Ser germanes

0c8ec28aa90a3337b9b34d6eb33d2b579f09a1f9“Al segon paràgraf, la Sara li diu que no ha conegut cap dona a qui un home dels primers no li hagi ofert la vida. Una vida promesa en aquesta Terra feta de cases amb fonaments i de fills que amanseixen els homes amants dins de les llars. Un amor explicable i tranquil. Una garantia que sempre sabràs qui et trobaràs quan miris al costat, al llit, al sofà, que podràs agafar-li el telèfon sense haver de sortir a correcuita d’una habitació o que podràs trucar-li a qualsevol moment sense tenir al dit el botó de penjar. Però després hi ha l’altra vida, Ona, la que no et prometrà ningú: la que et fa obrir d’un cop la porta -el corrector no li ha acceptat portazo– d’una casa segura i assegurada i arrencar a córrer a l’hora que sigui, “si tú me dices ven”, com diu el bolero, i deixar-ho tot sense mirar al costat, ni sota els peus, ni a qui trepitges, ni a qui fas sang. I enlairar-te amb ell per sobre de les cases i les coses i veure el món tan diminut a sobre teu que res del que hi pugui passa mentre estàs amb ell ja no té cap importància. Però un dia hauràs de triar, Ona, encara que no vulguis. Decidir si vols perdre l’home que sempre hi és i que t’ha ofert la vida, o perdre i més perdre i perdre una vegada i una altra el que mai no es queda i que no t’oferirà res més. Un cap de setmana, com a molt, un viatge, una aventura, una habitació d’hotel. Un secret no escrit a l’agenda, que se t’enquista a dins amb el pas del temps. Per aquests homes, Ona, es cometen les més grans equivocacions. Només amb el cap fred pots saber si t’equivoques. I per a arribar a tenir el cap fred poden passar anys i que aleshores ja ho hagis perdut tot.”

 

La llegenda del sant bevedor, de Joseph Roth

París confon i desorienta. Les persones que caminen per la Ciutat de les Llums sempre estan buscant alguna cosa, però les seves avingudes, places, músiques i cafès semblen conspirar per distreure-les, per desviar-les dels seus camins, per pedre-les en aquest somni fantàstic i infinit que és París. Bovary buscava fer realitat en aquesta ciutat les seves ambicions però, per encegada per un miratge, acaba en desgràcia. En Frédéric, de L’educació sentimental, i l’Armand, de La dama de les camèlies, busquen progressar, però l’amor, fatídic, impossible i inevitable, els hi fa canviar els plans. Tots acaben buscant alguna cosa que no havien previst buscar: l’Oliveira busca a la Maga, en Valjean l’absolució del seu passat, en Grenouille el perfum perfecte, en Proust els records i Hemingway l’inspiració. Però París és com una amant escurridissa, que es deixa veure però no atrapar, que es deixa olorar però no tocar.

El protagonista de La llegenda del sant bevedor, publicat pòstumament, també es passeja per París amb un propòsit. El sant bevedor és l’Andreas Kartak, un vagabund alcohòlic que dorm sota un pont del Sena entre papers de diaris, però a qui de sobte la sort sembla somriure-li. Un desconegut li ofereix dos-cents francs sense cap tipus de condició. Però l’Andreas, que tot i la seva pobresa és una persona honesta, només els accepta si és un préstec, i és així com el misteriós personatge li diu que, si els vol tornar, ho faci a santa Teresa de Lisieux, a l’església de Santa Maria de Batignolles.

A partir d’aquest moment, tornar els diners a santa Teresa de Lisieux es converteix en la missió diària de l’Andreas, però París s’interposa, desviant sempre el seu camí, cofonent-lo amb els seus bistrots, els seus bars i les seves noies boniques. La fortuna segueix somrient-li al nostre protagonista, però la ciutat sempre està preparada per tentar-lo i impedir que torni els diners.

Aquesta petita novel·la, amb menys de cent pàgines, et captura des de la seva primera pàgina. Tot i que inevitablement et fastidia la facilitat amb la que el protagonista es distreu del seu objectiu i es deixa endur per les circumstàncies i la seva passió per beure, no pots deixar d’estimar-te’l. I és que realment el títol de sant bevedor li fa justícia; és vagabund, alcohòlic i irresponsable, però també generós, honest i un home de paraula. Estructurada en curts capítols -a la magnífica edició de Cercle de Viena cadascun està encapçelat per una il·lustració d’una estanteria amb quinze ampolles que es van buidant a mesura que avança la narració- aquest llibre transcurreix com un somni i es llegeix fàcilment en un sol dia.

L’únic problema de La llegenda del sant bevedor és que es va inflant i promet un desenllaç trascendental però quan el lector finalment hi arriba, ple d’expectatives, es quedarà amb la sensació que la història va superar a Joseph Roth, que li va posar final com bonament va poder i, al menys jo, em va deixar decebut. Però només per les poques pàgines que té, la seva originalitat i la seva innegable qualitat literària, ja val la pena llegir-lo.

*

La pintura de la capçalera és “Le bock“, de Pablo Picasso (1902).

*

9788483304969Títol: La llegenda del sant bevedor.

Autor: Joseph Roth.

Traductora: Judith Vilar.

Títol original: Die Legende vom heiligen Trinker.

Editorial: Cercle de Viena.

Pàgines: 93.

Preu: 13,50€.

ISBN:9788483304969.

 

Lincoln al bardo, de George Saunders

És realment meravellós quan acabes llegint una novel·la que no t’havia cridat l’atenció però que una recomanació, una ressenya o un article fa que t’entri la curiositat i et decideixis a llegir-la. Cada vegada que algú em diu que s’ha llegit un llibre per una ressenya meva i que l’hi ha encantat se’m renoven les ganes de seguir amb aquest projecte. Però resulta que a vegades això també em passa a mi. Va ser la ressenya de Mientras leo la que em va portar a llegir, amb més curiositat que entusiasme, Lincoln al bardo, la primera novel·la de George Saunders, un escriptor estatunidenc conegut fins ara pels seus contes.

Serien molts els adjectius amb què podria etiquetar aquesta lectura, però si n’hagués de triar un és original. Lincoln al bardo parteix d’una anècdota històrica. El 20 de febrer de 1862 en Willie, el tercer fill (i el preferit) del president dels Estats Units Abraham Lincoln, moria amb deu anys per unes febres tifoides. Mentrestant, el president i la primera dama oferien un banquet a més de cinc-cents representants de la societat de Washington per mostrar la redecoració de la Casa Blanca. Saunders, conscient que no es podia escriure res d’aquest fet històric que no hagués estat escrit abans pels testimonis directes i els historiadors, el narra amb una selecció d’aquests.

A través d’aquest fet històric Lincoln al bardo s’aventura a seguir al Willie en el seu pas pel bardo, que és una paraula tibetana per designar l’estat intermedi o estat de transició entre la mort i la nova vida. Hans Vollman i Roger Bevins III, dos fantasmes del cementiri d’Oak Hill, són els narradors principals de les vivències del petit en el seu pas entre les ànimes condemnades a vagar pel cementiri donant voltes als records de quan eren vius, negant-se a acceptar la seva mort o a fer el pas definitiu per traspassar. Vollman va morir en un accident domèstic just en el moment previ a consumar el seu matrimoni amb la seva jove esposa i Bevins III en vida era un homosexual, quan ser-ho era una vergonya inconfessable. Els dos es proposen ajudar al Willie en el seu camí pel bardo.

Saunders m’ha guanyat per sempre. L’enfocament d’un tema que no em cridava per res (per res!) l’atenció ha fet d’aquesta lectura una lectura inoblidable. Es nota la tasca de documentació en la selecció dels fragments per narrar els fets històrics, selecció que fa ressaltar les diferències i contradiccions entre els diferents punts de vista, alguns de reals i altres de ficticis. Seguint el mateix principi de relatar la història de forma coral, acollint veus que es porten la contrària, que es repliquen, que es complementen, narra Saunders el pas d’en Willie pel bardo. Els esperits consumits que prenen la veu expliquen les seves històries, es donen la raó, es porten la contrària, perden el fil,  el tornen a trobar, desapareixen i tornen a aparèixer.

Al final, que en Willie sigui fill d’un president dels Estats Units, que sense haver llegit la novel·la em semblava el principal, és força irrellevant per la història. L’estil de Saunders és directe, profund, atrevit, a vegades amb notes d’humor. Una aposta tan arriscada com encertada. Lincoln al bardo és, en fi, una novel·la senzillament magnífica (aquest seria el segon adjectiu amb què el descriuria). És de les millors lectures que he llegit en el que portem d’any. Si no ho heu fet encara, correu (o llisqueu) a llegir aquesta meravella literària plena d’ectoplasma.

*

La pintura de la capçalera és un detall de “Cementiri vell“, de Marie Egner (1883).

*

9788416987269Títol: Lincoln al bardo.

Autor: George Saunders.

Traductora: Yannick Garcia.

Títol original: Lincoln in the bardo.

Editorial: Edicions de 1984.

Pàgines: 448.

Preu: 21€.

ISBN:9788416987269.

*

També t’agradarà:

Només nit, de John Williams

John Edward Williams va ser un escriptor discret en vida. Nascut al petit poble estatunidenc de Clarksville, es va enrolar a l’exèrcit i va lluitar a l’Índia, a Birmània i a la Segona Guerra Mundial. Després de la guerra va començar a treballar a la Universitat de Denver i va publicar meravelles que només van obtenir el merescut èxit després que Williams morís el 1994 d’una aturada respiratòria. El que més admiro d’aquest autor, a part de l’extraordinària qualitat de les seves novel·les, és que totes les seves obres són molt diferents. Williams era un escriptor realment polifacètic. A Butcher’s Crossing ens porta a l’Amèrica més western i salvatge en un viatge per la caça de bisons. A Stoner assistim a la increïble vida d’un home aparentment corrent. A August ens porta a l’antiga Roma i coneixem a un dels emperadors més importants de la història. Ara Edicions 62 ha publicat l’última de les seves novel·les que seguia inèdita tant a Catalunya com a Espanya, la primera que va escriure. I, com no podia ser d’una altra manera, m’ha tornat a sorprendre.

Només nit narra un dia en la vida de l’Arthur Maxley, un solitari jove de vint-i-quatre anys que porta una vida desordenada, passant els dies vagabundejant per la ciutat i perdent-se en els seus turmentats pensaments. Però quan rep una carta del seu pare proposant-li d’anar a sopar plegats els nervis de l’Arthur, ja de per si tens, s’alteren. Fa anys que no té cap tipus de relació amb el seu pare, per qui sent una aversió molt forta. Però al mateix temps sent una necessitat irracional de veure’l, així que accedeix. Després d’un sopar desastrós, l’Arthur, intentant fugir del record de la infantesa que el va allunyar per sempre del seu pare, s’entrega a la nit, a l’alcohol i a la companyia de l’encisadora Claire.

“Va agafar el got. El va notar fred als dits. Va fer un glop. La beguda freda li va pressionar el llavi superior, li va fer pessigolles i el va adormir. Va fer petar els llavis, fent veure que gaudia del gust, i va deixar anar un “Aaaah” allargassat d’apreciació superficial. Es va acomodar a la cadira i va beure a poc a poc i va esperar que la nit se li revelés, frase a frase, com un llibre sense llegir”.

En aquesta petita novel·la de menys de cent cinquanta pàgines Williams torna a sorprendre amb una història introspectiva i psicològica. Aturant-se en detalls i en les múltiples reflexions de l’Arthur, el narrador l’acompanya al llarg de tot un dia, exercint un control absolut sobre la història. Et transmet la inquietud i l’angoixa del protagonista, et fa témer i odiar al pare.

De seguida intueixes que l’Arthur no està bé, que no és un noi normal, que no té la naturalitat i l’espontaneïtat de la joventut. Viu sol, té amistats estranyes i inestables, recorre els carrers de la ciutat sense destí, com un Holden Caulfield ofuscat. Ni tan sols la Claire aconsegueix foragitar aquesta solitud que porta dins seu i que el consumeix enmig de tanta gent sense rostre. La realitat soterrada de la narració és un trauma infantil que s’anirà revelant a poc a poc al llarg de la narració.

Només nit és la novel·la més curta, més lenta, més fosca i més densa de l’obra de Williams. No és la millor manera de començar amb aquest autor, i no està al nivell de les que per mi són les seves dues millors novel·les –Butcher’s Crossing i Stoner– però he tornat a gaudir molt de la prodigiosa manera de narrar de John Williams, potser aquest cop sense la naturalitat i l’aparent senzillesa de les seves obres posteriors. Entre Vann, Proust i Salinger hi trobareu aquesta petita perla ennegrida que explora la tèrbola relació d’un jove amb el seu pare i les ombres que projecta una experiència traumàtica.

El mateix Williams es va avergonyir més tard d’aquesta primera obra, arribant a dir que representava tot el que odiava en la literatura. No és una novel·la fàcil de llegir, hi sobren pàgines i moments en els que et perds en els remolins de les feixugues reflexions del protagonista, però no deixa de ser una lectura recomanable pels que es pensaven que ho havien llegit tot d’aquest fenomenal escriptor i tenen interès en descobrir els seus inicis. Gràcies a Edicions 62 per arriscar-se a publicar-lo.

 

*

La pintura de la capçalera és “David a taula“, de Augustus John (1920).

*

portada_nomes-nit_john-williams_201803221312Títol: Només nit.

Autor: John Williams.

Traductora: Anna Llisterri.

Títol original: Nothing but the night.

Editorial: Edicions 62.

Pàgines: 144.

Preu: 15,90€.

ISBN: 9788429776942.

 

També t’agradarà:

 

Altres llibres de John Williams:

El temps de les cireres, de Montserrat Roig

Un càncer de mama es va emportar a Montserrat Roig amb només quaranta-cinc anys. Es sol dir que Catalunya i el món van perdre la que hauria pogut ser una gran escriptora. Montserrat era una periodista i escriptora compromesa amb el feminisme, el catalanisme i l’antifranquisme. Va escriure cinc novel·les i sis llibres de no ficció. D’aquests últims cal destacar el profund i exhaustiu estudi que va fer de l’experiència dels catalans als camps nazis, que recentment Edicions 62 ha reeditat (tot i que en tapa tova, cosa que no acabo d’entendre en una reedició d’un llibre d’aquesta longitud). D’entre les seves novel·les cal destacar la que li va merèixer el Premi Sant Jordi de 1976, El temps de les cireres.

Quan la Natàlia Miralpeix, als seus gairebé quaranta anys, coneix la notícia de l’execució de Puig Antich, el 1974, decideix tornar a Barcelona. Ha viscut durant dotze anys entre França i Anglaterra en el que li sembla un somni i ara, quan arriba a casa després de tant de temps, es troba amb les restes d’una dictadura agonitzant, repressiva i podrida que ha marcat profundament a la família de la protagonista.

Aquesta història reflecteix a la perfecció el buit i la confusió que va deixar la repressió franquista a través de tres generacions de la burgesa família Miralpeix. Roig té l’habilitat de crear personatges molt definits i sòlids. De seguida queden perfilades les tres generacions dels Miralpeix, els tres pensaments, les tres èpoques: els antiquats, els resignats i els rebels. La perspectiva de la Natàlia, després de dotze anys d’absència, és la de redescobrir la seva pròpia família i la Barcelona que la va veure créixer. Redescobreix a la seva madrastra, la Judit, tendra i desolada, redescobreix a la seva tieta, redescobreix al seu egoista i exitós germà, en Lluís, redescobreix a la seva submisa cunyada, la Sílvia, i redescobreix al seu nebot, en Màrius, adolescent, sensible, idealista i lluitador. I amb qui se sent més pròxima és amb en Màrius, potser perquè ningú dels dos s’ha hagut d’adaptar per sobreviure, ningú dels dos ha sofert la pitjor cara de la dictadura feixista, ningú dels dos ha encaixat mai en el seu entorn.

“En Màrius callà una estona. Aviat fotré el camp, tornà, faré com tu, me n’aniré ben lluny, no m’agrada aquesta ciutat. És com si s’enfonsés a poc a poc.. La Natàlia va dir: jo també creia que aquesta ciutat s’enfonsava però a fora he comprès que la ciutat, la portem a dintre”.

A través dels intricats fils que uneixen la família Miralpeix va avançant la història i, quan acabes la lectura, te’n adones que el que t’ha fet seguir llegint i el que mai oblidaràs no és tant el misteri o el desenllaç de la narració, sinó el retrat de la Barcelona immediatament anterior a l’inici de la Transició Espanyola, plena d’altercats entre estudiants i policia, i els impressionants personatges que es mouen pels seus carrers grisos. Aquesta novel·la és una instantània del fòssil del franquisme just abans de l’arribada de la democràcia, del temps de les cireres.

*

Per la capçalera d’aquesta ressenya he triat “Gent corrent“, de Juan Genovés (1975)

*

temps-cireres_montserrat_roigTítol: El temps de les cireres.

Autor: Montserrat Roig.

Editorial: Edicions 62.

Pàgines: 266.

Preu: 19,50€.

ISBN: 9788429775471.

També t’agradarà:

Agostino, d’Alberto Moravia

De totes les èpoques de la vida, la meva preferida és l’adolescència. No hi ha cap moment comparable a aquesta etapa de descobriments i canvis constants. L’entrada del nen a l’adultesa pot ser convulsa, plena d’interrogants i inseguretats, movent-se sempre entre la seguretat i dolçor de la infantesa i la complexitat i la boira del món dels grans, que espanta i atrau a parts iguals. Els canvis es succeeixen, tant en el propi cos com en la perspectiva de tot. És el moment de l’absurd, de les bogeries, de la superació, del sexe, la vergonya i els dubtes, de buscar inconscientment un nou lloc per tot allò que formava part de la infantesa.

L’Agostino és un noi de tretze anys que passa els estius amb la seva mare a un petit poble costaner, on cada dia prenen el sol i es banyen a la platja o surten a navegar amb un petit patí. L’Agostino es considera el noi més afortunat del món al costat de la seva afectuosa i bella mare, però tot canvia el dia que a la platja s’acosta un atractiu jove i comença a parlar amb ella. A partir d’aquell moment, la mare sembla estar sempre pendent d’aquest jove i quan estan junts es torna una altra persona. L’Agostino, fastiguejat per aquesta situació, s’allunya d’ella i comença a freqüentar una colla de nois de classe humil que coneix al poble. Amb ells descobreix un món nou més complicat que el seu, però que estranyament el crida. Un món on es fuma, on corren les burles, les mentides i els cops de puny, on t’has d’espavilar i on les dones com la seva mare són objecte de desig.

“L’Agostino, tot nu, es va passejar una mica per aquell terreny de sorra suau i pampalluguejant. Li procurava plaer trepitjar-la fort i veure com l’aigua hi entrava de seguida i negava les petjades. Ara sentia un desig vague i desesperat de travessar el riu i allunyar-se seguint la costa, deixant enrere els nois, en Saro, la mare i tota la vella vida. Qui sap si no arribaria, caminant sempre endavant arran de mar, per la sorra blanca i fina, a algun indret on totes aquelles coses desagradables no existien, un indret on l’acollirien com ell desitjava i on podria oblidar tot allò que havia après per tornar-ho a aprendre sense vergonya i sense greuges, de la manera dolça i natural que havia d’existir i que ell, sense ser-ne ben bé conscient, hauria preferit.”

No coneixia a Alberto Moravia, no havia llegit res seu ni n’havia sentit a parlar mai, però amb aquesta nouvelle o novel·la curta, publicada el 1945, m’ha guanyat completament. En poc més de cent pàgines Moravia construeix un relat que retrata un canvi en la vida d’una persona com l’és el turbulent pas de la infantesa a l’adultesa, en aquest cas impulsat perquè la mare de l’Agostino s’enamora d’un home. Moravia manté en tot moment un control absolut sobre la narració, sabent en tot moment quan ha d’avançar i quan s’ha de parar a descriure un gest, un pensament o una impressió.

IMG_5002

Els canvis que es produeixen en l’Agostino es fan patents amb la figura de la seva mare, que passa de ser una figura intocable, carinyosa, dolça i perfecta a una dona impura, distreta i amb defectes. A més, el protagonista descobreix el que és el sexe, i amb aquesta descoberta neix la repugnància de saber que la seva mare és una dona, l’altra part d’aquest acte que ignorava i del que els seus amics no deixen de parlar. L’Agostino es troba perdut, no se sent còmode ni al costat de la seva mare, que encara el creu un nen, ni al costat dels nois burletes i egoistes que mai sembla que l’acabin d’acceptar. Oscilant entre aquests dos mons, el protagonista intenta trobar el seu camí.

Moravia captura perfectament el clima mediterrani. La platja, les caletes, el mar i el petit poblet on s’ambienta aquest petit relat es repira en cada frase i en cada diàleg fins al punt que el paisatge sembla erigir-se en un personatge més. El desenllaç, patètic i rodó, arriba amb la mateixa naturalesa amb la qual està dotada tota la narració que posa fi.

No recordo haver llegit cap llibre que capti tan bé l’essència de l’arribada d’un nen a l’adolescència com Agostino. Mentre escrivia aquesta ressenya anava revisitant passatges de la història i em tornava a perdre en la manera com Moravia t’apropa suaument als dubtes, inseguretats, temors i descobertes que desorienten a l’Agostino. Quina època tan cruel, confusa, solitària i meravellosa!

*

La pintura de la capçalera d’aquesta ressenya és Nois a la platja, de Joaquín Sorolla (1910).

“A l’Agostino li feia vergonya treure’s la roba, però per por de noves burles també ell va començar a descordar-se els pantalons, procurant fer-ho molt a poc a poc i observant els altres amb discreció. A diferència d’ell, els altres semblaven molt contents de despullar-se i s’arrencaven la roba, empenyent-se mútuament i bromejant. Sobre el fons de les canyes verdes tots ells eren blancs, d’una blancor pàl·lida i vellosa de l’engonal a la panxa; i aquesta blancor revelava en els seus cossos aquella mena de deformitat, aquella manca de gràcia i l’excés muscular característics de la gent que es dedica als treballs manuals. Només en Sandro, amb l’engonal tan ros com el cap, esvelt i proporcionat, i potser també perquè tenia la pell de tot el cos igual de colrada, no semblava ni tan sols despullat; o com a mínim no semblava despullat d’aquella manera indecent, de piscina popular. Mentre es preparaven per capbussar-se, els nois feien tot de gestos obscens, s’eixarrancaven, es donaven empentes, es tocaven; tot plegat amb una impudícia i una promiscuïtat desenfrenada que deixà bocabadat l’Agostino, per a qui aquesta mena de coses eren absolutament noves.”

*

9788416987283Títol: Agostino.

Autor: Alberto Moravia.

Traductora: Alba Dedeu.

Editorial: Edicions de 1984.

Pàgines: 125.

Preu: 16€.

ISBN: 9788416987283.

 

També t’agradarà: