocompassiu. En György narra tranquila i passivament la seva experiència als camps de concentració d’Auschwitz i Buchenwald gairebé sense aturar-se en els seus sentiments; narra l’horror, la mort i l’enfermetat des d’una estranyesa innocent, sense acabar d’entendre el sentit d’aquell circ macabre. Sense resultar fred ni indiferent, es narra la traumàtica, desoledora i degradant experiència de passar per dos camps de concentració nazis sent encara un nen que no comprèn la lògica que regeix el món dels adults amb una lucidesa i, en definitiva, amb una honestedat, que posa la pell de gallina.

Sense destí ja seria una obra mestra sense el final que té. Ja seria una obra mestra pel sol fet de capturar l’impenetrable anhel d’un adolescent de sobreviure, la realitat sense filtres, additius ni colorants afegits, el xoc amb una realitat injusta i desoladora, en definitiva, el viatge vital d’un nen que es torna adult als camps de concentració nazis. Però quan arriba el desenllaç amb una increïble reflexió filosòfica sobre la memòria històrica, l’obligació o no d’actur davant la injustícia i la vida després de passar un any i mig en camps de concentració, te n’adones que acabes de llegir un llibre imprescindible, la novel·la definitiva sobre l’holocaust.

“L’última frase va fer bellugar el vell Steiner al seu seient. “Però, ¿què hi hauríem pogut fer?”, va preguntar mig enfadat mig queixant-se. Li vaig dir que res, naturalment; o bé -vaig afegir- qualsevol cosa, que hauria estat tan insensat como no fe res, és clar, i tant, naturalment. “Però no es tracta d’això”, vaig provar de continuar, d’explicar-los-ho. “Així doncs, ¿de què es tracta?”, van preguntar i veia que estaven perdent una mica la paciència. En un to cada vegada més irritat, vaig contestar: “Dels passos. Tothom ha fet els seus passos fins que ha pogut: jo també vaig fer els meus passos, i no tan sols a la fila de Birkenau, sinó ben abans, aquí a casa. Vaig fer passos amb el meu pare, vaig fer passos amb la meva mare, vaig fer passos amb l’Annamária, i vaig fer passos -els més difícils de tots- amb la veïna, la germana gran. Ara ja li sabria explicar què vol dir ser “jueu”: res, per a mi i en principi, res, almenys fins que no comencen els passos. No és veritat, no hi ha una sang diferent ni res d’això, només hi ha…”, em vaig encallar, però de cop i volta vaig recordar les paraules del periodista: “només hi ha situacions determinades que contenen noves possibilitats”. Jo també havia viscut un destí determinat. No era el meu destí, però l’havia viscut. No podia entendre com no els cabia al cap que del meu destí ara n’havia de fer alguna cosa, que l’havia d’adaptar a alguna cosa, d’encaixar-lo, que no em podien dir que simplement havia estat una equivocació, un accident, una relliscada, o bé que no havia passat, que potser  no havia existit.”

*

Fotografia de la capçalera: barrets coberts de neu davant la coneguda com la “porta de la mort” del camp de concentració d’Auschwitz (Polònia), autor desconegut.

*

sense-desti-416x656Títol: Sense destí.

Títol original: Sorstalanság.

Autor: Imre Kertész.

Traductor: Eloi Castelló.

Editorial: Quaderns Crema.

Pàgines: 262.

Preu: 14,42€.

ISBN: 9788477273820.

 

També t’agradarà:

Mendelssohn és a la teulada, de Jiří Weil

Estimada A.,

Quan passeges per Praga cada detall, cada façana, cada homenatge, cada guspira d’història et recorda l’orgull i la resistència que han oposat els txecs cada vegada que els han ocupat, que els han subjugat. La República txeca (i l’antiga Txecoslovàquia) mai ha sigut una gran potència militar i, per tant, va ser un objectiu fàcil primer pels nazis alemanys i després pels comunistes soviètics. Els hi va tocar viure els dos inferns, però, lluny de resignar-se, van oferir resistència. Van matar al despiadat reichprotektor de Bohèmia-Moràvia i home fort i botxí de Hitler, en Reinhard Heydrich. La Revolució del 68, i la posterior Primavera de Praga, va ser la primera que es va posar en dubte obertament el règim comunista. També va ser a Praga, a la plaça de Wenceslau, on en Jan Palach, un estudiant de vint anys, es va immolar per protestar per l’ocupació soviètica i la letargia del poble txec, desencadenant la Revolució de Vellut, que alliberaria definitivament a la nació txeca.

Jiří Weil és un exemple d’aquesta resistència incansable que els txecs semblen portar a la sang. Comunista fervent des de la seva joventut, va treballar com a periodista i traductor de textos marxistes al Komintern, però va ser expulsat en les purgues estalinistes. Quan el 1935 va passar per casa, a Praga, per anar-se’n a Londres, els nazis el van capturar per jueu i el van fer treballar al Museu Jueu de Praga fins que li va arribar l’ordre d’internament al gueto de Terezín. Però, lluny de resignar-se a la fatalitat del destí que els nazis havien escrit per ell, Weil va fingir la seva pròpia mort, vivint més de tres anys en la clandestinitat. La seva obra va passar desapercebuda fins que un novel·lista americà que ens ha deixat aquest passat 22 de maig, Philip Roth, el va rescatar de l’oblit.

Quan he acabat de llegir Mendelssohn és a la teulada he pensat en l’immerescut destí de tants escriptors brillants com John Williams, Sándor Márai, Lucia Berlin o el mateix Weil que, per raons polítiques del moment o senzillament perquè no es van alinear les casualitats degudes en el moment precís, han quedat relegats a l’oblit durant molt de temps. Aquests, per sort, han estat redescoberts per un lector/escriptor/editor curiós i això ha fet possible que hagin pogut arribar a bastants lectors (tot i que, a parer meu, segurament ja mai podran arribar a l’esplendor que mereixen), però què passa amb tots els escriptors que encara es troben perduts en la boira de la desmemòria col·lectiva? Seran rescatats algun dia, o a mesura que passin els anys aniran desapareixent en les arenes movedisses de l’amnèsia històrica?

Mendelssohn és a la teulada comença amb una anècdota satírica. En Julius Schlesinger, un jove aspirant de les SS, es troba a la teulada de la Casa de les Arts de la Praga ocupada, el majestuós Rudolfinum, coronat per les estàtues dels més grans compositors de la història. Té l’ordre de retirar la d’un tal Mendelssohn, un músic jueu. Només ha d’assenyalar l’estàtua i ordenar als paletes que l’han acompanyat que la baixin. Però hi ha un problema: no sap quina estàtua és. Els pedestals no tenen noms. Incomplir l’ordre no és una opció: prové directament del reichprotektor Heydrich i desobeir equival a ser enviar al front de la guerra o directament la mort. Davant d’aquest dilema, Schlesinger, recordant l’après durant els seus estudis de ciència racial, decideix que Mendelssohn és el que tingui el nas més gros. Però com a resultat està a punt de retirar l’estàtua de Wegner, el compositor més aclamat pel règim nazi.

IMG_0498.jpg

A partir d’aquesta sàtira Weil va construint les històries encadenades de diversos personatges que es van trobant pels carrers de Praga. Coneixes al desafortunat Schlesinger, els dos paletes que l’acompanyen, un porter de la comunitat jueva on les SS van a buscar un jueu il·lustrat per identificar l’estàtua, el cap de l’Oficina Central, dos joves jueves que viuen amagades, un membre de la resistència que els hi porta menjar sempre que pot o el mateix Heydrich… Weil et posa a la pell de tots ells. La història es va eixamplant, i el que havia començat sent una sàtira es va enfosquint fins que te n’adones que ets davant d’una terrible tragèdia.

És evident que molt del que es narra a Mendelssohn és a la teulada és autobiogràfic, està extret de l’experiència directa de Weil. Hi surt el Museu Jueu, on ell va treballar, i el gueto on se l’anava a internar. Però encara que no en sabés res de la vida de l’autor et defensaria que és autobiogràfic. La manera com descriu, per exemple, la mort de Reinhard Heydrich en l’excels capítol XI, els detalls en els que es para (“una gavardina volà pels aires i anà a parar al cable elèctric. Després, lentament, caigué a terra“), et porta a pensar que ell era allà, que ell ho devia veure tot. I quan passa això vol dir que estàs davant d’una gran obra literària.

«En Reisinger es posà a destruir l’estàtua amb el martell. De primer colpejà el cap de la Justícia amb els ulls embenats, tot seguir colpejà l’espasa desembeinada que tenia a la mà, després tornà a acarnissar-se amb el cap fins a esclafar-lo del tot, i llavors atacà el cos. Al cap d’uns instants només quedaven uns quants trossos de bronze, d’un color blanc brut, escampats pel terra del pati. Els va recollir i els va llençar al cubell de les escombraries. La Justícia ja no molestaria ningú més.»

A través dels seus múltiples personatges Mendelssohn és a la teulada retrata la repressió nazi a la ciutat de Praga. Les indiferents estàtues (ja sigui la de Mendhelsson, la de la Justícia o una sense identificar), muts testimonis del deliri del règim, tenen un paper fonamental al relat i una forta càrrega simbòlica. I si amb tot el que t’he dit encara no t’he convençut perquè et llegeixis aquesta meravella et diré que el final -concretament la seva última pàgina- és un dels millors finals que he llegit.

Weil va dedicar quinze anys de la seva vida en l’escriptura d’aquestes inoblidables dues-centes vuitanta-una pàgines que fan Mendelssohn és a la teulada, que es va publicar pòstumament. És una d’aquestes novel·les amb ànima, que batega, que t’atrapa i que, quan l’acabes, et deixa buit i l’única manera que tens d’omplir aquest buit és rellegint pàgines del llibre o parlant d’ell. I per això he corregut a escriure’t aquesta carta. Espero que tot et vagi bé.

Atentament,

Jan Arimany.

*

9788483308547Títol: Mendelssohn és a la teulada.

Títol original: Na Strese Je Mendelssohn.

Autor: Jiří Weil.

Traductor: Jaume Creus.

Editorial: Viena Edicions.

Pàgines: 281.

Preu: 22€.

ISBN: 9788483308547.

 

També t’agradarà:

Permagel, d’Eva Baltasar

Estimada A.,

He necessitat temps per escriure’t aquesta carta. Més temps del que vaig dedicar-li al llibre del qual et vull parlar. És una d’aquelles lectures que, quan en parles, no pots evitar pensar que, si fossis tu l’interlocutor, la descripció del llibre segurament no t’animaria a llegir-lo. I això em fa sentir impotent, perquè realment l’he gaudit molt. Sí, he de reconèixer que al principi no em cridava massa l’atenció, fins i tot em va costar una mica entrar-hi, però un cop ho vaig aconseguir ja no en vaig sortir i Permagel, d’Eva Baltasar, ja no em va deixar fins que, a una hora indecent de la matinada, vaig acabar l’última de les seves pàgines.

Si conegués a la protagonista d’aquesta història en la vida real, molt probablement em cauria malament. És irònica, irresponsable, cínica, mandrosa, freda, defuig el compromís com d’un enemic mortal, defuig els lligams com de la pesta. Permagel et mostra també l’interior d’aquesta lesbiana suïcida, et descriu amb un llenguatge poètic i harmònic la veritat que amaga darrere aquesta capa, darrere aquest mur, aquesta veritat que, si conegués a la protagonista en la vida real, mai hauria tingut l’oportunitat de veure. La petita novel·la, narrada en primera persona, és una espècie de diari o memòries que indaguen en els diferents planetes i constel·lacions de l’univers de la narradora: les seves relacions fallides, la seva necessitat de sexe, la seva soledat, les seves tendències suïcides, el seu interés per l’art, la seva mare controladora, la seva germana fastigosament optimista i enèrgica…

Fins al capítol cinquè em va passar allò que no entens el que estàs llegint però igualment gaudeixes la lectura. És després que comença l’interessant. I dic interessant per no dir “la història”, ja que una història en si no en trobaràs pas en aquest llibre. No hi passa gairebé res. Permagel no té una direcció argumental, es compon de moments, records i reflexions que la protagonista reviu amb una habilitat i una bellesa que contrasta amb la forma d’actuar desordenada i caòtica de la mateixa narradora. Et transmet perfectment la buidor que sent. A mesura que avançava la lectura em va sorprendre descobrir que m’interessava la protagonista, que sentia aquella deliciosa avidesa per llegir el pròxim dels seus curts capítols.

Quan vaig començar a llegir Permagel no em pensava que trobaria una protagonista tant immensa en un llibre tan petit. No em pensava que m’enganxaria tant. No em pensava que hi cabria tanta bellesa. No em pensava que aquest llibre blavós que sembla inofensiu seria tant valent, tant destructiu, tant profund. No em pensava pas, en definitiva, que el gaudiria tant. I és que aquest llibre, com la seva protagonista, és molt més (i molt diferent) del que aparenta.

Atentament,

Jan Arimany.

*

La pintura de la capçalera és “Homenatge a Odilon“, d’Alexandra Levasseur (2014).

*

70permagelTítol: Permagel.

Autora: Eva Baltasar.

Editorial: Club Editor.

Pàgines: 192.

Preu: 16,50€.

ISBN: 978-84-7329-226-9.

 

També t’agradarà:

Istanbul Istanbul, de Burhan Sönmez

Estimada A.,

Quan obres Istanbul Istanbul, de Burhan Sönmez, el primer que trobes és un plànol dibuixat sense regle on apareix una porta de ferro, un lavabo, una habitació pels guàrdies i les cel·les vint-i-sis a quaranta-nou. No és fins que comences la lectura i tornes a repassar el mapa que notes que les cel·les quaranta i trenta-u, una enfront de l’altra, estan lleugerament ressaltades. Aquestes dues cel·les són l’espai físic on es desenvolupa aquesta història.

No saps en quin indret precís es localitzen aquestes masmorres, però saps que és a Istanbul. No saps en quin moment històric et trobes però saps que els reclusos de la cel·la quaranta són un jove estudiant, un metge, un barber i un avi i que a la cel·la trenta-u hi ha una noia que no diu mai res. No saps què han fet per acabar allà, però saps que s’alimenten a base de pa dur i formatge podrit, que ajunten els peus els uns amb els altres per protegir-se del fred, que tenen prohibit parlar i que, de tant en tant, els guàrdies se’ls enduen per la porta de ferro i els torturen de la forma més brutal i sanguinària. Els reclusos de la cel·la quaranta, quan els guàrdies no espien, s’expliquen històries i contes “que ja coneixem” (pg. 58) i reviuen records per fugir de la foscor que els envolta, el fred que els paralitza i el dolor que fa profund el temps.

Sents l’eco del ritme frenètic d’Istanbul, allà dalt, allà baix, pels costats, des de tot arreu t’arriba el brogit dels seus habitants, dels seus viatgers, dels seus ports, dels seus carrers, dels seus mercats, de les seves mil cares, del seu desordre, sents el perfum de la seva màgia i la pudor de la seva putrefacció. La ciutat dels tres noms apareix en aquesta novel·la com un protagonista més, un món eternament nascut i ferit pels humans.

IMG_1860

Una de les grandeses d’aquesta novel·la és que no acompanyaràs als protagonistes a les tortures que sofreixen sota el jou dels despietats guàrdies. No veuràs els interrogatoris. Només seràs amb els reclosos de la cel·la quaranta en els moments intermedis entre tortura i tortura, quan alguns descansen i d’altres curen les ferides dels que tornen més morts que vius de la fúria incessant dels seus captors. És en aquells moments quan es donen escalfor a través d’històries que tots ja coneixen, a través de l’humor, a través dels records de la infantesa i de com van ser detinguts, a través de banquets imaginaris. Això no els hi dóna esperança (“l’opi del poble” – pg. 74), però els fa més fàcil viure un dia més.

Istanbul Istanbul és una lectura exigent, intensa i colpidora. És d’aquell tipus de llibres que t’apassionen o odies. A mi m’ha apassionat. Sönmez demostra que no necessita altra cosa que quatre presos, uns guàrdies, unes cel·les i una porta de ferro per crear un univers on es barregen llums i ombres, ple de somnis i històries, un univers on cap sencera l’eternitat d’Istanbul, mig viva i mig morta que no deixa de construir-se a si mateixa sobre el seu passat.

Atentament,

Jan Arimany.

*

9788417339074Títol: Istanbul Istanbul.

Autor: Burhan Sönmez.

Editorial: Edicions del Periscopi.

Pàgines: 296.

Preu: 18,50€.

ISBN: 9788417339074.

He estat a: Istanbul, Turquia.

 

També t’agradarà:

Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti

Estimada A.,

Hi ha llibres que et porten a conèixer llocs remots i exòtics, cultures extravagants i sorprenents, personatges estranys i diferents de tot el que has conegut fins aleshores, i n’hi ha d’altres que et porten a casa, que remouen el teu interior, que reflecteixen una part de tu que havies ignorat. T’escric des de les valls d’Andorra, la meva terra natal, la que m’ha vist créixer i aprendre. Després d’acabar la carrera a Barcelona, finalment vaig tornar a aquestes muntanyes que a vegades m’oprimeixen i a vegades em donen refugi. Per molt lluny que estigui d’elles, per molt que aprengui noves cultures i persones en altres indrets d’aquest món tan gran, sempre torno, perquè són aquestes muntanyes pirinenques les que m’inspiren, les que em donen pau i seguretat, on em sento com a casa. Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti, m’ha traslladat la meva infantesa i la sensació que tinc cada cop que torno aquí.

Però no trobaràs pas en Pietro, el narrador d’aquesta història, al petit principat des d’on t’estic escrivint, sinó a un petit poble dels Alps italians. Allà hi lloguen una casa d’estiueig els pares del petit Pietro, amants de la muntanya i esgotats del brogit i el caos humà de Milà. Allà, entre aquelles muntanyes, és l’únic lloc on el pare d’en Pietro hi troba la pau. Allà també neix l’amistat entre en Pietro i en Bruno, un pastor que mai ha sortit d’aquelles valls. Però el temps passa, els canvis es succeeixen i en Pietro i en Bruno emprenen camins diferents. Ja són adults quan es tornen a trobar, en Pietro ha viatjat per tot el món, en Bruno s’ha quedat en aquelles valls, i es repassen, es miren bé l’un a l’altre, de dalt a baix, amb precaució, fins i tot amb timidesa, intentant endevinar si la seva amistat haurà quedat intacte al temps i als canvis.

IMG_2013

Les vuit muntanyes és d’aquelles lectures que et fan desconnectar de tot el que t’envolta, que traspuen veritat. Tant se val si has hagut d’abandonar temporalment la lectura per les circumstàncies que siguin, el relat t’acollirà de nou com els Alps abracen al Pietro cada vegada que hi torna dels seus viatges pel món. De la preciosa dedicatòria, de l’aspecte barbut de l’autor, del fet que l’escrivís en una petita cabanya a la muntanya però sobretot de la mateixa novel·la es fa notori que el Pietro és en realitat en Paolo Cognetti, que hi ha quelcom d’autobiogràfic en aquesta història.

El resultat és una d’aquelles perles literàries inoblidables que de tant en tant i per fortuna cauen del cel i ho agraeixes per sempre com a lector. Tots els personatges són entranyables -l’obstinat i adust pare, la generosa i sociable mare, la misteriosa família d’en Bruno- però sens dubte en Bruno és al centre de la història, captant sempre l’atenció d’en Pietro i del lector per la seva puresa, la seva modèstia, la seva honestedat, la seva bonhomia. Sembla representar tot el que és propi de les muntanyes mateixes on viu. I, com un protagonista més, el paisatge, feréstec i acollidor, tranquil i perillós, impenetrable i canviant. Les muntanyes són un refugi, una manera d’escapar-se de, com diria Shakespeare, “el soroll i la fúria” de la vida. Els personatges pugen i pugen i pugen fins que troben l’anhelat silenci, la buscada calma.

“- Si un va a estar-se a dalt, és perquè a baix no el deixen en pau.

– I qui hi ha, a baix?

– Amos. Exèrcits. Capellans. Caps de secció. Depèn.”

Aquesta és la història d’una amistat entre dos homes forjada al llarg de càlids estius, és la història d’un pare i d’un fill, d’unes muntanyes, de les seves valls, dels seus camins, dels seus paisatges canviants, dels seus cims, és, en definitiva, la història d’un viatge; el viatge de la vida.

Navona (Port Bo) ha sigut l’editorial que ha editat aquesta història, premiada i llegida amb frenesí per tot Europa, i ho ha fet bé: bona traducció de la mà de Xavier Valls Guinovart, tapa dura i, sí, em declaro enamorat de les portades senzilles i de colors de Navona. Un marc perfecte per una de les lectures que més he gaudit enguany.

Atentament,

Jan Arimany.

P.S. Si trobes a faltar les nostres excursions per vall d’Incles, vall de Sorteny o el llac de Pessons, llegeix aquesta novel·la. Siguis on siguis, sentiràs el vent pur i suau d’aquestes valls.

*

9788417181192Títol: Les vuit muntanyes.

Autora: Paolo Cognetti.

Títol original: Le otto montagne.

Traductora: Xavier Valls Guinovart.

Editorial: Navona.

Pàgines: 292.

Preu: 17,90€.

ISBN: 9788417181192.

He estat a: Alps italians.

 

També t’agradarà: